D’ençà de l’inici de l’ocupació marroquina del Sàhara fa ja més de quaranta anys, amb la conseqüent repercussió en la vida dels sahrauís, que constantment es veu damnificada per la repressió i les dificultats a les quals són abocats. Tants anys d’ocupació també impliquen un canvi demogràfic en la societat sahrauí, cada cop són més i més les persones que no han conegut altra cosa que l’ocupació i que tenen vivències diferents de les persones que van viure a la seva pròpia pell la invasió alauita.
Aquest element està provocant certs canvis en la manera de veure el conflicte amb el Marroc i l’estratègia per l’alliberament, cada cop hi ha més joves que, davant la incertesa de futur que els depara, aposten per perdre la por i anar un pas més en la lluita per l’autodeterminació. Abans, però, cal emmarcar la situació del jovent del Sàhara, i podem distingir tres col·lectius dintre d’aquests als quals els afecten situacions pròpies.
Per una banda, les joves que viuen als territoris ocupats pateixen en la seva pròpia pell la repressió directa i diària que exerceix el Marroc, així com s’enfronten a un desplaçament de la vida pública i laboral. Aquestes joves veuen com la població colona cada cop és major, fins al punt d’avui en dia de superar a la població sahrauí, troben com es limita l’accés a la funció pública i pateixen les pressions per a l’aïllament laboral i econòmic de les sahrauís que manifesten la seva condició i rebutgen l’ocupació. Aquesta dinàmica genera una frustració lògicament molt elevada.
D’altra banda, les joves de la diàspora, aquelles que s’han vist forçades a emigrar per tal d’aconseguir un treball que pugui garantir la seva manutenció i la de la seva família, troben les dificultats d’immigració als països d’arribada, d’entre els quals destaca marcadament Espanya. La crueltat del mercat laboral amb aquestes persones és manifesta, i acaben treballant en feines precàries mal pagades que amb prou feina els dóna per tenir un nivell adequat de vida aquí. Joves que es veuen obligades a un “segon exili” que mai haurien d’haver seguit.
Finalment, el jovent que viu als camps es troba amb els alts nivells d’atur de la seva franja d’edat que s’han de sumar a les dificultats que viuen les refugiades. Aquestes joves són conscients de la dependència existent de l’ajuda humanitària i s’indignen amb el fet d’haver de resignar-se com a poble a veure’s en aquesta situació. N’hi ha algunes que han pogut marxar fora a estudiar, a països com Espanya o Cuba mitjançant programes de cooperació en l’estudi, i que quan tornen veuen que tenen formació acadèmica en feines inexistents o molt escasses als camps.
En definitiva, totes aquestes circumstàncies particulars només fan que agreujar la seva situació. Són generacions que han vist l’absència de l’actuació promesa per part de la Comunitat Internacional, es pregunten quina és la funció de la MINURSO, la missió de l’ONU pel referèndum del Sàhara Occidental, que porta des del 1991 sense aconseguir el seu objectiu. Les joves es senten soles en aquesta lluita, no senten el suport internacional i saben que només es tenen a elles mateixes. Per això, cada cop més veus reclamen més contundència en la lluita i nosaltres no crec que siguem ningú per jutjar-los. Ans el contrari, la solidaritat internacional amb els pobles oprimits implica donar-los el suport necessari i lluitar des de casa nostra per tal que es puguin alliberar. Nosaltres podem assenyalar a Espanya i la seva responsabilitat en aquesta situació, i hem de lluitar per tal d’acabar amb la complicitat política del Regne d’Espanya amb el Regne del Marroc.
Miguel Morilla Hernández
Imatge de Western Sahara.