//Teléfono rojo, volamos con… Enric Mèlich

Teléfono rojo, volamos con… Enric Mèlich

Tinc 96 anys. Vaig néixer a Esplugues de Llobregat i visc a Pontellà (a la Catalunya Nord). He estat editor i llibreter. Soc llibertari i no crec en Déu, tampoc en banderes. Em vaig exiliar a França, vaig col·laborar amb la resistència francesa i amb el maquis espanyol i vaig militar a les Joventuts Llibertàries.

Es defineix com a anarquista.

Llibertari, un anarquista raonable [riu].

Què recordeu de la Guerra d’Espanya?

Vivíem a Sant Joan Despí, d’on eren els meus pares. La CNT controlava el poble i tenien una reunió per a decidir què fer amb les terres, si col·lectivitzar-les o repartir-les. Jo vaig anar amb mon pare a aquella reunió, tenia uns deu anys. Ell va defensar la col·lectivització. El meu pare era comercial, podia haver fet molts de diners en el mercat negre durant la guerra, però va preferir treballar la terra col·lectivitzada. Això em va impressionar. Sempre he admirat molt al meu pare, encara que el vaig fer patir molt després…

Com va començar a ser maqui?

Oui. Quan vaig arribar a França se’n reien de mi pel meu francès, només tenia tretze anys llavors. I amb divuit anys em vaig allistar als maquis, quan els nazis van ocupar el sud de França.

Quines anècdotes teniu de la resistència francesa?

Un cop vam fer descarrilar un tren a Quillan. El tren era ple de menjar i anava cap a Carcassona, on hi havia una companyia alemanya. La companyia va haver de marxar.

Increïble!

També vam sabotejar dics, coordinar emboscades contra els nazis…

Tren descarrilat pel grup d’Enric Mèlich (1944)

Mare meva! Tinc entès que al maquis no us fèieu dir Enric Mèlich.

Al maquis no donàvem noms reals. Jo em vaig fer dir Robert Sanz, com Ricardo Sanz que va estar a la Columna Durruti durant la Guerra d’Espanya.

La vostra activitat a França es va centrar al departament de l’Aude?

Oui. Narbona, Carcassona, Quillan, Cucugnan… Nosaltres vam participar de l’alliberament d’aquest departament.

Havia de ser una alegria immensa!

Un dels moments més feliços de la meva vida. Al nord va quedar un reducte d’alemanys, però es va rendir quan van veure que érem molts més.

I després?

Després ens van dur per Besançon, Alsàcia i finalment vam creuar el Rin i vam arribar a Alemanya. Allà no vam haver de fer res, tots els alemanys es rendien sense cap tret, estaven acabats ja.

Com vau entrar al maquis espanyol?

Hi va haver un míting d’espanyols que volien alliberar Espanya a Narbona. Veníem de la resistència francesa amb escopetes a l’esquena i ens van rebre amb aplaudiments. L’endemà, amb els fusells, vam anar a un campament de guerrillers espanyols a Camurac, també al departament de l’Aude. I allà vaig trobar-me amb el Ramon Mialet.

Qui era?

Era un company de Vic que jo admirava molt perquè em portava llibres d’Upton Sinclair. No sé com s’ho fotia!

Carai!

Encara els tinc.

Tenen quasi vuitanta anys!

Oui! Al campament ens demanaven a quin partit pertanyíem a Espanya. Jo tenia tretze anys quan vaig arribar a França i vaig dir que el meu pare era de la CNT. I vaig veure com posaven “padre de la CNT”. Això ho feien per donar càrrecs de confiança. No va començar bé la relació amb els comunistes espanyols, manaven els estalinistes. Allà vaig estar quatre o cinc dies i fins i tot va venir el meu pare a veure’m.

No hi havia bona relació amb els comunistes, doncs?

Amb els comunistes francesos i catalans era molt bona, però amb els espanyols, no. Hi havia encara molta ignorància i seguien molt a l’Stalin. El comandant José Abad, que era aragonès, em va escollir per a una missió perquè era un “catalino”. Vaig notar certa diferència quan tractaven amb catalans. A mi em va donar un grau que no era militar: “assessor del comandant”. Això era perquè no era estalinista. Ho dedueixo jo, vaja!

Recorda alguna acció en especial?

Vam sortir del campament sense dir res a ningú. I vam fer cap a Espanya. Érem vint-i-cinc i després el comandant Mateo havia de venir amb un grup més gran. Anàvem equipats amb metralletes Sten, però només teníem un carregador. Era tot molt precari. I vam arribar a Vallcebollera, a prop de Puigcerdà, a la banda francesa. Des d’una casa de pagès antiga vam agafar un camí per travessar la frontera. Un home ens va ensenyar el camí, un home molt lleig que uns anys més tard es va encarregar de matar els que no seguien les ordres del partit.

Déu n’hi do, quin personatge!

Vam pujar un petit turó i ens van dir que ja érem en territori espanyol. I vam baixar silenciosament cap a una carretera. Ens vam trobar uns que buscaven bolets i es van espantar.

Normal!

Clar, més de vint tios armats espanten [riu]. Això era l’any 1944. Vam estar esperant uns dies el grup més important que havia de venir. Uns pocs van anar a buscar menjar a les masies, ens donaven patates. Un d’ells es va torçar el peu i se li va inflar. No van continuar, és clar. I de sobte vam sentir un tiroteig a l’altre costat del turó.

Un tiroteig!

Vam veure un grup de gent que corria amb una bandera republicana davant i quatre guàrdies civils que anaven darrere perseguint-los. El grup es va unir a nosaltres quan vam veure que s’havia calmat la cosa, però els guàrdies civils havien demanat reforços.

I què va passar?

Va arribar el comandant Mateo, però havien deixat enrere al metge i em van enviar a mi i a un altre noi a buscar-lo. Arribant al riu escoltàvem a algú parlar en castellà i jo sabia que no podia ser ningú del lloc. L’altre noi va pensar en demanar ajuda, però li vaig dir que la gent d’aquí parla català i no castellà. Només podien ser guàrdies civils. Eren dos. Li vaig dir que es posés darrere un roc i que jo em posaria al de l’altre cantó, així faríem foc creuat i els podríem liquidar bé.

I els vau liquidar?

No, perquè venien més guàrdies. Quan em vaig girar per a dir-li al noi que ens retiràvem ja no hi era. I a quatre grapes vaig pujar el turó. Quan vaig arribar al campament no hi va haver temps a dir que pujava la Guàrdia Civil, perquè el comandant anava cridant que pujaven per l’altre costat. I un altre deia, por aquí también, y por aquí.

Enric Mèlich al departament de l’Aude (1944)

Estàveu envoltats!

Sí, ho estàvem. Vam començar a disparar. El comandant Mateo i altres capitans van desaparèixer, no els vam tornar a veure mai més. Senties trets d’un costat, disparaven des d’un cantó i afluixaven de l’altre… allò era un desgavell! Jo disparava cap a on venien els trets, però no apuntava, només volia que no avancessin. A més, el terreny no ajudava. Pels turons i les muntanyes les bales anaven cap amunt i cap avall. Vam estar jugant al gat i a la rata un parell d’hores o tres.

I què vau fer?

De sobte van aparèixer dues persones: José Abad i un altre. Ens van dir que no disparéssim més i vam poder sortir d’allà. I vam tornar a França per un camí més segur. No hi havia ni preparació ni organització, no sé com no vam tenir baixes.

Quina història! Vàreu tenir problemes quan vau deixar el maquis?

Oui. Ens vam escapar, perquè aquells oficials eren uns autoritaris i l’objectiu nostre no s’estava aconseguint. Encara sort que vam marxar, perquè més tard van matar a molts del grup que pensaven com nosaltres.

I vau tornar a França.

Oui. Em vaig afiliar a les Joventuts Llibertàries i em vaig fer llibreter a Tolosa de Llenguadoc. Després vaig obrir la Llibreria Espanyola de Perpinyà, que va patir un atemptat del Comando Cristo Rey l’any 1976. També vam intentar segrestar al cònsol espanyol, però vaig pensar que seria inútil, ja que afusellarien igualment els nostres companys d’Espanya.

Així mateix vàreu passar gent, oi?

Vaig passar als que van amagar en Wilson i al Txiki, els que van atemptar contra Carrero Blanco. Amb el meu cotxe, els vaig haver de passar per La Tor de Querol. No em va descobrir la gendarmeria de miracle!

Sort!

Això va ser el 1975. Va durar bastant, ho vam fer moltes vegades.

I finalment, com veu la política actual?

A França fa por el Front Nacional de Le Pen. Nosaltres érem els enemics de l’extrema dreta i amb l’alliberament vam pensar que havia deixat d’existir. Ja s’ha vist que no era així. Jo continuo sent enemic de l’extrema dreta. Encara que per sort aquí a França la gent es mou molt, mira els gilets jeunes (els armilles grogues). I a Espanya, jo no ho veig això de la independència de Catalunya. No crec en banderes i no m’agraden les fronteres, però entenc que des de l’Estat no s’han fet bé les coses durant molts anys.

Entrevista d’Albert Blasco.

Originalment publicat a La Realitat.