Tinc 99 anys. Vaig néixer i visc a Girona. Quan va acabar la Guerra em vaig exiliar a França, em van internar al camp d’Argelers, al camp de concentració de Dachau i vaig ser presoner dels nazis.

Us dic Josep o Pitu?

Pitu, tothom em diu Pitu.

Com us trobeu aquí a la residència?

Voldria fugir de la residència! Però el tracte i el servei són molt bons, encara que no m’acostumo al menjar (Riu).

Vós vau haver de marxar a l’exili, a França.

Jo no crec ni en els partits ni en els polítics (Riu). Però quan tenia 16 anys anava cridant consignes per la Rambla amb les joventuts comunistes. Teníem un centre amb bar i ball, però quan va arribar Franco a Girona vaig haver de marxar.

Recordeu el dia que vau marxar?

Recordo que el dia anterior van bombardejar Girona i, el meu cunyat, l’artista Narcís Carmaniu, estava a Intendència i em va enviar a la benzinera de la plaça Poeta Marquina. Allà em van obligar a omplir els dipòsits dels vehicles en retirada durant tres dies. Van tornar a bombardejar la ciutat, al carrer del Carme, i amb la confusió em vaig escapolir.

Déu n’hi do, quina història!

Me’n vaig anar amb uns pantalons de pilot, un sac i unes botes que vaig trobar a Intendència. Vaig travessar la frontera amb l’alcalde de llavors, en Joan Ballesta, del PSUC.

Vau passar tota una odissea per França, quin va ser el trajecte?

Doncs mira, quan vaig arribar a França vaig agafar un tren, tot amagat al lavabo, i em va dur a Pas-de-Calais, al nord de França. Vaig estar a Arras i quan va començar la guerra amb els alemanys em van enviar al sud i em van tancar al camp de refugiats d’Argelers. Després, vaig anar cap a Le Neubourg (Normandia). Vam recular fins a Oradour-sur-Glane (Nova Aquitània) i d’allà al camp de concentració de Dachau. Després ens van traslladar a Bordeus. Em vaig escapar i vaig arribar a Espanya en tren, a Irun (Gipuzkoa). I finalment vaig tornar a Girona.

Vau recórrer tota França! Comencem pel camp d’Argelers, doncs. Com va ser la vostra experiència allà?

Quan vaig arribar a Argelers ja hi havia barraques, al principi es dormia a la sorra de la platja. Menjàvem el que podíem. Allà vaig ser sis o set mesos.

I vau sortir del camp.

Em vaig presentar voluntari a l’exèrcit francès per anar a la Indoxina, però com que em faltaven un parell de moles sabia que no m’acceptarien i que m’enviarien a un batalló de treball. I així vaig sortir d’Argelers.

Què fèieu al batalló de treball?

Era al departament de Le Neubourg, prop de Rouen, treballant en una fàbrica d’aviació durant quatre mesos. Però quan els alemanys van ocupar França l’any 1940 ens vam retirar cap al sud amb el general Pétain.

I després?

Vam arribar a Oradour-sur-Glane, que és famós perquè els alemanys el van massacrar anys més tard. Pétain va intercanviar 22.000 espanyols amb els alemanys a canvi de 22.000 presoners francesos. Jo era un d’aquells 22.000 espanyols.

I us van enviar al camp de Dachau?

Sí. Els anglesos van bombardejar les vies del tren que ens portava a Bordeus i vam aprofitar per escapar-nos. Els nazis ens van perseguir i ens van dur a Dachau. Allà no hi era en règim d’intern comú, vaig treballar com un esclau durant quinze dies i després ens van tornar a dur a Bordeus.

Devia ser horrorós.

Sí… Com que era jove tenia molta gana, més aviat passàvem gana. Només teníem pa negre i a vegades una llauna de sardines. Però sobretot vaig passar molta son, ens deixaven dormir molt poques hores. A Catalunya, quan vaig tornar, van haver de buscar un metge perquè ni amb una dutxa em despertava!

Déu meu!

Després ens van traslladar a Bordeus. Vaig treballar, forçat, en una base de submarins a pic i pala. Cada quinze minuts ens revisaven les vagonetes plenes de sorra.

Com vau escapar d’allà?

Vaig sortir per la porta.

Com?!

Em vaig posar la millor roba que tenia i una pipa a la boca. Em vaig atansar als vigilants i em van fotre fora. Pensaven que era alguna mena d’enginyer i vaig sortir.

Increïble!

Vaig llogar un meublé a Bordeus. Els propietaris passaven llista i informaven els nazis cada dia. Gràcies a un contacte em vaig inscriure al consolat per a tornar a Espanya. Em vaig aixecar a les cinc de la matinada, abans que passessin llista a les autoritats, i vaig pujar a un tren, però era ple d’alemanys. Un xicot de la resistència francesa em va ajudar i em va indicar com pujar a un tren que anava cap a Irun. El maquinista era còmplice nostre i anava a poc a poc perquè poguéssim saltar dels vagons.

Vau arribar a Espanya.

Les noies d’Irun es van portar molt bé amb mi. Eren de la Sección Femenina de la Falange i em vaig fer passar per menor d’edat, encara que ja tenia 21 anys, era l’any 1943.

I després cap a Girona?

Una de les noies em va acompanyar fins a Girona i vaig recuperar la meva vida. Vaig treballar a la Gremial, on envasaven gasoses, i després vaig tornar a treballar amb els de Cal Escatllar. Quan vaig arribar a casa la meva mare no em va reconèixer!

No fa gaire que expliqueu la vostra història, ¿per què?

Molta gent va passar el que jo vaig passar. Durant la dictadura era millor no parlar del tema i la meva dona mai no va voler recordar tot allò. Però al final em vaig decidir a explicar-ho.

Entrevista d’Albert Blasco, originalment publicada a La Realitat.