/Per què morim abans?

Per què morim abans?

Bona pregunta, no? Em refereixo als homes, l’esperança de vida dels quals és sempre inferior a la de les dones, sense importar el país que considerem. En alguns casos la diferència és anecdòtica, com a Bahrain (80 a 79) o al Pakistan (67 a 66). Ara bé, també hi ha casos on la diferència és molt notable: a Letònia una dona viu de mitjana deu anys més que un home (80 a 70) i a Armènia, 7 (78 a 71). En situacions intermitges trobem a estats tan variats com Espanya (86 a 80), Líbia (75 a 69), EUA (81 a 76), Equador (79 a 74), Singapur (85 a 81), Cuba (81 a 77)…

Així doncs, sembla que podem establir amb força tranquil·litat un fet: els homes morim abans. Com pot ser? Donada l’aparent universalitat del fenomen, és temptador recórrer a explicacions biològiques: deu ser per alguna hormona que tenim nosaltres que elles no tenen, o a la inversa. O perquè la pròstata dona més problemes que l’úter. O pel que sigui, la qüestió és que és un fet natural que els homes morim abans i, per tant, poca cosa s’hi pot fer. Simplement, és així.

Tanmateix, i si el fenomen fos universal sense ser natural? I si fos social? No és cap bestiesa això. És ben conegut que el nivell socioeconòmic és un factor de risc de la nostra salut: els més pobres moren abans que els rics. És un fet universal i social: ens costaria entendre que algú intentés donar una resposta a això en base a gens, hormones o altres substrats físics. No hi ha un gen de la pobresa amb una mort prematura programada, senzillament, el fet de ser pobre porta associat tota una sèrie d’elements (pitjor alimentació, pitjor accés a la sanitat, precarietat, estrès…) que et fan morir abans. En el cas que ens ocupa, no es tracta d’afirmar que la biologia no té cap paper, que potser sí, sinó de posar el focus en una altra qüestió: és possible que el fet de socialitzar-nos com a homes ens porti a morir abans?

I tot apunta en la mateixa direcció. Sembla que les dones segueixen estils de vida més saludables que els homes. Determinades conductes de risc són més presents en el gènere masculí, com fumar, conduir sense el cinturó de seguretat o directament begut (“¿y quién te ha dicho a ti que quiero que conduzcas por mí?”, ens deia un entranyable ex-president amant del bon vi).

Acabem de descobrir que el gènere és un altre factor de risc per a la salut: si ets home estàs al bàndol perdedor (paradoxes del patriarcat). Ara bé, igual que la pobresa es guareix prenent els mitjans de producció, la masculinitat hegemònica també pot ser analitzada i deconstruïda. Som-hi!

Pel que sembla, moltes de les maneres que els homes tenen per demostrar que són homes són més aviat poc saludables: resistir-se a anar al metge, perquè anar al metge vol dir reconèixer una feblesa, i això no pot ser; conduir temeràriament, cosa que mostra com controlo el meu cotxe i a mi mateix, perquè el “jo controlo” en el fons va de dominació, que és una cosa molt masculina; saltar un barranc amb monopatí com Bart Simpson en un famós episodi, perquè així mostro que res em fa por i soc molt valent; no posar-se protecció solar, perquè això de les cremes a la pell és cosa de dones, etc. I després passa el que passa: als EUA la taxa de morts per càncer de pell és el doble entre els homes que entre les dones. No morim abans per ser homes (sexe biològic), sinó per voler ser-ho (gènere).

Així doncs, sembla que ser home implica haver de demostrar que s’és un “tipus dur”. Ara bé, això es pot demostrar de moltes maneres diferents: des de practicar escalada fins a ficar-se en bandes de carrer. Optar per unes opcions o altres dependrà fonamentalment del nivell econòmic i entorn social de la persona en qüestió. Els grups d’homes més marginalitzats, que no poden construir la seva masculinitat en base a, per exemple, tenir una bona feina, optaran per activitats més arriscades. Fins i tot entre homes que pensaríem que no es deixarien influir per aquestes qüestions de “mascles”, pel fet de representar masculinitats no hegemòniques, també trobem conductes de risc per reafirmar la seva masculinitat. Ens referim, per exemple, a gays que es negaven a fer servir protecció contra la sida perquè ells eren molt homes. Dades recollides als anys 90 als EUA indiquen que els homes no heterosexuals i els afroamericans tenien idees més tradicionals sobre la masculinitat que els altres. En particular, els joves sense feina tenien idees més conservadores que els adults ja incorporats al món laboral. D’alguna manera, tots aquests grups tendeixen a compensar la seva marginació o masculinitat no hegemònica amb una hipermasculinitat més destructiva.

Riquesa, força física i drogoaddicció: un tipus dur canònic.

Hem comentat fa un moment que tenir una bona feina pot ser un recurs per construir la nostra masculinitat que ens fa prescindir d’altres mecanismes més perillosos. Ara bé, si això és així, no és només perquè la feina ens proporciona un salari que ens fa sentir molt bé com a proveïdors de riquesa a la família: hi ha feines que també són pròpies de tipus durs. I en elles no escapem del risc. Bombers, miners, pescadors, treballadors de la construcció… Els sectors més masculinitzats són també els més perillosos, amb les consegüents elevades taxes de mortalitat al lloc de treball.

Ja veiem que ens estan apareixent una pila de factors no biològics que expliquen la menor esperança de vida dels homes. Cal fugir dels reduccionismes que tendeixen a naturalitzar-ho tot: “d’acord, sí, tot això que dius és cert, però és així perquè els homes, amb la testosterona, som més violents, ens agrada el risc…”. Això no hi ha testosterona que ho expliqui. Ni suposats (m’atreviria a dir descartats) cervells masculins que ens fan ser de determinades maneres. Homes de diferents grups socials construeixen les seves masculinitats de diferents formes. Una explicació purament naturalista sempre quedarà coixa.

Per acabar, m’agradaria destacar que la idea de l’home com a fort i la dona com a “sexe dèbil” ens ha jugat una mala passada als homes. Ens ha fet no prestar atenció a la nostra salut. I que no ens la prestin. S’ha documentat que els homes som despatxats més ràpidament de la consulta del metge, o que se’ns informa molt poc de com fer-nos exàmens testiculars, en comparació amb la normalitat amb què s’explica a les dones com fer-se exàmens de les mames. També se’ns diagnostiquen menys depressions, tot i que ens suïcidem més. Tota l’estona juga el doble factor: el meu masclisme em fa no anar al metge perquè soc un homenot; el masclisme del metge farà que aquest no em vegi deprimit perquè, al cap i a la fi, soc un homenot.

És interessant comentar alguns indicadors mèdics que han legitimat amb “dades objectives” aquesta construcció de la dona com a sexe més malaltís: la utilització d’índexs com el temps de repòs al llit o l’ús d’atenció mèdica han tendit a patologitzar la dona. No obstant, aquests índexs més aviat expliquen com homes i dones afronten una malaltia, i no si estan més o menys malalts. Si partim de l’home com a mesura de totes les coses, és natural concloure que les dones són més dèbils perquè necessiten més temps de descans i van més al metge. Ara bé, ja que sabem que les dones viuen més (curiós sexe dèbil, aquell més longeu), potser que les agafem a elles com a referent de salut. Aleshores podríem concloure que els homes no descansem prou i anem massa poc al metge, motius que certament ajuden a entendre perquè morim abans. De fet, a moltes llars és la dona la que concerta cites amb el metge quan considera que el seu marit hi ha d’anar. I potser estaria bé que comencéssim a cuidar-nos a nosaltres mateixos. Prenguem nota: descansem i demanem ajuda quan la necessitem. Perquè ja se sap que home previngut val per deu.

Francisco J. Paños

Bibliografia

Courtenay, Will H. (2000). “Constructions of masculinity and their influence on men’s well-being: a theory of gender and health”. Social Science & Medicine, 50: 1385-1401.

Criado, Miguel Á. (2015). “No hay un cerebro masculino y otro femenino”. El País. https://elpais.com/elpais/2015/11/30/ciencia/1448904392_009014.html

Global Health Observatory data repository: Life expectancy and Healthy life expectancy. Data by country. http://apps.who.int/gho/data/view.main.SDG2016LEXv?lang=en