Miquel Morera i Darbra. Tinc 100 anys. Vaig néixer a Sarrià i visc a Les Borges del Camp. He estat metallista tota la vida. Tinc una filla i un net. No crec en Déu. Soc republicà i independentista. L’any 1936 em vaig presentar voluntari per lluitar amb la República i vaig estar en diferents camps de concentració franquistes.

Què és aquesta insígnia que porteu?

És la Creu de Sant Jordi que ens va donar la Generalitat als biberons el 1999. És un premi col·lectiu, per a tots els de l’Agrupació de Supervivents.

Aquest taller on estem és impressionant, sembla un museu!

Segueixo fent de metallista, m’entretén.

Per què us vau presentar voluntari per anar al front?

La Generalitat estava formant la Columna Macià-Companys a la Rambla de Barcelona. Van considerar que necessitaven una armeria i com que el meu pare va estar arreglant armes pels d’Esquerra el 19 de juliol li van demanar que formés un grup d’armers. Li van donar el rang de tinent. Mesos després el meu pare em va demanar que anés amb ell. I jo li vaig dir que sí. Era com obrir-me al món, només tenia 16 anys.

On vau estar?

Vaig estar al Front de Terol, també a Còrdova i al Llevant. Per sort no em va tocar al Segre o l’Ebre com altres de la Lleva del Biberó, allò va ser una massacre. A la primera batalla en vaig matar molts.

Què va passar?!

Ens van disparar a canonades. Quan era a canonades, era ja un atac. Érem a primeríssima línia i en un niu de metralladores. El caporal de metralladores disparava a les fileres de regulars que s’apropaven. Si deixàvem que s’apropessin massa podrien llençar una granada de mà contra la nostra trinxera. Jo, com bon armer, carregava les metralladores. Després d’una estona van canviar de tirador i aquest es va quedar bloquejat. No disparava. Jo estava al seu costat, el vaig empènyer i vaig començar a disparar. Vaig escombrar a tots els que se’m posaven a tir. A tots. I així fins que els franquistes es van retirar.

Què sentíeu en aquell moment?

En aquell moment res. Era o tu o jo. Venien a per nosaltres, a per mi. Era supervivència. Perquè en una no guerra no guanya ningú, fins i tot els que vencen perden alguna cosa. Ara no tinc mala consciència per allò. Quan va acabar tot allò era com si jo no servís per a res… Era la meva primera batalla… Era molt jove… Et sap greu, això sí. Tot això va ser a Miralbueno, a Terol. I a Utrillas (Terol) vaig conèixer al Francesc Boix.

Vau conèixer al fotògraf de Mauthausen?

Sí, sí. Ell era en una secció de màquines d’escriure on feien la propaganda de la Generalitat. Com que tenia la meva edat ens vam fer bons amics. Ell ho va passar molt malament després, pobre.

Quina casualitat!

Sí! A Vivel del Río, també a Terol, vaig tenir problemes amb els superiors. Un dia va venir un sergent que volia que li arreglés la màquina d’escriure. Jo li vaig dir que me la deixés allà i que quan acabés d’arreglar les metralladores me les miraria. Ell volia que ho fes en aquell moment. Jo no podia deixar les metralladores, havien de sortir cap al front. El sergent se’n va anar, ofès. Total, que la Policia Militar em va portar davant el comandant, el comandant Blàvia, i aquest em va enviar a primera línia com a càstig. Allà vaig passar molta por, va ser terrible.

I a Còrdova?

Recordo la Batalla de Valsequillo. Els moros eren uns salvatges. Als armers ens van ordenar recollir totes les armes que trobéssim. Quan passàvem per algun lloc on havien estat els moros sempre hi havia molts morts.

Com sabíeu que havien estat els moros?

Als cadàvers els havien tallat els genitals i els hi havien ficat a la boca. Els soldats republicans ens guardàvem una bala per si ens agafaven els moros.

Déu meu!

Eren uns carnissers. Recordo que a Fuente Obejuna ens va ploure durant quasi un mes. Allà no hi havia carreteres i havíem de passar amb els camions pels camps plens de fang. Ajudàvem empenyent. Dia i nit. Dormíem molt poc. I així durant tot un mes.

Com era el menjar?

El que trobessis. No hi havia un lloc segur on menjar o beure. El menjar estava mal repartit i amb la pluja no arribava mai. I a això suma-li els combats pels turons. Turons fortificats.

Era dur…

Un company i jo havíem de fer una revisió d’armes en una posició a 5 quilòmetres. Ens va acompanyar un grup escorta per seguretat. El caporal del grup anava davant i el van disparar. Ens va tombar tots a terra i ajupits vam pujar el turó. Quan vam arribar a dalt el caporal seguia a terra i van aparèixer els que l’havien disparat, set moros. El caporal feia veure que era mort. Des del turó els vam liquidar fàcilment. Ens en vam anar corrents i a l’altra posició van curar al caporal. Era només una ferida al braç, res greu. I ens vam acomiadar. Mesos després vam tornar a l’Aragó.

Havia de ser el final de la guerra.

Amb la derrota del front d’Aragó els republicans ens vam retirar i els fatxes van rodejar Catalunya. El meu pare i jo ens vam retirar a Requena, València, i vam entregar les armes. Vam estar 11 dies caminant i penjant-nos dels trens per arribar a Barcelona. El dia següent d’arribar a la ciutat la Brigada Político-Social ens va detenir. Vam estar tres dies al soterrani de la comissaria i ens van interrogar amb tortures…

Què volien saber?

No ho sé exactament. Ens feien preguntes sobre coses d’abans de la guerra. Afiliacions polítiques, noms, etc. El resultat van ser 8 mesos i pico a la presó de la Model de Barcelona. Anàvem al Camp de la Bota a fer pràctiques de tir, com si fos la mili. Allà afusellaven a uns cent cada dia. Quan vaig veure la sang a terra em vaig quedar petrificat i vaig pensar que jo i el meu pare podíem haver acabat allà. Després d’allò vaig demanar al comandant fer el servei a les quadres. No sabia res de cavalls, però ho preferia.

Com era la presó?

Érem a la presó sense judici. La cel·la era per a dos, però érem dotze allà dins. Dormíem dempeus i gairebé no ens donaven menjar. Després ens van portar al camp de concentració d’Horta, a Barcelona.

I els camps?

Primer vam estar al de Sant Joan i després al de Sant Jordi, els dos a Horta. No tenien ni portes ni finestres! Després ens van traslladar al camp de concentració de Reus. Va ser horrible… Ens tractaven com si no fóssim humans.

Què us feien?

Ens tractaven com animals… Dos anys als camps i després quatre de servei militar. En total sis anys. La meva mare va estar en una presó de dones a Barcelona per roja. No vaig veure la meva xicota en sis anys!

Vós heu viscut la guerra i la dictadura, com veieu el país?

Veig que som uns idiotes. Hem d’anar a una. Vam perdre la guerra perquè no anàvem junt, i ara igual. L’objectiu ha de ser un: Catalunya. A mi em sap molt greu que després del que hem passat la meva família i jo no puguem veure la República, m’agradaria tornar-la a veure. Estem anant enrere. Hi ha gent a la presó, no es pot dir res i a sobre els de Vox es van fent forts. Estic cabrejat i molt desencantat amb la política.

Teníeu les idees tan clares quan vau lluitar amb els republicans?

Jo sabia per què lluitava: lluitava per la República i per Catalunya, jo lluitava contra el feixisme.

Albert Blasco