Una de les grans limitacions del debat polític contemporani és la tendència a entendre el poder exclusivament en la seva dimensió institucional. Quan pensem en dominació, imaginem governs, tribunals, exèrcits o grans corporacions. Tanmateix, aquesta mirada deixa fora un element fonamental: com es construeix socialment la nostra interpretació de la realitat.

La filologia ens recorda que el llenguatge no és un instrument neutre destinat simplement a descriure la realitat. Les paraules no només designen el món: també l’organitzen, el classifiquen i el fan intel·ligible. Cada societat construeix un vocabulari propi, unes metàfores dominants i unes categories d’anàlisi que condicionen la manera com els individus perceben allò que els envolta. En aquest sentit, tota disputa política és també una disputa pel significat de les paraules.

Gramsci va observar que cap ordre social no pot sostenir-se únicament mitjançant la coerció. Tota dominació estable requereix també una forma de consens. És més, les classes dominants no governen simplement perquè controlen els recursos econòmics o els aparells de l’Estat, sinó perquè aconsegueixen convertir la seva visió particular del món en sentit comú compartit. L’hegemonia consisteix precisament en aquesta capacitat de presentar una realitat històricament determinada com si fos natural, universal i inevitable. En altres paraules, és també una hegemonia lingüística: imposar una determinada manera d’anomenar les coses és començar a determinar la manera com aquestes seran pensades.

El capitalisme tardà ha perfeccionat aquest mecanisme fins a nivells que Gramsci difícilment hauria pogut imaginar. Les formes contemporànies de dominació ja no operen principalment a través de la prohibició o la censura, sinó mitjançant la configuració dels marcs dins dels quals pensem. El problema no és tant allò que no podem dir, sinó allò que ni tan sols arribem a concebre perquè el llenguatge disponible ja n’ha delimitat prèviament els límits.

El poder modern no es limita a reprimir conductes; ara, produeix subjectes. Defineix categories, distribueix identitats, estableix normalitats i delimita els horitzons del pensament. No actua únicament sobre els cossos, sinó també sobre els desitjos, les expectatives i les formes de vida. El llenguatge és una de les seves eines principals. Les paraules no són mai innocents: creen categories socials, atribueixen valors morals i fan visibles unes realitats mentre n’oculten unes altres.

Des d’una perspectiva filològica, la dominació consisteix també a controlar els processos de significació. No és casual que les reformes laborals esdevinguin “modernitzacions”, que les retallades siguin “ajustos”, que l’explotació adopti el nom de “flexibilitat” o que els treballadors es transformin en “capital humà”. Aquests desplaçaments semàntics no constitueixen simples eufemismes, sinó autèntiques operacions ideològiques. Modificar les paraules significa modificar les condicions mateixes sota les quals una societat interpreta els conflictes polítics.

La indústria cultural, els mitjans de comunicació, les plataformes digitals i els algoritmes no només distribueixen informació: produeixen realitat social. Determinen quins conflictes mereixen atenció, quins llenguatges resulten legítims i quines experiències adquireixen visibilitat. En aquest context, la cultura esdevé un terreny estratègic, perquè no reflecteix simplement el món, també participa activament en la seva construcció simbòlica.

La paradoxa és que aquesta expansió de la comunicació ha coincidit amb una creixent incapacitat per imaginar alternatives. Mark Fisher va descriure aquest fenomen amb el concepte de «realisme capitalista»: la percepció, àmpliament estesa, que el capitalisme constitueix l’únic sistema viable. No es tracta d’una adhesió entusiasta al sistema, sinó d’una limitació de l’imaginari polític. El triomf del capitalisme no consisteix tant a convèncer-nos que és just, sinó a fer-nos creure que és inevitable.

Així, problemes estructurals com la crisi de l’habitatge, la precarització laboral o el deteriorament de la salut mental apareixen traduïts a termes individuals. El que és una contradicció social es presenta com una incapacitat personal; el que és un conflicte polític es converteix en una qüestió de gestió emocional; el que és explotació es redefineix com a manca de resiliència. I així sistemàticament. El llenguatge deixa de revelar les relacions socials que produeixen aquests fenòmens i passa a ocultar-les darrere d’un vocabulari, inclús, empresarial.

Aquesta operació resulta especialment efectiva perquè no es presenta com una ideologia. El mercat és representat com una força natural, les seves lleis adquireixen l’aparença de lleis físiques i qualsevol proposta transformadora és desqualificada com a irreal abans fins i tot de ser discutida. L’hegemonia assoleix el seu grau més elevat quan deixa de semblar una ideologia i es confon amb el llenguatge mateix amb què interpretem el món.

Per això la qüestió cultural recupera tota la seva centralitat política. La cultura no és un complement de la política, sinó un dels espais on aquesta opera silenciosament: qui controla els significats controla també els límits del que és imaginable. Per això, la disputa política és inseparable d’una disputa semàntica, per les paraules amb què descrivim el treball, la pobresa, la llibertat, la democràcia o la igualtat.

Des d’aquesta perspectiva, la tasca d’una cultura emancipadora no consisteix únicament a produir nous discursos, sinó també a desnaturalitzar els existents. Fer visible que els conceptes amb què pensem no són neutrals ni eterns, sinó construccions històriques vinculades a determinades relacions de poder. Recuperar paraules que el neoliberalisme ha buidat de contingut —classe, explotació, solidaritat, bé comú, emancipació— és també una manera de recuperar la capacitat de pensar alternatives.

Potser aquesta és una de les funcions més profundes de la cultura i pensament crítics: recordar-nos que tota hegemonia comença imposant un llenguatge i que tota transformació política també comença quan aprenem (o desaprenem) a anomenar el món d’una altra manera.

Elisa Toujouse