Ens trobem en un moment de debat sobre el paper dels governs en la gestió de drets bàsics i de primera necessitat. El cas del desnonament de la Mari Carmen, i la seva posterior mobilització popular massiva per demanar la protecció del dret a l’habitatge, han generat un clima de gran sensibilització política. En aquest context, el PSOE ha trobat una oportunitat per canalitzar el descontentament ciutadà contra la dreta espanyola i catalana, mentre que les organitzacions socials, especialment els sindicats d’habitatge, impulsen la convocatòria d’una vaga general per al mes de novembre.
Enmig de tot això i intentant passar desapercebut, s’està duent a terme el lliurament del servei d’abastament de l’aigua a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) en mans de Veolia, una multinacional que ha absorbit el grup SUEZ al que pertany Agbar.
El Partit Socialista de Catalunya i Convergència/Junts per Catalunya han aconseguit un dels seus objectius des de la configuració de l’Àrea Metropolitana l’any 2010: la privatització de la gestió d’aquest bé comú i essencial.
Agbar, una empresa que ha crescut sota el paraigua del franquisme, per dirigir l’aigua de Barcelona i de municipis del seu entorn, ha anat absorbint la gestió de cada cop més municipis a mesura que n’expiraven els contractes de concessió. L’any 2013 s’inicia un judici per la concessió del servei a dit de la ciutat de Barcelona a Agbar i per la pràctica monopolista que l’empresa, amb l’exèrcit d’advocats que la caracteritza, acaba tombant l’any 2019.
Alguns municipis com Corbera o Ripollet, després d’una pèssima administració del servei d’abastiment d’aigües, amb anys de fuites i falta de manteniment, van decidir no renovar el contracte amb Agbar i iniciar-ne la gestió directa. D’aquesta manera, demostraven que es podia gestionar el servei de forma més eficaç i destinar a la seva millora els beneficis que fins aleshores s’enduia l’empresa. Amb tot, Agbar respon sistemàticament a aquestes iniciatives amb matonisme, interposant una allau de demandes judicials per intimidar els ajuntaments i tensionar-ne les finances. Sovint, de municipis petits que no tenen tants recursos per assumir costos judicials i sostenir processos llargs.
La votació del 29 de setembre posa fi a l’autonomia de vuit municipis que, un cop finalitzats els seus contractes de concessió del servei d’aigua, havien quedat al marge del contracte amb Agbar. Aquesta mateixa fórmula contractual ja s’havia imposat anteriorment a 23 municipis metropolitans, inclosa la ciutat de Barcelona. Com ja hem comentat, alguns d’aquests es trobaven en procés de remunicipalització o ja havien iniciat la gestió directa del servei. Malgrat això, l’òrgan metropolità els ha passat per sobre obligant-los a assumir un contracte amb el qual no estan tots d’acord.
En un context de temperatures extremes i fenòmens climàtics cada cop més severs ─en què conviuen pluges torrencials, que dificulten la mobilitat i posen en perill la ciutadania, amb sequeres i incendis─, cedir el control dels recursos hídrics és una absoluta temeritat. I encara ho és més quan aquest control passa no tan sols a mans privades, sinó a les d’empreses multinacionals sense arrelament al territori, sent Agbar, ara, només un actiu més de Veolia.
A més a més, aquestes juguen amb un rol monopolista que arracona els competidors privats i fan les administracions cada cop més dependents dels seus serveis.
Des de la JCC i la revista Maig, no podem sinó adherir-nos a la campanya d’Aigua és Vida i reclamar als ajuntaments implicats que controlin amb la més absoluta severitat el compliment de les condicions pactades als contractes públics. Els instem a no dubtar a impugnar qualsevol actuació davant la més mínima sospita d’irregularitat, ja que, com s’ha demostrat en diverses ocasions, els monopolis privats abusen dels treballadors, ignoren la legislació i s’apoderen dels recursos de la ciutadania en benefici propi.
Sergi Lozano
