L’article pot contenir spoilers importants de la pel·lícula.
Obsessió, la pel·lícula de Curry Barker que ha omplert les sales aquest 2026, ha generat un debat que va molt més enllà de la crítica cinematogràfica. És fàcil, i còmode, llegir la història d’en Bear i la Nikki com un conte de fades que es torça, com si el monstre de la funció fos una noia que perd el cap per un amor no correspost. La lectura més interessant és exactament la contrària: la que posa el focus en com el patriarcat ha educat generacions senceres d’homes perquè es creguin, en el fons, que les dones els deuen alguna cosa.
Per començar, la pel·lícula s’insereix en un fenomen més ampli que la crítica ha començat a anomenar horror incel, juntament amb pel·lícules com Companion o Don’t Worry Darling. Es tracta de relats que situen l’origen del terror en la masculinitat resentida, l’aïllament digital i la certesa que l’afecte i el cos de les dones es poden reclamar com un dret, sense necessitat de cap element sobrenatural. El que aquest subgènere posa sobre la taula, i que sovint es passa per alt, és que la distinció entre l’incel declaradament misogin i violent i el noi “bo” que es presenta com la seva antítesi és, en la pràctica, molt més feble del que voldríem creure. Tots dos comparteixen la mateixa base: la convicció que el rebuig és una injustícia i que la voluntat de la dona és, com a màxim, un obstacle a gestionar. En les condicions adequades, el segon acaba actuant exactament igual que el primer.
Aquí és on Obsessió resulta més incòmoda i, per això mateix, més necessària. Ens obliga a mirar més enllà del monstre evident i a preguntar-nos quantes vegades hem confós la insistència amb l’amor o la idealització amb el desig. Mentre no qüestionem les estructures que fan possible que un noi bo es converteixi en carceller sense ni tan sols adonar-se’n, continuarem confonent l’obsessió amb l’amor.
El patriarcat no només produeix homes obertament violents o misògins. També produeix, en paral·lel, la figura del “noi bo”: aquell que mai aixecaria la veu ni faria mal a ningú i que, precisament per això, creu haver-se guanyat un dret sobre l’afecte i el cos de la dona que desitja. Ser educat, respectuós en aparença o simplement “no ser com els altres” es converteix, en aquest imaginari, en una moneda de canvi. El problema no és només dels homes que exerceixen violència de forma explícita. També ho és d’aquells que, sota l’etiqueta de bons, reprodueixen les mateixes lògiques de possessió i control amb un embolcall més amable. En Bear n’és l’exemple perfecte: porta anys enamorat de la Nikki, mai li ha faltat al respecte de forma evident i, tot i així, acaba desitjant una cosa que ella mai li ha donat permís de desitjar per ella.
Aquest tipus d’home no estima realment la persona, estima la idea que se n’ha fet. Idealitza fins al punt que deixa de veure-la; el que desitja és la promesa d’una Nikki que li correspongui, no la Nikki real, amb la seva voluntat, els seus dubtes i el seu dret a no sentir res per ell. Fa uns mesos, les xarxes es van omplir del ja conegut dilema de l’home i l’ós: preguntar a dones si preferirien trobar-se soles al bosc amb un home desconegut o amb un ós. Obsessió funciona, en certa manera, com una resposta cinematogràfica a aquest debat. En Bear no és un desconegut ni un monstre extern i precisament per això resulta més difícil de detectar: el risc no ve només de fora. Ve també de la idealització i el sentiment de propietat que homes aparentment inofensius desenvolupen cap a les dones del seu entorn.
Per una banda, el desig d’en Bear, que la Nikki l’estimi més que a res al món, no és en si mateix un desig il·legítim. Voler ser desitjat i estimat és una necessitat humana i no hi ha res de dolent en anhelar-ho. El problema apareix en el moment en què aquest desig es compleix al marge de la voluntat de la Nikki i, sobretot, en la reacció d’en Bear quan ho descobreix. En cap moment busca revertir-ho de forma immediata. Es queda còmode amb la situació mentre li resulta favorable i només comença a inquietar-se quan es torna “estranya”, tot i que l’obsessió de la Nikki continua exactament igual, i sobretot quan té conseqüències negatives per a algú altre, a partir de la mort de la Sarah. Aquesta seqüència diu més del personatge que qualsevol altra escena de la pel·lícula, ja que no és el fet d’haver desitjat ser estimat allò que el converteix en problemàtic, sinó que és la manera en què gestiona el poder que, de sobte, té sobre la voluntat d’una altra persona.
Per l’altra banda, un dels trucs narratius més vells del cinema, i de la vida, és presentar la dona que ha perdut el control com la vertadera amenaça, deixant en un segon pla qui l’hi ha portat. La imatge de la “núvia boja” o la dona obsessiva funciona precisament així: converteix la conseqüència en causa, ja que és en Bear qui converteix la Nikki en allò que tem, primer negant-se a fer-la lliure i després horroritzant-se davant del monstre que ell mateix ha creat. La Nikki no va néixer obsessiva, la va convertir en obsessiva un desig que mai va ser seu.
En certa manera, al llarg de la pel·lícula, en Bear continua negant l’autonomia de la Nikki fins i tot quan sembla que vol solucionar les coses. El seu primer impuls no és desfer el desig, sinó modificar-lo perquè sigui més “normal”, com si l’obsessió es pogués polir fins que resultés presentable. Ignora els seus propis crits d’ajuda i la seva confusió, i només reacciona quan la situació l’afecta directament a ell: quan la veritable consciència de la Nikki li demana ajuda i, finalment, li suplica que la mati. Fins i tot en aquest punt, la seva resposta segueix sent la mateixa al preguntar-li què te de dolent sortir amb ell. La pregunta resumeix la lògica del noi bo, per a qui l’afecte propi és sempre justificació suficient, amb independència del que senti o vulgui l’altra persona.
Per finalitzar, bona part de les lectures que han circulat sobre la pel·lícula cometen el mateix error: assumeixen que el problema d’en Bear és haver formulat malament el desig i que, si l’hagués articulat millor (“desitjo que la Nikki m’estimi tant com jo l’estimo a ella”), tot hauria anat bé. Aquesta interpretació manté intacte el nucli del problema, ja que no es tractava que la Nikki l’hagués d’estimar més que ningú al món, sinó que en Bear no tenia cap dret a anul·lar la seva voluntat perquè l’estimés. El desig legítim, si n’hi havia d’haver un, hauria estat un altre: tenir el coratge de confessar-li els seus sentiments i acceptar, com fem totes i tots, la possibilitat del rebuig.
És significatiu que la pel·lícula triï explicar-se des del punt de vista d’en Bear i no des del de la Nikki, perquè el canvi de mirada n’alteraria completament el gènere. De la Nikki com a persona autònoma només en sabem els deu primers minuts de pel·lícula, després, tot el que se’ns mostra d’ella ja és filtrat pel desig d’en Bear, de manera que deixem de veure-la a ella per veure, en realitat, la seva projecció. És per això que des dels ulls d’ella, la història perdria qualsevol ambigüitat: seria un relat de terror pur, protagonitzat per una dona que veu com la seva voluntat li és arrabassada mentre el seu entorn normalitza la situació. Aquest contrast no revela res nou sobre en Bear, sinó que mostra com la societat segueix creient per defecte la versió dels homes i posant en dubte, per sistema, la de les dones.
Que aquesta lectura errònia sigui tan majoritària no és casualitat, és el símptoma d’un públic educat en els mateixos mites que la pel·lícula denuncia. Els mites de l’amor romàntic ens han ensenyat que la insistència és una prova d’amor, que un “no” es pot revertir amb prou constància i que estimar amb intensitat suficient justifica gairebé qualsevol acte. Sota aquesta lògica, resulta gairebé natural llegir el desig d’en Bear com una qüestió de grau (estimar poc o estimar molt) en comptes de llegir-lo com una qüestió de límits (respectar o no respectar la voluntat de l’altra persona). Qui interpreta la pel·lícula des d’aquest imaginari no hi troba res estrany a corregir, només troba una fórmula que cal perfeccionar. La pel·lícula, doncs, no es limita a mostrar l’obsessió d’en Bear des de fora, també ens posa a prova a nosaltres: si la seva conducta ens sembla comprensible o fins i tot romàntica en comptes d’alarmant, és perquè encara no hem après a distingir prou bé entre estimar algú i voler-lo posseir.
Lucía Aliagas Picazo
Secretària d’Organització
