Avui a la Revista Maig entrevistem a la Maria Victòria Llull, secretària general de Mallorca Nova, a la Marta Gómez, secretària general de Galiza Nova i a la Dana Sánchez, secretària general de la Joventut Comunista de Catalunya, sobre les diferents perspectives que les organitzacions juvenils sobiranistes que lluiten per l’emancipació nacional de les seves respectives nacions porten en la seva acció política diària. En un context de replegament de les esquerres, així com de consolidació dels fonaments del règim del 78, des de la Joventut Comunista entenem com a cabdal la necessitat de bastir d’eines a la nostra classe per superar l’actual marc de la qüestió que se’ns imposa: un estat capitalista i centralista que ens ofega social i nacionalment. Les entrevistes han estat fetes per l’Albert Blasco, secretari d’Internacional i la Lucía Aliagas, secretària de Batalla de les Idees.
La primera qüestió és ja polèmica dins de la mateixa esquerra i el Moviment Comunista a l’Estat Espanyol. Ens hem caracteritzat per tenir diversitat d’opinions però quina és la vostra posició al voltant de la qüestió nacional a l’Estat?
Marta Gómez (Galiza Nova): Actualment, és el major exemple de colonialisme que es viu a l’Estat, en quant no es reconeixen les diferents nacions que el conformen – com és el cas de la gallega, la basca i la catalana – ni a la resta de moviments sobiranistes a territoris on no se’ls hi reconeix el grau de nació. Així, aplasten els drets que tenim com a nació diferenciada que, com va definir Stalin i va recollir Castelao a Sempre en Galiza, és una comunitat estable, històricament formada i sorgida sobre la base d’una comunitat d’idioma, territori, vida econòmica i psique, manifestada aquesta en la comunitat de cultura.
Mentre siguem part de l’Estat Espanyol, continuarem defensant el reconeixement de Galiza com a nació encara que el nostre objectiu màxim sigui la independència i la construcció de la República Galega.
Maria Victòria Llull (Mallorca Nova): Mallorca Nova intenta mirar l’Estat en el seu moment present, afeblit per les dinàmiques capitalistes i globalitzadores. Des d’aquest prisma, ens acostam a la realitat de la sobirania avui en dia, especialment en el cas de Mallorca, una nació subordinada econòmicament, cultural i lingüística pels processos centralitzadors.
Per això, ens reivindicam com a sobiranistes i demanam una recuperació de sobiranies per part del poble de Mallorca en tots els fronts: una major proximitat i accessibilitat de les institucions, més capacitat per incidir i planificar l’economia, zero dependències de normatives i regulacions imposades des del continent, etc. Tot i que no tancam la porta a cap model que pugui satisfer aquest objectiu, sabem que el camí és la plena sobirania i l’objectiu, la unió del poble de Mallorca per la consecució de la República Mallorquina en coordinació amb els pobles d’Eivissa, Formentera i Menorca.
Dana Sánchez (Joventut Comunista de Catalunya): Des de la JCC apostem per una República Catalana que pugui escollir compartir un marc comú de relacions amb la resta dels pobles de l’Estat espanyol, des de la seva plena sobirania i sempre que es respecti el seu dret a la lliure autodeterminació. Ens referenciem en les figures de: Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig i Neus Català, entre moltes altres; com a referents polítics, socials i culturals del sobiranisme popular.
Entenem també, que la construcció nacional d’aquesta República Catalana ha d’anar de la mà dels interessos de classe dels i les treballadores de Catalunya. I tampoc no pot defugir de la relació històrica amb la resta dels pobles de l’Estat espanyol.
Dins d’aquest objectiu, volem mantenir una relació de camaraderia i de col·laboració amb les organitzacions de la resta de pobles de l’Estat amb les quals compartim una lluita contra l’statu quo espanyol, que impedeix l’emancipació nacional dels pobles oprimits de l’estat, així com l’emancipació social de les classes populars. Aquesta aliança només es pot donar des del reconeixement i respecte dels diferents processos constituents, respectant l’autonomia, els propis tempos i les aliances de cadascú des de la fraternitat i l’internacionalisme.
Abans de passar a la Maria Victòria i a la Dana, però, ens agradaria Marta si ens poguessis concretar per què des de Galiza Nova enteneu Galiza com a colònia; ja que és un concepte que des de Catalunya no s’utilitza des de l’esquerra per parlar de l’opressió nacional catalana.
M. Gómez (GN): Entenem a Galiza com a colònia, ja que hi ha una expropiació de recursos per part de Madrid. Per exemple, mentre som els principals productors d’energia per Madrid, som també els que la paguen més cara mentre l’energia eòlica es construeix als monts gallecs i no tenen una repercussió beneficiosa per a la classe treballadora gallega. Fa vint anys, quan es va enfonsar el Prestige, no interessava fora de Galiza perquè va ser un desastre natural i humanitari que no afectava ni passava per Madrid. Com a colònia, hi ha un clar espoli dels nostres recursos i, alhora, les principals decisions que afecten al nostre país es prenen fora d’ell.
Com esmentàvem al principi, l’esquerra actualment es troba en un moment de debilitament i replegament davant de l’avenç de postures reaccionàries i ultradretanes, així com pel paper de l’esquerra estatal en salvar la crisi de règim en què ens trobàvem. Com analitzeu la situació política de l’esquerra llavors?
M.V. Llull (MN): El moment és de desmobilització social general, la victòria de les dretes en les darreres eleccions municipals, insulars i autonòmiques a les Illes i el relatiu èxit de les esquerres espanyoles i el PSOE en la presa del govern de l’Estat genera un escenari incert, al qual s’afegeix el canvi de dinàmica a Catalunya amb l’inici del “post-Procés”.
D. Sánchez (JCC): El tancament del cicle del 15M i l’1O ens porta a una desmobilització i esgotament de la societat. Una part de l’esquerra, de manera molt significativa en l’esquerra d’àmbit estatal i els seus referents territorials (també a Catalunya), sembla que hagin assumit que l’anomenada “finestra d’oportunitat” s’ha tancat, les opcions de superació del règim del ‘78 s’han esvaït, i a partir d’ara la lluita es redueix a la pugna entre dos grans blocs. Un retrocés al bipartidisme: el progressista i el conservador, en el qual trobem una gran influència del feixisme i l’extrema dreta i que aposten per una sortida reaccionària a la crisi de règim actual. És per això que l’esquerra transformadora, anticapitalista i sobiranista ha d’empènyer a l’anomenat bloc progressista liderat pel PSOE (PSC a Catalunya, encara que cada vegada hi ha menys diferència) cap a posicions més rupturistes i no ser una esquerra que apuntali el règim com fa Sumar, per exemple.
Hem de situar de nou i de manera inequívoca una perspectiva de superació del règim del ‘78, d’obertura de processos constituents que donin lloc a repúbliques democràtiques que lliurement decideixin com relacionar-se entre elles, i que garanteixin al conjunt de la ciutadania els drets socials, polítics, econòmics i culturals.
És obvi que ara mateix ens trobem a la defensiva i lluny d’aquest objectiu, però que considerem que s’ha tancat el cicle del 15M i l’1O no vol dir en cap cas ni que la lluita s’ha acabat ni que renunciem als nostres objectius, tan sols que ens trobem en una altra etapa política i cal actuar en conseqüència.
M. Gómez (GN): Entenem que en aquest tancament de cicle polític ens trobem en una dinàmica de potenciació del bipartidisme que està deixant al marge tant a l’ultra-dreta com a les forces sobiranistes. Així, tot i que la dicotomia entre l’esquerra i la dreta sigui la més utilitzada, i ens definim com d’esquerres, preferim definir-nos principalment com a nacionalistes gallecs, ja que juguem en el marc de la defensa de Galiza com a nació. Dins de l’esquerra ens trobem a forces com el Partit Socialista o Sumar que obliden la realitat nacional del nostre país.
És apel·lant al nacionalisme i als drets de Galiza com a nació que continuem fent crèixer la nostra afiliació i suports. La situació de l’esquerra està a mal borràs i qui guanyem força som les forces sobiranistes com el Bloque Nacionalista Galego (BNG) i EH Bildu. Encara que tinguem només un diputat al Congreso, anem veient els nostres objectius complerts: que Galiza se senti i compti.
Centrem el nostre discurs, la nostra bandera, en què som gallecs i gallegues, que som una nació diferenciada i tenim dret a ser reconeguts a tenir un estat propi i futur. Si només parléssim de que som d’esquerres no estariem diferenciats i podem ser absorbits per les forces estatals. Quan el BNG està, Galiza està; i mostra és com a totes les lluites socials de Galiza hi ha un component de dependència a l’Estat Espanyol: des de el transport públic centralitzat a Madrid fins a la qüestió ecologista amb les eòliques. És contra aquesta condició de dependència que lluitem, a diferència de la resta de forces de l’esquerra espanyola. Encara que puguem votar per qüestions més o menys iguals al Congreso, l’esquerra espanyola sempre estarà per la unitat espanyola.
Ara hi ha determinades forces polítiques que ens intenten vendre quimeres i contes sobre la unitat del conjunt de l’esquerra de l’Estat en plataformes estatals supeditades a Madrid, com és el cas de Sumar. Això als gallecs no ens ve de nou, quan l’època de les Marees ja es parlava d’un front ampli d’esquerres quan la realitat és que el front ampli que defensa els interessos del poble gallec i de Galiza ja existeix, és el BNG. La història és mostra: deu anys després, les Marees han desaparegut – només mantenen representació al Congrés gràcies a les dinàmiques estatals -, mentre que el BNG continua. Si haguéssim entrat en aquest tipus de fronts, segurament hauriem acabat diluits o supeditats als interessos de Madrid. Així, analitzem amb la mateixa línia les peticions de Yolanda Diaz amb Sumar per crear un front unitari de l’esquerra gallega per les eleccions a la Xunta.
I quins són els reptes que afronteu com a organització durant els propers anys?
M. Gómez (GN): Podriem dividir aquests reptes en dos àmbits: l’organitzatiu i el polític. En el primer cas, l’organitzatiu, hem començat el curs polític aquest setembre amb una renovació de l’organització que culminarà el 2 de desembre a l’Assemblea Nacional que se celebrarà a Santiago de Compostela sota el lema “Organizar agora, a Galiza ceibe do futuro”. L’objectiu d’aquest procés és marcar els objectius de la joventut nacionalista gallega pels anys vinent, consolidant l’objectiu del mandat anterior que va ser ampliar la base militant de l’organització. En el segon, políticament volem aconseguir un govern nacionalista a la Xunta per millorar les vides dels gallecs i gallegues i també per avançar en la formació nacionalista de la joventut, la societat i el país a través de les institucions. Volem encarar el procés d’alliberament nacional com es va fer a Catalunya fa sis anys, ja que volem el poder no només per tenir a la primera presidenta de la Xunta, sinó per avançar en el procés d’alliberament nacional. Encara no sabem quan seran les eleccions gallegues de l’any vinent perquè el Partit Popular podria canviar-lo però anem amb la intenció de guanyar.
M.V. Llull (MN): Tot això, situa el moviment del mallorquinisme d’esquerres -que òbviament transcendeix Mallorca Nova- en una posició de treballar en, fonamentalment, dos fronts. Per una banda, ens enfrontam a la tasca de construcció d’una oposició social i política ferma als avenços de l’extrema dreta a les Balears, especialment pel que fa als atacs a la llengua i les institucions pròpies i la incentivació del model de depredació turística. Per l’altra, l’aprofitament conjuntural de la posició en què es troba l’esquerra espanyola per empènyer els seus actors a aconseguir concessions per al poble de Mallorca en els àmbits del reconeixement lingüístic i cultural, així com de reconeixement nacional i de benestar material.
D. Sánchez (JCC): Diria que el repte més gran que afrontarem a Catalunya serà en el marc de la batalla de les idees. Caldrà fer molt d’esforç per situar de nou una perspectiva de superació del règim del ‘78. Situar-nos a l’ofensiva i poder articular aliances polítiques i socials entre el sobiranisme d’esquerres que vagin més enllà i trenquin amb el clàssic pacte de l’independentisme d’ERC i Junts i del bipartidisme espanyol. Ens cal situar un horitzó polític sobre el qual construir. Ens cal situar un horitzó, perquè avui és més senzill imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, especialment amb la crisi climàtica. I aquí és on la joventut té un paper molt important.
