En Josep Sala va morir el novembre passat als 102 anys. Era barceloní i tota la vida va treballar de farmacèutic. Independentista, agnòstic i interessat en l’actualitat política, amb només divuit anys va formar part d’un grup de metralladores a la Batalla del Segre i va sobreviure als camps de concentració franquistes. Aquesta entrevista està dedicada a Josep Sala i a la seva família.

Esteu molt bé!

Això diuen! (Riu).

Abans de la guerra treballàveu a la farmàcia també?

Sí. I llegia molt.

Què llegíeu?

Amb onze anys llegia els diaris… i fumava també! (Riu). Sempre he estat molt curiós. Estava molt informat. Als anys 30 el feixisme pujava i feia por allò.

I al final va passar el que va passar.

Van cremar esglésies i van matar monges a la Bonanova. Hi havia gent que lluitava de bona fe i d’altra que no, amb això es va veure. Primer van cridar al meu germà per anar a la guerra. El meu germà va fer de sanitari a Barcelona i quan els sobrava menjar ens el repartíem.

I després us van cridar a vós.

Sí, el març de 1938. El meu germà coneixia un jefazo anomenat Cubells que se suposava que m’anava a protegir. Aquest era del PSUC i jo també m’hi vaig afiliar. En Cubells va morir i no em va poder ajudar.

I on us van enviar?

Vam estar trenta-nou dies en un campament de Gavà sense fotre res. Després ens van dur a La Donzell d’Urgell, prop de Tàrrega. Allà vaig estar en un grup de metralladores. Al Montsec, a Santa Maria de Meià, va començar la primera ofensiva. Jo era a la rereguarda amb les metralladores. Els atacs eren de nit i no vaig dormir en cinc dies. Van escombrar a la majoria. Vam pujar uns 600 i vam quedar 117. Una carnisseria! Vam haver de recollir les armes dels morts i pesaven moltíssim, que ens queien de tantes que dúiem. I això de nit!

Us van ferir?

No, i ens cosien a canonades. Ens tiràvem a terra amb un pal a la boca. M’aixecaven un pam! Ens van delmar. Per un camí vam veure, ja en retirada, la 1a Companyia. Només quedaven cinc o sis!

Mare meva!

No menjàvem res, només cafè i cafè.

No volien que dormíssiu.

És clar. Després vam estar carregant armes fins a Vilves, un poble disseminat d’Artesa, i van arribar uns homes més veterans de Torroella de Montgrí que no sabien ni llegir ni escriure. Jo els hi vaig ensenyar.

Els hi vau ensenyar vós?

Sí (Riu). Però poc, no fèiem moltes hores. Van aprendre a signar. Com estímul els deia que els que no sabessin signar no cobrarien. (Riu). Amb aquests veterans va arribar un comissari del PSUC que em va proposar espiar un capità que es creia que era quintacolumnista. No ho vaig fer.

Per què?

Jo soc aquí a la força. Jo de voluntari res. I després caminant cap a Isona 26 quilòmetres de pujada. Vam arribar fets pols. La plana d’Isona estava dividida entre els franquistes i els republicans, nosaltres érem en una carretera secundària. I allà vam estar en una tercera línia, on hi havia les metralladores i el material. Jo era en un barranc prop de Llordà, un poble de quatre cases. Com que el poble d’Isona era terra de ningú, vam agafar finestres per a fer-nos petites barraques (Riu).

Ostres!

Allà vam estar part de setembre, octubre, novembre i desembre, fins que va arribar l’Ofensiva de Catalunya. Al barranc les bales no arribaven, érem a quasi 1000 metres. El que sí que podia arribar era una canonada. I en quatre mesos, només ens va arribar una canonada. Vam estar relativament bé, no teníem trets i menjàvem figues, ametlles i raïm. En aquella època hi havia vinyes per allà.

I què va passar quan va arribar l’Ofensiva?

Va ser al desembre i vèiem molt de moviment, molts camions passant per les carreteres. Van arribar pel pas de Comiols. Van començar les escaramusses, van començar a fotre trets, etcètera. Per Nadal un dels nostres es va passar a l’altre bàndol. Doncs bé, no sé què va explicar aquest, suposo que va dir que al nostre barranc hi havia el comandament militar o jo què sé, el cas és que van venir dos avions i ens van bombardejar. Un dels cuiners va quedar esclafat a la paret, se li movien els peus i encara vivia. De l’altre cuiner no en va quedar res. 

Em fa esborronar això que acabeu d’explicar… Vós com vau reaccionar, com us vau quedar després d’allò?

Jo estava… mig boig. Només quedàvem el sergent i jo. Va venir el capità a veure el que passava i jo estava com boig, només deia: tots morts, tots morts! En fi, vam marxar d’allà. Després ens va recollir un camió i vam marxar. El 3 de gener del 39 va haver-hi una batalla forta també. Jo era en un niu de metralladores i un company meu, valencià, anava disparant. El valencià em va dir: Xe, collons! No els veus? Però jo no veia res.

Eren molt lluny, doncs.

Sí! Hi va haver molts morts, més d’ells que de nostres. A última hora, els franquistes van saltar els filats i un va marxar cridant: Sálvese quien pueda! Semblava de pel·lícula, però no. Jo estava buscant el macuto i de sobte tenia un soldat apuntant-me. Em maten, vaig pensar. Va venir un brigada, és com si el veiés, amb la mà estesa i va dir: ¡Alto, alto, alto! Muchos muertos ha habido hoy. Estava el camp… ple de cadàvers. La majoria, d’ells.

No us van matar.

Ens van agafar presoners i vam veure com estava el camp de batalla, hi havia almenys sis o set tancs italians cremant-se, morts i morts. Horrorós. Al capità el van despullar i a mi només em van treure les sabates. Em van donar unes espardenyes. ¡Ya no las necesitas!

On us van dur?

Vam anar caminant per la carretera i quan vam arribar a Cubells, un italià em va donar un tros de torró.

Curiós!

Va ser l’única cosa que vaig menjar en 24 hores. Finalment, vam arribar a Balaguer i allà ens van ficar a l’església, no dins, sinó fora. Sense mantes ni res, a terra. En ple gener dormint així! Ens van donar una llauna de sardines… sense clau! Vam utilitzar un pic per obrir-la! (Riu). Després vam estar en cases particulars dels pobles de la vora. Set o vuit persones, totes a la mateixa habitació.

I després?

A Almacelles el camp de futbol va servir per als presoners. No érem molts, sobretot soldats vigilant i el camp estava envoltat per un filat. Els alemanys feien fotos.

Els alemanys feien fotos?

Sí, dels presoners. Suposo que les feien perquè n’hi havia molts, de presoners. L’endemà ens van fer formar i cap a Alcarràs. Pel camí una senyora em va veure i em va dir: Antonio! Pensava que eres mort, m’he tornat a casar. Ningú no va dir res, era molt dramàtic. I allà va quedar la cosa.

És dur d’imaginar-ho.

A Alcarràs ens van ficar en uns vagons tancats. Vam estar hores dempeus, amuntegats, sense menjar ni beure. I per fer les nostres necessitats, pixàvem per la petita escletxa que hi havia. Defecar era més complicat, agafaven les gorres i després les llençaven per la finestra. Una pudor allò… Allò era tremendu.

Em recorda a les pel·lícules sobre l’Holocaust.

Sí, totalment igual. Quan veig l’Holocaust penso, jo també he passat això. El tren va arribar a una estació a prop de Saragossa i ens van ficar en una nau. Hi havia un guàrdia civil amb una porra que cada cop que entrava un a la nau aquella, plaf!, cop de porra.

A tots?

El tio no es cansava! Vam dormir tots en aquella nau, a terra, és clar. I l’endemà un altre cop al tren.

Cap a on?

Primer a Burgos. I d’allà a Miranda de Ebro. La idea era que ens quedéssim allà ja, però estava ple.

El camp de Miranda era ple?!

Sí. I al final vam acabar a Lleó. Quan vam sortir del tren vam poder respirar per fi. Allà dins amb la pudor aquella era impossible.

Quantes hores van estar, més o menys, en aquells trens?

Bastant, perquè a més es parava constantment i deixaven passar els trens militars. Entre una cosa i l’altra vam trigar dos dies a arribar a Lleó.

I allà vau estar en un camp de concentració.

Sí. Era un antic escorxador amb forma de quadrilàter.

Quanta gent hi havia?

Doncs unes 100 persones més o menys. Un desastre.

Com estaven? Dempeus, tombats?

Dempeus. Algun es tombava al terra recolzat amb un altre. O uns a sobre els altres. Un desastre, un desastre. Hi havia un pati on ens feien cantar el Cara al sol. Cada dia. Quan acabàvem, vinga, un altre cop. I després, un altre cop. Tot el matí així. I quan pensaves que s’havia acabat… ara la Marcha de Oriamendi. El carlista. Vinga, home!

Pesats!

Sí (Riu). Després em van enviar a San Marcos, al camp. Allà érem 15.000 presoners.

Mare meva! El meu besavi també va estar al camp de San Marcos.

Ostres, quina coincidència! A mi em van ficar en una església. La pena més gran allà era que no eres res. Ni un número, ni una persona, eres com una gallina en un galliner. Tu imagina’t tres mesos en un lloc tancat donant voltes cada dia. Perquè no fèiem res. Allà hi havia presos polítics, presos de guerra… era millor callar la boca.

Doncs, no feien res?

Res.

I no us cansàveu o us tornàveu mig boig?

Molts directament morien. Jo crec que la joventut ho encaixa tot i jo tenia dinou anys llavors. Jo havia vist gent en una cantonada amb una manta, matant polls, i moria al cap d’un temps. Jo no coneixia ningú i al final em vaig trobar amb el capità, el que també havien detingut amb mi. Aquell home estava derrotat. Jo intentava animar-lo.

Pobre home.

Em va explicar la seva vida, és clar. Aquell home sí que es tornava boig. Cada dia donar voltes sense fotre res sembla fàcil, però no ho és.

I el menjar?

Ens donaven dos chuscos per menjar i quatre patates. I a la nit ens donaven agrelles, no valien res. Jo no me les menjava i els que ho feien estaven sempre amb unes diarrees increïbles. Vaig poder escriure a la família dient on estava i com estava. Jo vaig sentir, mai no ho vaig veure, que al camp hi havia una sala que li deien la Carbonera. Allà afusellaven molts presoners. També ens rapaven a tots i quasi la nostra única feina era matar polls, imagina’t com estàvem.

Mare meva! I com vau sortir-ne?

La meva família va començar a buscar-me un aval, perquè amb un aval podies sortir dels camps. I al final em va avalar un amic de la família. Vaig poder sortir a finals de maig.

Com us vau sentir quan vau arribar a Barcelona?

A l’Estació de França vaig començar a plorar. Tota la meva família em va rebre a casa, a Les Corts.

Suposo que després vàreu fer la mili, no?

Sí, sí. Al Marroc. Allà vaig aprendre a conduir i amb uns amics anàvem al cine o als bars amb el camió. (Riu). Hi va haver de tot allà, mals i bons moments. Això sí, per Franco sempre vaig ser un mal soldat. (Riu).

Entre la guerra, els camps i el servei militar, quant de temps vau ser fora?

Uns set anys. I després bé, la vida laboral. Vaig fer de farmacèutic al barri xinès. Allò era el pitjor de Barcelona. Però jo sempre dic, cuidado quan es parla del barri xinès, perquè a les zones altes també hi ha gent malèvola, o més! Allà hi havia de tot, molt bona gent. Jo ja no crec en res, només en les bones persones. I la política, no m’agrada el que està passant. Els polítics busquen la cadira per poder anar cobrant mentre nosaltres sortim al carrer molt il·lusionats.

Entrevista d’Albert Blasco

Originalment publicat a La Realitat.