A primera vista, les obres Lagunas (2015) i El Evangelio (2021) poc tenen en comú: la primera, assaig, la segona, novel·la; la primera, escrita per Sarah Hepola, periodista i col·laboradora en mitjans tan coneguts com The New York Times Magazine, Vogue o The Guardian, i la segona per Elisa Victoria qui, a més de ser escriptora, va estudiar Filosofia i Magisteri en Educació Infantil. No obstant això, ambdues comparteixen una sèrie d’elements que ens condueixen a analitzar les diverses situacions que ens arrosseguen per la vida i que ens porten a qüestionar-nos quin sentit, o sentits, tenen les nostres existències.

Lagunas és, per la seva banda, una espècie d’autobiografia en la qual l’autora narra com es va desenvolupar al llarg de la seva vida la seva relació amb l’alcohol, i com el va utilitzar en molts moments vitals complicats com a manera d’escapar de la realitat. Relacions sexoafectives tòxiques, complexos respecte al seu físic, canvis de ciutat i treballs que exigien molt d’ella creativament: Sarah Hepola no deixa res per explicar, i narra com totes aquestes complexes circumstàncies es relacionaven amb el seu consum de begudes alcohòliques.

Des de la seva infància a Dallas a la seva etapa adulta treballant a Nova York, l’alcohol sempre apareix present en les seves anècdotes i experiències vitals. Ella reflexiona sobre com beure alcohol es va implantar en l’imaginari col·lectiu com a part del dret a ser una dona “empoderada” i independent de finals del segle XX i començaments del XXI, i com això va influir en la seva croada per intentar millorar com a persona i guanyar confiança en si mateixa, resultant en moltes ocasions en episodis de consum excessiu, fins al punt de tenir “llacunes” en els seus records d’aquelles històries i de deixar de beure per a evitar aquestes experiències tan desagradables. És, abans de res, un relat profundament honest, esquitxat amb un humor agut i una tristesa latent, però també amb una intenció molt palpable de compartir aquestes vivències com a base per a construir una reflexió col·lectiva.

El Evangelio és, a diferència de Lagunas, una novel·la. Coneixem la història de la Lali, una noia de vint anys que el 2007 cursa les seves pràctiques de la carrera de Magisteri Infantil en un col·legi catòlic de Sevilla, al mateix temps que treballa en un Telepizza. 

Durant diversos mesos ens endinsem en el seu món: la seva família, les seves amistats, les seves relacions sentimentals i sexuals, les seves reflexions sobre la professió per a la qual s’està preparant acadèmicament, els seus vincles amb els nens i les nenes als quals fa classe durant les seves pràctiques i la impotència i frustració que li generen les nombroses injustícies que observa en el seu entorn. És una veu narrativa molt potent, sovint sumida en un monòleg intern, que reflecteix tant el clima sociopolític d’una crisi econòmica incipient com les preocupacions i problemes personals d’una jove desenvolupant-se com a persona en un entorn no sempre amable amb les seves inquietuds i sensibilitats.

Com comentàvem abans, aquestes dues obres comparteixen, aparentment, ben poc: les protagonistes parteixen de situacions socioculturals molt diferents, s’enfronten cadascuna a unes vivències determinades i porten uns estils de vida contextualment molt diferents. 

No obstant això, tant Lagunas com El Evangelio perfilen històries de dones consumides per un sistema cruel, despietat i terrorífic, en les quals moltes de nosaltres podem veure’ns, d’una manera o una altra, identificades. Com ens alienem de nosaltres mateixes, com ens sobrepassen els esdeveniments que guien la nostra existència, com busquem maneres de suportar la vida (ni tan sols gaudir-la, sinó el mer fet de suportar-la): tot és present tant en el relat de la Sarah com en el de la Lali, i en els nostres propis relats personals. 

Una vegada més, la literatura fa del fet individual una cosa universal, i del fet universal una cosa individual: quan la vida ens atropella, no hi ha res millor que mirar-se en un mirall i comprendre que en el cristall s’estan reflectint alhora moltes altres més persones.

Sofía Lorenzo González

Originalment publicat a Realitat.