/La música sota el capital i el seu valor social

La música sota el capital i el seu valor social

Acomiadant l’estiu, a la represa del curs i en tantes altres temporades, sembla inevitable que acabem donant voltes al darrer artifici d’algun anunci. Últimament, i encara que sospito que sempre han estat així, m’han cridat l’atenció les campanyes publicitàries que tenen a veure amb les vocacions. Les arriben a presentar no com una activitat o una pràctica, sinó interpel·lant-nos perquè aspirem a un cert estatus i, fins i tot, a un estil de vida. En concret, aquests “sigues” o “esdevén” són recurrents quan parlem de música: “fes realitat la teva il·lusió”, “mostra el teu talent davant el públic”, “cerca la teva pròpia veu”, etc.

És clar, part del missatge és coherent amb el paper que té l’art per refermar i comunicar la identitat pròpia, i com a mitjà d’expressió. En la mesura que ens hàgim pogut anar definint a partir de les nostres accions del dia a dia i, en particular, del nostre treball (assalariat o no), també podem trobar una explicació de per què emprem aquests termes. De tota manera, en un sistema en el qual és habitual que l’accés a molt es produeixi mitjançant el consum i un fer passiu, una interacció o un engagement per defecte, la publicitat és un dels diversos agents que condiciona fortament com veiem el món — aquell que experimentem i el que no. Els primers (o únics) contactes acaben dient molt sobre la nostra imatge de l’art i, en definitiva, de tot allò que s’erigeix com a bé, servei o activitat humana. Alhora, és clar, repercuteixen en la forma en què s’esdevenen. Coneixent aquest lligam, què podem fer davant dels intents d’apuntalar unes percepcions que legitimen la idea que la música és inseparable de la indústria i les seves dinàmiques?

Històricament, podem ubicar un dels factors desencadenants de la situació a l’Europa central del segle XIX, amb l’establiment del mite del geni romàntic, que trenca amb la tradició de l’artista orfebre per donar més importància a l’individu. El valor de l’art passava a raure en el misteri del procés creatiu, on l’aïllament i el sofriment d’una figura gairebé divinitzada engendraven un estàndard d’obra. En el cas de la música, una de les principals conseqüències es va donar en la manera en què es transmet l’art, que reforça la posició del públic com a receptor inert: al cim de la piràmide, el compositor1 lliura l’obra al músic, que la interpreta (quina paraula!) per tal que l’audiència la pugui gaudir.2 Així, es negava la implicació activa del públic en l’experiència artística, i a la vegada es corria el risc d’ignorar el context en què aquesta tenia lloc i caure en la veneració acrítica de les obres, que va acabar conduint a la consagració d’un cànon de la música dita occidental poc representatiu.

En el moment en què la noció del geni va entrar en joc, la pràctica de la composició també quedava lligada a la necessitat (si no idoneïtat) d’un talent intrínsec, gairebé un innatisme que es va utilitzar per construir el repertori canònic segons els interessos, llavors, de les elits culturals; és més, en certes conjuntures, el fenomen de la inspiració queda sota el vel del misticisme, segons el qual l’únic diàleg (bidireccional) és el que sorgeix entre “el creador” i “el Creador”. Amb el pretext de “l’art per l’art”, s’acaba proclamant una linealitat en l’avenç de la música que exclou de les institucions acadèmiques altres expressions més arrelades i les priva del reconeixement de ple dret. Però amb els inicis de la globalització i els seus nous modes de distribució, algunes de les dinàmiques de consum queden capgirades i és freqüent que les classes dominants, que sovint havien dictat els gustos de referència, defugin els seus hàbits per integrar-se millor a un major nombre d’entorns socials.3 En general, però, podríem relatar que amb el pas dels anys s’ha fomentat una tendència al gaudi estètic4 i a l’experiència de la música a partir de la seva acumulació.

Fins ara hem plantejat una descripció força innòcua sobre els precedents que encara envolten la creació musical. Tot i així, podem apuntar al fet que aquestes tendències no es fonamenten purament sobre el gust, sinó que el sistema desincentiva les altres formes d’accedir a l’art perquè no són igual de rendibles.  Sabent que el propi capital controla gran part dels canals a partir dels quals la música es dona a conèixer, és fàcil d’imaginar com determinats “productes” artístics reben un tracte favorable respecte d’uns altres; malgrat tot, això ens pot deixar preguntes sobre com s’acaba empenyent una persona a crear una mica més a prop dels cànons, especialment quan el consum marca tant la viabilitat de ser músic i, de retruc, la manera com s’afronta el procés creatiu i de consolidació com a artista. Sense ignorar que aquests processos han conviscut amb diferents tradicions musicals que han sabut mantenir un enfocament més col·lectiu o artesanal (potser a partir de viure als marges), la següent qüestió pot ser: qui més motiva tot això? En quins mecanismes es basa?

Fora dels canals de formació institucionals i més clàssics, que en ocasions queden lluny de brindar un ambient sa per a l’estudiantat, darrerament han proliferat cursos, materials d’aprenentatge i, en general, productes que pretenen adreçar-se a altres perfils segons l’edat, el temps disponible i el gènere musical. Com succeeix amb tantes pràctiques de coaching, mentoratge i “mètodes meravellosos”, part d’aquesta oferta no s’entén sinó com una manifestació estructural de la indústria de presentar la nova manera de fer-nos lloc en una disciplina, però sobretot en un mercat.5 En tant que aquestes sorgeixen del context de “tornar mercantilitzable” l’art propi (és a dir, fer-lo llest per al consum el més aviat possible), es produeix una pèrdua de lligams comunitaris i aprenentatge col·lectiu enfront d’una lògica de competència. La idea d’èxit, que en altres èpoques potser hem vist més vinculada a batalles d’egos o supremacismes culturals, segueix imbuïda d’antagonismes, avui en dia molt atribuïts a la supervivència “del més apte” en el terreny professional, però que sempre han estat conseqüència del sistema.

En qualsevol cas, no podem quedar-nos amb un discurs reduccionista: és possible crear i aportar des de dins del sistema, i no podem pretendre que tothom qui vulgui ser músic creixi fora d’aquest. Tampoc no hi ha res dolent en experimentar “únicament pel gaudi estètic” (quan les tendències ja venen dictades per la rendibilitat) i, ni molt menys, voldríem reduir-ho tot a “música acadèmica” o la que es pugui anomenar cerebral. Perquè romantitzar l’acadèmia és ignorar la dificultat d’aconseguir viure d’esquenes a les exigències d’un món que habitem, i que fins i tot les pressions externes per “trobar la nostra veu” i “esdevenir músics” arriben a filtrar-se en els entorns més segurs, influint i escurçant el procés de descoberta d’un llenguatge propi.

Ara bé, per destinar temps a fer música, pot ser que ens visualitzem tant sí com no en algun d’aquests escenaris: adaptem la nostra carrera als designis de la indústria i als seus tempos,6 buscant la possibilitat de ser adoptades per productores o plataformes que potser financen el sector armamentístic? Provem de malviure a partir de l’autoproducció, o fins i tot com a docents o en un conjunt simfònic de nivell? Alguna combinació de les anteriors?

En algunes situacions, sembla inevitable; en d’altres, podríem posar el focus sobre les implicacions que comporta formar part d’un sistema que monetitza cada aspecte de la nostra vida (art, oci, vincles…) i sembla engolir fins el nostre discurs. S’acaba imposant la màxima que, sí, podem tenir aspiracions i somnis, però precisament perquè ens els venen metafòrica i literalment. En altres paraules, que per fer música cal dedicar-s’hi, i que per dedicar-nos-hi hem de fer-ho aspirant a superar la resta i passant per la pipeline. Al sistema li sobren eines per intentar que això succeeixi, fins al punt que ens fa sentir malament per col·leccionar aficions o inquietuds i capitalitza aquest malestar, alhora que fomenta una cultura de la immediatesa que consolida aquest cercle viciós. Malgrat tot, és en el moment que s’encalça la música com un engranatge més dels models de producció quan hem de prendre les arts per repensar el món que volem construir. Si professionalitzar l’activitat artística de cada persona que busqui recrear-s’hi no és l’opció, cal fer el possible per garantir que disposi de les condicions per fer brotar els seus processos creatius, i que aquests no s’hagin de veure desconnectats del gaudi i de les arestes socials i de pensament crític. A l’arrel de la problemàtica, doncs, hi trobem la conciliació.

Quan ens preguntem quin lloc ocupa el fer música en el dia a dia d’una persona, hem d’aspirar que puguem “perdre-hi el temps” i fugir d’uns estàndards de productivitat que, encara que no reclamin un benefici econòmic, s’acaben camuflant en imposicions tan subtils com haver de buscar un resultat acabat per sobre de tot, menystenint el procés. I hem de sostenir aquesta reivindicació des de la col·lectivitat, perquè no són deures personals que hàgim de suportar des de la virtut individual, sinó una altra fita que haurem d’assolir en conjunt, cap a un horitzó de la classe treballadora organitzada. Això és essencial per trencar amb un model que ens vol fer creure que la música s’escolta (es consumeix) als macrofestivals i que l’única opció viable (per a la nostra classe) d’accedir a l’experiència creativa és a partir de la IA generativa. Potser podem recuperar i repensar l’art sota el prisma de nocions com les que proposa el musicòleg Christopher Small, de descentralitzar l’objecte musical, les obres, i concebre la música com una activitat — el fet de “musicar” (musicking, com encunyaria en anglès) entès com existir d’alguna forma en el context i en les relacions en què succeeix la música. Sigui o no dins dels marcs establerts, com a públic seguim participant de les vivències artístiques i, organitzades, tenim la capacitat de provocar un impacte des de l’instant que ens replantegem la manera en què aquests vincles es donen.

Amb tot, sovint topem amb diversos gèneres i estils que escapen els principals circuits comercials i donen lloc a altres esferes culturals o, fins i tot, estan associats a formes de consum alternatiu. Sempre han existit, i no per força com a ens alterns, perquè el mainstream i jerarquies similars només han aparegut quan l’art s’ha emmotllat a un bé de mercat o a una eina al servei d’estructures de poder. I és important remarcar-ho, a risc de no percebre que la separació entre creació, interpretació i aprenentatge no és un fet tan natural. Ens ho demostren mil corrents i tradicions d’arreu. Aquestes també ens porten a reflexionar sobre la funció que tenen els grans conjunts musicals en clau d’espais de socialització, com les bandes al País Valencià o algunes societats corals obreres a l’Europa del segle XIX. De fet, a casa nostra, els cors de Clavé van néixer amb la voluntat de fomentar la camaraderia i facilitar l’accés de la classe treballadora a una formació emancipadora, i responien a la sintonia del pensament del seu fundador amb l’ideari del socialisme utòpic. Malgrat que el propòsit revolucionari d’aquestes associacions anés quedant diluït després de la mort de Clavé, la seva influència en la manera com s’organitzen certes entitats segueix sent palpable en el teixit local.

Al llarg de la història, tot un seguit de teories humanistes i filosòfiques han atorgat a la música una posició central en com s’ha d’estructurar una societat, o com s’ordenen els individus dins d’aquesta. No cal anar gaire lluny (penso en el “Tota ficció és metàfora” de Le Guin) per copsar que, per damunt de tot, la condició actual de les arts reflecteix quina realitat habitem i els anhels de com volem que sigui. Des d’organitzacions, sindicats i particulars, són moltes les batalles que s’estan lliurant per dignificar l’ofici i avançar cap a regulacions que facin menys desagraït el sector. Alhora, hem de seguir reivindicant els espais que posin les cures al centre, on el rèdit econòmic no sigui l’objectiu i hi puguem existir, fonamentalment, com a persones. El primer pas és demostrar que un altre món és possible.

1 Perquè no només el talent estava reservat al gènere masculí, sinó també la seva reclusió mitificada i el turment de les emocions associades.

2 Parlem de la “música escrita”, que sol trobar el gruix del seu cicle vital en persones diferents de qui l’ha compost. Encara que, quan coincideixen, s’esgrimeix el virtuosisme per engrandir la llegenda de certes figures.

3 Les teories de Pierre Bourdieu sobre el capital cultural i el gust van posar sobre la taula algunes de les interaccions entre classe i estètica, però han rebut crítiques per haver sobredimensionat el rol que els comportaments al voltant d’aquesta última poden arribar a tenir en el canvi efectiu de condicions materials i un suposat ascensor social.

4 En el sentit que prioritza la facilitat de consum i deixa aspectes com la narrativa en un segon pla.

5 Fins i tot podríem preguntar-nos quant té en comú amb el món de les inversions de particulars: una pretesa

universalització dels recursos que no és més que una tímida porta d’entrada, una certa facilitat per implicar-s’hi, però sota l’expectativa amagada que els fem servir per “escalar” i alimentar la mateixa indústria.

6 Caldria parlar sobre one-hit wonders i estels fugaços, i com se’ls cremen les etapes del seu desenvolupament.

Roger A.