Fa poc vaig llegir el primer capítol de La Raça: el Significant Esvarós, del llibre The Fateful Triangle: Race, Ethnicity, Nation, de l’autor jamaicà Stuart Hall (1932- 2014). Hall era un sociòleg i teòric cultural marxista –amb les dues grans influències de Karl Marx i Gramsci– que va dedicar la major part de la seva carrera a estudiar i escriure sobre el racisme des de diferents punts de vista: la seva evolució, la influència dels mitjans de comunicació, els diferents discursos, com això ha condicionat la ciència, etc. fins al punt que va esdevenir un dels grans referents dels Estudis Culturals de l’actualitat. En aquest capítol, ens explica les diferents “justificacions” que es donen al fet de tenir una societat racista tant a escala estructural com individual i divaga entre les diverses qüestions que es plantegen davant la diversitat cultural o ètnica com ara si és objectiu (o dit d’una altra manera, científic) que siguem diferents els “blancs” dels “negres”, o si és tot fruit d’una construcció sociocultural i històrica, si hi ha un sistema economicopolític darrere que li doni suport, etc. En definitiva, intenta respondre el perquè del racisme.

No és fins més endavant del text, quan l’autor deixa ben clar que per ell la raça és una construcció social i que el racisme és la conseqüència de la raça usada per la ciència per jerarquitzar la societat. És a dir, que la raça no és més que una cultura portada i justificada –negativament– a través de la biologia. Així i tot, el sociòleg no nega les diferències corporals (pell, cabell i esquelet, com apunta) entre blancs i negres –donat que són visibles a la vista de qualsevol–, sinó que el que ve a dir-nos és que aquests arguments i diferències van ser utilitzats primer per la religió i més tard per la ciència, de forma negativa cap a qualsevol ètnia diferent de la caucàsica, fent així justificable el discurs racista així com tots els fets històrics que han girat entorn del discurs de la raça com a fet biològic (esclavització, colonialisme, imperialisme, etc.). Tant la religió com la ciència han sigut sempre “la veritat absoluta” per al poble, ja que si no podem creure a cap de les dues, qui marcarà la veritat o objectivitat? I si a sobre, aquests corrents argumenten les seves idees (racistes) a través de fets visibles i reals –com són un to de pell– qualsevol persona pot comprar la idea i usar-la per continuar defensant el seu pensament racista.

Cal tenir en compte que la ciència, tot i que se’ns ha venut com la més objectiva i com “la veritat absoluta”, no deixa de ser una branca més de la vida que està influïda pels valors i moral del context en el qual s’estudia. És a dir, que si ens trobem en un context occidental, on la casta dominant és la blanca (i de classe alta), i que, per tant, predomina la nostra cultura, llengua, cànons de bellesa, valors, ideologia, etc. inevitablement la ciència s’estudiarà, practicarà i investigarà entorn d’aquesta moral. De la mateixa manera que la ciència gira entorn l’home i no la dona o de les persones cis i no trans, el model predominant és l’home blanc cis i normatiu.

Però per què aquestes diferències objectives són usades en contra de les ètnies? Doncs com he mencionat prèviament i com així ho fa entendre l’autor, perquè cal justificar, d’alguna manera, l’imperialisme, el genocidi, el colonialisme, l’expropiació… Com bé diu el còmic Aamer Rahman en un dels seus monòlegs on fa paròdia del racisme invers (reverse racism), l’occident va colonitzar la resta de països i expropiar els seus recursos i riqueses, va esclavitzar els pobles, ha estat començant guerres per poder seguir amb l’explotació i l’expropiació, fins al punt que les persones natives d’aquests països volen emigrar a aquesta mateixa Europa i quan arriben aquí, se’ls criminalitza, se’ls pressiona perquè assoleixin els estàndards de bellesa dels blancs, se’ls hi nega tota oportunitat i se’ls fa viure en condicions de pobresa. I tot això, sota la històrica i persistent explicació que la seva cultura és inferior, que sempre han estat més dèbils, que no tenen educació, que sempre han estat pobres, etc. Al final veiem com el racisme segueix la lògica del capitalisme: la base és la desigualtat, la injustícia, els extrems de molt i poc… el capitalisme necessita que hi hagi països que siguin extremadament pobres (i que tampoc tinguin recursos per sortir d’aquesta pobresa ni per defensar-se dels qui els crea aquesta pobresa) per tal que els rics (a costa dels pobres), ho continuïn sent. I tot això, és clar, s’ha de poder justificar amb una raó mínimament lògica.

Per tant, arribem a la conclusió que la “raça” és mera construcció sociohistòrica i que el racisme no ve per les diferències corporals, sinó per un imperialisme i capitalisme que els blancs s’han esforçat molt a perpetuar dècades rere dècades. De fet, el racisme pren més força quan les persones a les qui es dirigeix no només són negres, sinó també pobres. La societat no rebutja a l’home ben vestit amb corbata i maletí que ve de la part rica d’orient per fer negocis aquí, per molt negre que sigui. En canvi, sí que rebutgem a l’home o la dona, sense recursos, que arriba sota un camió amb els seus infants per buscar un futur millor davant la falsa il·lusió de l’Europa d’oportunitats. 

Racisme i classe, doncs, tenen una relació evident.

Júlia Martorell Ariño