Una de les diferències clau entre els països imperialistes i els que aquests exploten és el grau de “desenvolupament” de la seva economia, definint “desenvolupament” com una major mida dels sectors terciari i quaternari, que inclouen el sector financer i de recerca, respecte a tota l’economia. Mentre que els països imperialitzats tendeixen a tenir una economia basada en l’extracció i exportació de matèries primeres o en la producció de mercaderies usant la seva classe treballadora com a mà d’obra barata, les economies dels països imperialistes es fonamenten sobre serveis financers que permeten exportar capital i extreure valor dels països del sud global i més inversió en R+D+I que els permeten mantenir un avantatge tecnològic. Un requisit crític per al funcionament d’una economia amb un alt grau de “desenvolupament” són treballadors altament qualificats, ja que aquesta es basa, principalment, en treball mental. Com que els països imperialistes occidentals contenen menys del 15% de la població, caldria esperar que també continguin menys del 15% del “talent”. Per tant, no haurien de poder mantenir un monopoli sobre els treballadors altament qualificats. I, no obstant això, ho fan. Com és possible? Perquè occident, mitjançant el sistema global imperialista, ha aconseguit un flux constant de treballadors qualificats del sud global que “lliurement” es traslladen a occident cercant una vida millor, esdevenint ells mateixos un bé d’exportació més. La “fuga de cervells” és, doncs, un “espoli de cervells”.

A primera vista, cap treballador qualificat ni estudiant és obligat a migrar del seu país d’origen. Tot i això, hi ha algunes raons molt convincents perquè així ho facin i occident no és un subjecte passiu en aquest fenomen. Algunes de les principals raons per les quals aquests treballadors i estudiants decideixen migrar obeeixen estrictament al seu interès material individual. Els països imperialitzats no poden garantir els mateixos estàndards de vida que occident ofereix als estrats relativament privilegiats. El salari d’un treballador qualificat a occident resulta nombrosos cops més alt que el que rebria al seu país de manera que, fins i tot amb un major cost de vida, augmenta el seu poder adquisitiu. El retorn econòmic sobre els estudis és major a occident. Addicionalment, els països occidentals tendeixen a tenir millors infraestructures i serveis que els països del sud global. L’accés a la sanitat, educació, transport públic, i condicions laborals dignes (excepte als EUA) són també factors que contribueixen a la millor qualitat de vida a occident. Novament, l’occident és doblement culpable també d’això. En primer lloc, les polítiques socialdemòcrates de “l’estat del benestar” se sostenen sobre l’explotació econòmica del sud global i són les engrunes que la classe burgesa atorga a la classe treballadora per a mantenir la seva col·laboració. En segon lloc, mitjançant organismes internacionals com l’FMI i el Banc Mundial, i pressió directa, promou polítiques neoliberals al sud global que priven de finançament projectes públics per a fer infraestructures o serveis. Finalment, també és usual que els graduats del sud global es trobin en situació d’atur al seu país d’origen pel fet que la seva economia no compta amb sectors tècnics o financers prou desenvolupats per a fer ús del treball qualificat que forma, el qual, doncs, marxa cap a occident sense cap compensació per al seu país. Aquesta manca de desenvolupament d’aquestes economies del sud global tampoc són una circumstància fortuïta sinó una conseqüència de les polítiques imperialistes occidentals que artificialment les mantenen dependents de l’exportació de matèries primeres cap aquests països.

Però també hi ha raons polítiques o ideològiques que contribueixen a l’èxode de treballadors qualificats cap a occident. En molts països imperialitzats, especialment entre gent d’orígens relativament privilegiats que acostumen a tenir millor accés a l’educació, hi ha una percepció idealitzada d’occident, creient que les oportunitats abunden més del que realment ho fan i que els estàndards de vida són millors del que realment són. Aquesta imatge distorsionada és la què occident promou activament mitjançant l’hegemonia cultural i sobre els mitjans de masses que posseeix pràcticament arreu del món. Tampoc hem d’oblidar que molta gent del sud global migra per raons d’inseguretat o inestabilitat política. Un cop més, els països occidentals són responsables d’instigar molts dels conflictes que hi ha al sud global mitjançant manipulació electoral, cops d’estat, suport econòmic i armamentístic de governs o, fins i tot, de grups terroristes en aquells països que han desenvolupat una situació política potencialment contrària als interessos occidentals.

Totes aquestes causes es veuen, també, reforçades per la “fuga de cervells”. Un país mancat de treballadors qualificats necessàriament haurà de dependre encara més del sector extractiu de l’economia, basat en el treball manual. A més d’ubicar-se a l’escalafó més baix de l’escala de valor, això crea una relació de dependència cap als mercats occidentals que minva la seva sobirania política i dificulta l’elaboració de polítiques per a l’interès propi. Alhora, un país amb una economia així difícilment podrà fer ús dels treballadors qualificats que pugui formar, quedant així estancada en el seu desenvolupament i alienant aquests treballadors i estudiants, que no dubtaran a marxar cap a occident. Així doncs, la “manca de desenvolupament” econòmic causa la “fuga de cervells” que manté l’economia “subdesenvolupada”. O, més ben dit, l’explotació del sud global per part d’occident aliena els seus treballadors qualificats i el manté explotable, fent de l’espoli de cervells un pilar del neocolonialisme.

I on queden Catalunya i Espanya en aquesta matèria? El 2025, aproximadament 3 milions d’espanyols es trobaven vivint fora, dels quals aproximadament la meitat havien completat educació superior [1]. Al mateix any, 407.000 catalans vivien fora a l’estranger, dels quals aproximadament el 40% es trobaven en possessió d’un títol d’educació superior [2]. Aquestes xifres indiquen que tant Catalunya com Espanya pateixen “fuga de cervells”, principalment cap a països europeus del nord. Si mirem el nombre de baixes permanents concedides a metges trobem que hi ha 5.174 o 8.500 (segons any i estudi) metges formats a l’estat espanyol que treballen a l’estranger, dels quals un quart seria provinent de Catalunya, fet que ens faria sobrerepresentats [3, 4, 5]. Això representa “només” un 1,6-2,6% dels metges formats a l’estat espanyol, però és probablement una infraestimació, ja que entre 2011 i 2025 es van atorgar a Espanya 45.000 “certificats d’idoneïtat” (el document que autoritza a practicar la medicina a l’estranger) [5]. Per tant, els metges a l’estranger podrien arribar a representar un 13,7% del total de metges a l’estat espanyol, tot i que aquí també s’inclourien aquells que marxen temporalment per una durada de temps determinada. No obstant això, aquestes xifres són insignificants en comparació al 75% del personal sanitari total que s’estima que ha fugit de l’Iraq des de la seva invasió per part dels EUA el 2003 [6]. Considerant l’estat deficient de la nostra sanitat pública, perdent “només” un 3% dels metges, com pot l’Iraq oferir cap mena de sanitat digna al seu poble? Però fins ara només hem valorat un cantó de la moneda. Catalunya i Espanya també reben treballadors migrants, molts dels quals altament qualificats. Aproximadament el 40% dels migrants que arriben a l’estat espanyol posseeixen educació superior i, a Catalunya, un 49,2% dels migrants que van trobar feina el 2024 ho van fer en recerca o altres professions intel·lectuals [7, 8]. A l’estat espanyol hi ha 92.000 metges formats a l’estranger, i a Catalunya 12.850, representant-ne aproximadament el 25% dels totals [9]. En conjunt, aquestes xifres demostren que Catalunya i Espanya perden menys metges que marxen a països econòmicament més “desenvolupats” del que reben d’altres països (principalment de l’Amèrica Llatina). En global, hi ha una doble dinàmica migratòria que aporta treballadors qualificats als països del nord d’Europa i afecta negativament el desenvolupament de les economies del sud global, que exporten els seus treballadors qualificats, reproduint les desigualtats que perpetuen el sistema imperialista.

Davant aquesta situació, què fer? Tot i que no és possible corregir aquesta situació totalment des dels països imperialitzats que la pateixen, ja que l’imperialisme és un sistema global, podem fixar-nos en l’exemple històric d’alguns països. En molts casos, s’ha implementat mesures per tal de modificar el comportament individual motivat per l’interès econòmic personal, prenent la forma d’incentius, com alts sous i beneficis, i restriccions a la migració cap a l’estranger. Durant el període de la Nova Política Econòmica (NEP) a la Unió Soviètica, els “especialistes” podien arribar a guanyar 8 cops més que un treballador “no qualificat”. Tot i que aquesta mesura representava una evident contradicció per als principis que defensava, això va permetre retenir l’estrat tècnicament format durant l’Imperi Rus. També en l’actualitat trobem exemples de mesures restrictives per a retenir els treballadors qualificats. Països com Xile i Turquia ofereixen beques per a cursar estudis de postgrau a l’estranger amb la condició de retornar i treballar un nombre d’anys al país d’origen. El 2024, Albània va adoptar una llei que requereix als nous metges treballar dins el país durant 3 anys abans de poder emigrar. Aquestes mesures, però, només poden mitigar els efectes de la “fuga de cervells” però no adrecen les causes econòmiques subjacents. Cal corregir el problema generalitzat del subdesenvolupament relatiu de l’economia per a poder oferir als treballadors qualificats bones condicions laborals. Però, com ja s’ha dit abans, l’economia requereix aquests treballadors qualificats per al seu desenvolupament. Per tant, cal planificar racionalment l’educació i l’economia conjuntament perquè els quadres tècnics i intel·lectuals siguin capaços de fer progressar les condicions materials del país. És evident que això va en total oposició al model neoliberal que dicta l’educació i l’economia al nostre país en l’actualitat. Deixar-ho tot en mans del mercat produeix una anarquia tant en la producció com en l’educació que atura el desenvolupament del país. Per exemple, la pandèmia va evidenciar la manca de personal sanitari als hospitals, però graus com medicina i infermeria tenen altes notes de tall, és a dir que hi ha més estudiants que volen cursar aquests estudis que places disponibles. Doncs, per què no hi ha una iniciativa per a augmentar el nombre de places en aquests graus? Alhora, hem observat les nombroses vagues del personal sanitari i la tendència de molts d’aquests a emigrar, posant en primer pla les precàries condicions en què treballen. Això evidencia una manca de finançament del sistema sanitari i les seves estructures associades. En conjunt, podem dir que cal formar més personal sanitari i cal dotar els seus llocs de treball de més recursos. Si observéssim altres sectors i els seus estudis associats, arribaríem a conclusions similars. L’èxit dels països socialistes en la seva ràpida industrialització ens ensenya que la millor manera de corregir la manca sistèmica de quadres formats i el subdesenvolupament de la indústria per absorbir els quadres que es formen actualment és l’educació gratuïta i universal a tots els nivells i una planificació racional de l’economia que permeti fer bon ús dels nous quadres. Les actuals polítiques neoliberals només ens condueixen a un empitjorament de la situació actual, enviant treballadors qualificats gratuïtament cap a països més rics exclusivament per al seu benefici i perjudici de qui els ha format.

Esnan Ece Ertuğrul

Marcel Nos Llorenç

 

Per saber-ne més:

[1] INE (Instituto Nacional de Estadística). Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero (PERE). (https://www.ine.es/)

[2] Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya). (2026). Població resident a l’estranger a 1 de gener de 2025. (https://www.idescat.cat/indicadors/?id=basics&n=10331&t=202400&col=1)

[3] OECD. International Migration Outlook 2025: International migration of health professionals to OECD countries. (https://www.oecd.org/en/publications/2025/11/international-migration-outlook-2025_355ae9fd/full-report/international-migration-of-health-professionals-to-oecd-countries_fea88ae4.html)

[4] Universidad Europea de Madrid & Fundación AstraZeneca. Necesidades de médicos en España: La duración de la situación actual y propuestas e iniciativas de futuro. 2010. (http://www.uam.es/boletin/AAResumen_archivos/2010/Marzo/Semana%20del%201%20al%205%20de%20marzo/5/Espananecesita9000medicos(CincoDias).pdf)

[5] CGCOM. Estudio sobre Demografía Médica 2025. (https://colegiodemedicos.es/wp-content/uploads/2025/10/OMC_Demografia_Medica_2025.pdf)

[6] Dyer, O. Iraqi healthcare system still crippled five years after invasion, says report. The BMJ, 336(7636):113, 17 January 2008. (https://www.bmj.com/content/336/7636/113.1.long)

[7] Cuadrado, P., Gómez, Á. L., & Sastre, T. (2024). Una caracterización de los flujos migratorios hacia España y otros países de la Unión Europea. Banco de España, Boletín Económico 2024/T3. (https://doi.org/10.53479/37432)

[8] Observatori del Treball i Model Productiu. Informe sobre població migrant i mercat laboral a Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2026. (https://observatoritreball.gencat.cat/web/.content/generic/documents/fragments_de_coneixement/arxius/Poblacio-migrant-en-el-mercat-laboral-catala.pdf)

[9] Euronews. How Spain is betting on foreign talent to fix its healthcare crisis. (https://www.euronews.com/health/2026/04/24/record-numbers-of-foreign-doctors-fill-spains-healthcare-gaps-but-is-it-enough)