Cada mes, a Alemanya, es perden entre 10.000 i 15.000 llocs de feina al sector industrial. A més, dia rere dia, la sanitat es privatitza, el transport públic acumula retards, el preu dels productes alimentaris s’enfila pels aires, s’ataca el dret a la jornada de 40 hores setmanals i la insostenibilitat del sistema de pensions es fa palesa. En conclusió, la desindustrialització del país i l’enfonsament de l’estat del benestar són un fet. El més preocupant, però, és que també és part d’una política més àmplia: la Kriegspolitik o la política de la guerra.

Des de l’inici de la guerra Rússia-Ucraïna, els mitjans de comunicació majoritaris no han parat de sembrar la por contra una possible agressió militar de Rússia a Alemanya. Aquesta por no ha trigat a arrelar, sembrada en gran part de la població occidental ja durant la Guerra Freda. A més, serveix perquè part de la població accepti declaracions del govern sense qüestionar-se els seus fonaments. Un clar exemple és el suposat atac amb un únic dron a l’aeroport de Leipzig, del que, sense una investigació curosa i imparcial, ja s’ha declarat Rússia com a culpable. Aquesta versió no aclareix per què Rússia, que després de cinc anys de guerra contra Ucraïna on no ha aconseguit controlar gran part del territori, decideix obrir un nou front contra un país membre de l’OTAN, però sí que permet justificar en gran part de la població la política de la guerra.

La política de la guerra també es caracteritza perquè tots els partits amb representació, amb l’excepció de Die Linke, estan a favor d’aquesta política. Especialment, els socis de govern, CDU i SPD, es posicionen a favor d’ampliar l’exèrcit, d’aconseguir nou armament, del servei militar per als joves, com també de l’increment en la despesa militar. En aquest aspecte, mentre que Espanya es desmarca de l’objectiu de destinar el 5% del PIB a defensa, Alemanya no només ha acordat arribar a aquest objectiu l’any 2035, sinó que, en paraules de Johann Wadephul, ministre de relacions exteriors, vol “reflectir el potencial econòmic i militar d’Alemanya”.

En aquest espai, Alternativa per Alemanya (AfD) ha adoptat un discurs antibel·licista en una estratègia totalment electoralista. En el programa per a les eleccions a Sachsen-Anhalt, el partit es posiciona en contra de la guerra contra Rússia. De fet, argumenten que Alemanya i especialment l’Estat de Sachsen-Anhalt han de tenir bona relació amb Rússia per motius econòmics i històrics. Fins i tot, en el punt 10.12, demanen reconstruir els Nord Stream 1 i 2, la destrucció dels quals ha suposat per a Alemanya una dependència quasi total de l’energia dels Estats Units d’Amèrica. Tanmateix, el posicionament d’AfD no és realment pacifista, perquè no es posiciona contra l’ús dels serveis militars per a la resolució de conflictes, contra l’exportació i la importació d’armes, contra el servei militar obligatori en totes les seves formes i, sobretot, contra el rearmament. Simplement es posiciona contra una guerra que no veu com a favorable pels seus interessos econòmics.

Ja fa temps que AfD i les elits econòmiques d’Alemanya han pres una decisió i han escollit fer la guerra per a obtenir un benefici econòmic. Alemanya ha aprofitat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea per a posicionar-se, juntament amb França, com a líder d’aquesta organització i ara impulsa una guerra imperialista. Una guerra que té com a objectiu que Europa no perdi la superioritat política i econòmica, que l’ha caracteritzat durant els darrers segles, i enfonsar la Xina i Rússia, que es posicionen com a capdavanteres d’una alternativa a Europa i els EUA. Alhora, els imperialistes no es troben amb una resistència real a Alemanya per part dels sindicats de treballadors, que no són una força d’oposició a aquest sistema, perquè estan sota control majoritari de militants de l’SPD.

Davant d’aquesta situació política i social, el primer objectiu de la classe treballadora ha de ser organitzar un front antiimperialista. A Alemanya, la SDAJ (Joventut Socialista Obrera d’Alemanya) es presenta com un referent per al jovent d’arreu d’Europa. El jovent no es mira la militarització del país de braços plegats. S’ha organitzat i convoquen vagues a l’educació contra la instauració del servei militar. Diuen clarament que no aniran a la guerra, que no deixaran que se’ls robi el seu futur per a alimentar les ganes de guerra dels rics i les seves butxaques. I a més, no aniran a un altre país a matar joves, que, com ells, tenen un futur i desitjos robats per les elits dels seus països. A Bèlgica, per exemple, tot i que els joves rebran una carta per a convidar-los a fer el servei militar, no hi ha hagut les mobilitzacions d’estudiants tan grans que hem vist a Alemanya. És per això que hem de treballar perquè aquest front sigui el més ampli possible a tota Europa.

Això no sempre serà fàcil, perquè les elits, com nosaltres, han fet l’anàlisi i veuen com un moviment antiimperialista pot oposar-se al seu domini. Cuba és l’exemple de com es pot plantar cara a l’imperialisme. Per aquest motiu, els EUA intenten obrir un conflicte al país. No deixen entrar petroli per a l’electricitat, però sí per a privats. Això ha provocat que encara hi hagi tants cotxes que circulen per l’illa, però no hi hagi electricitat per als hospitals. Davant d’aquesta injustícia, el poble s’indigna i els EUA esperen que es formi la divisió interna al país, perquè saben que l’únic que farà caure el govern de Cuba és la divisió del poble. És per això que en els nostres fronts hem de tenir clar l’objectiu i no deixar-nos dividir per les forces imperialistes que ens atacaran.

Finalment, en paraules d’Egon Krenz, president del consell d’Estat de la República Democràtica Alemanya d’octubre a desembre del 1989: a la RDA hauria estat impossible aquesta política de la guerra. Hauria estat impossible treure el finançament de serveis tan importants com la sanitat i les pensions per a finançar la indústria armamentista. I és que el comunisme és l’aplicació dels ideals humanitaris i és per això que és l’única opció viable per a impulsar un front antiimperialista a Alemanya, a Europa i arreu del món.

Tania Merino

Directora de la Revista Maig