/Eurovisió: més enllà de la música pop, el confeti i les votacions

Eurovisió: més enllà de la música pop, el confeti i les votacions

El Festival de la Cançó d’Eurovisió, des de la seva primera edició, sempre ha demostrat ser quelcom més que un concurs de música. Polèmica rere polèmica, arribem a aquest 2019, on el concurs se celebra a Israel amb titulars des de l’endemà mateix de l’edició del 2018.

Primer de tot, no podia començar aquest article sense realitzar una confessió: sí, qui s’amaga rere el teclat és una eurofan empedreïda. Malgrat les contradiccions, malgrat les crítiques, malgrat tot, en sóc una consumidora més. Aquest any, però, la celebració a Israel fa augmentar les contradiccions fins a un nivell insostenible per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat social.

El Festival de la Cançó d’Eurovisió va realitzar la seva primera edició l’any 1956, i poc s’imaginaven els primers 7 participants el creixement del concurs: el passat 2018, tal com ja va passar en edicions anteriors (a la del 2008 i a la de 2011, per ser més exactes), es va arribar a 43 països concursants, amb una audiència d’entre 200 i 500 milions d’espectadors. A banda d’Austràlia, que participa com a convidat, hi tenen dret els països membres actius (atenció a aquest matís) de la Unió Europea de Radifusió: aquests membres actius formen part de l’Àrea de Radifusió Europea, incloent-hi, per tant, Estats no-europeus continentalment parlant (sí, com Israel, però també països al “llimb” com Azerbaidjan o Armènia, o el Marroc, que va participar l’any 1980).

Com dèiem, però, Eurovisió és molt més que música, coreografies i purpurina: cap edició està exempta de polèmica. En els darrers anys, el protagonisme ha estat pel conflicte entre Ucraïna i Rússia, amb el punt culminant l’any 2016, en el qual Ucraïna es va erigir com la guanyadora, amb una cançó que feia referència a la deportació dels tàrtars de Crimea dels anys 40, duta a terme per Stalin, pel fet que, segons les normes, les lletres de les cançons no poden contenir cap mena de consigna política. Tot i això, i gràcies a la bomba mediàtica que se li va donar a la cançó, va acabar resultant guanyadora, i les conseqüències polítiques van seguir a l’edició següent, com sempre celebrada al país guanyador, vetant la participació de la representant de Rússia per haver actuat a Crimea després de l’annexió a Rússia.

I així arribem a l’edició de l’any passat on, després d’un frec a frec a la primera posició, va acabar guanyant l’opció preferida, de nou, pels mitjans de comunicació i pels interessos geoestratègics dels Estats: en plena polèmica pel canvi de seu de l’ambaixada d’Estats Units de Tel Aviv a Jerusalem, Israel es va proclamar guanyadora de l’edició del 2018 del concurs amb una cançó venuda com a antibullying i una cantant poc convencional amb un discurs ‘anti-haters’ molt fàcil de comprar i consumir. Sí, Israel, el mateix país que ocupa territori palestí i condemna a una vida de terror constant a centenars de persones, blanquejant la seva imatge gràcies a una iniciativa de països europeus. No només això, sinó intentant aprofitar, ja des del minut 1, per aprofundir en la polèmica de quina havia de ser la seu de la nova edició, si Jerusalem o Tel Aviv, connectant amb el moviment d’Estats Units.

La més recent de les controvèrsies ha estat la interrupció de la gravació de les conegudes com a ‘postals’, on apareixen els i les artistes de tots els països als paratges més coneguts i icònics de l’organitzador, degut als bombardejos; els representants de Noruega han pogut comprovar en primera persona com Israel està duent a terme la pitjor ofensiva en anys sobre territori palestí, ofensiva contestada des de Gaza. Les pressions no van trigar en aparèixer: un dels membres del grup noruec va declarar públicament a favor del concurs ‘apolític’ i fent crítica de les crides al boicot.

I què ha de fer davant d’això una eurofan amb consciència social? Veure-ho amb una pinça al nas o unir-se a la crida al boicot per part d’associacions i entitats pro-palestines? Doncs aquesta eurofan, malgrat tot, ho té clar: no li podem cedir ni un pam de terreny al govern d’extrema dreta d’Israel. El 14, 16 i 18 de maig, Eurovisió tindrà una espectadora menys

La imatge que acompanya aquesta entrada forma part de la Campanya Palestina pel Boicot Acadèmic i Cultural a Israel (PACBI).

Cristina Bedmar Batalla