El 23 de juliol de 1936, en mig dels combats que sacsejaven Barcelona, va néixer el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Fruit de la unió de la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya (USC), del Partit Català Proletari (PCP) i el Partit Comunista de Catalunya (PCC).

Aquest fet, però, és només la cristal·lització d’un procés històric. El procés que va portar a part del moviment obrer català a constituir-se en Partit Comunista, va començar als anys vint amb l’entrada dels primers comunistes als sindicats obrers i amb el trencament (entre socialistes i comunistes) dins del socialisme internacional. Paradoxalment, el PSUC és una de les primeres experiències en les quals les cultures polítiques del socialisme i el comunisme es van reunificar.

En aquell moment es vivien temps d’agitació per tot Europa, gràcies a l’empenta que va donar al moviment obrer internacional, el triomf de la Revolució Russa. L’any 1923, va néixer la Unió Socialista de Catalunya, un partit que agrupava als militants catalanistes del PSOE. Però la dictadura de Primo de Rivera va provocar que el partit tingués molt poca activitat durant els anys vint. La formació no es va poder reorganitzar fins a 1930, va ser llavors quan van començar a sorgir les primeres veus que reclamaven una reunificació amb la Federació catalana del PSOE.

Si podem assenyalar uns esdeveniments com una de les claus per a la constitució del PSUC, aquests són els fets d’octubre del 34. Durant els anys anteriors s’havien anat creant els diferents partits que s’unirien en el PSUC. L’any 1932 el Partit Comunista de Catalunya i el mateix 1934 el Partit Català Proletari. L’experiència de la vaga general fallida de l’octubre de 1934 i les tesis plantejades pel VII Congrés de la Internacional Comunista van posar de manifest la necessitat de la unificació dels diferents partits obrers catalans.

Després d’aquests fets va quedar constituït el comitè d’enllaç permanent, el comitè preveia la celebració del congrés fundacional del PSUC l’agost de 1936. Però el cop d’estat del 17 i 18 de juliol va precipitar els esdeveniments. Després de derrotar el feixisme al carrer, el comitè d’enllaç permanent va publicar el primer número de la revista Treball, l’òrgan d’expressió del nou partit. En aquesta primera edició, s’anunciava la derrota dels colpistes i la immediata unificació dels partits que formaven el comitè.

Finalment, el dia 23 es constituïa oficialment el Partit Socialista Unificat, partit que s’adheria unilateralment a la Internacional Comunista (IC), ja que considerava aquest organisme com l’alta representació de l’antifeixisme mundial. De fet, el PSUC es va articular al voltant de l’antifeixisme i la tàctica del Front Popular que promovia la mateixa III Internacional.

Una altra peça clau que va permetre el naixement del PSUC va ser la qüestió nacional catalana, una problemàtica que afectava la classe treballadora, però mai se li havia donat resposta des de l’anarcosindicalisme. El PSUC va ser una excepció dins de la IC, ja que era l’únic partit reconegut per la komintern que no representava a un estat. Aquest fet va provocar tensions amb el PCE i intensos debats dins del comunisme espanyol. El número 3 de la revista Treball descrivia així el naixement del partit:

“La necessitat d’unit més estretament encara la nostra situació fou afirmada per tots d’una manera unànime. Es consultaren els comitès dels Partits i tots plegats han convingut anar a la unificació immediata, de la qual donarà compte en el Congrés que se celebri tan aviat les circumstàncies ho permetin. (…) El Partit Socialista Unificat, adherit a la Internacional Comunista, al costat del Partit Comunista d’Espanya, que tan gloriosament mena del proletariat espanyol cap a la victòria definitiva, és un triomf decisiu cap al triomf de Catalunya en les seves ànsies d’alliberament nacional i social.”

En aquest text es fa palès que el PSUC, ja des del seu naixement, posseïa els elements necessaris per erigir-se en força hegemònica de la classe treballadora catalana. Era una nova eina capaç de canalitzar la força revolucionària de la classe obrera, en un moment de crisi absoluta i de lluita a mort per la democràcia i l’alliberament nacional i social de Catalunya.

Aquesta era l’essència fundacional del PSUC, la d’esdevenir un partit nacional i de classe. Va recollir l’herència de les cultures polítiques socialista i comunista d’inicis del segle XX. Fins i tot de la cultura política autogestionària i confederal, gran part dels primers quadres del PSUC venien d’una llarga tradició en el moviment obrer i la CNT. Tret diferencial del comunisme català, ja que a la resta de l’estat els quadres del moviment obrer del PCE venien de la UGT.

Aquesta cristal·lització de diferents cultures polítiques és el que va permetre que el partit fos l’interlocutor polític dels treballadors, la seva veu. Els treballadors eren el partit i el partit era els treballadors.

El projecte del PSUC va ser cabdal en la història contemporània de Catalunya, i és el nostre deure no oblidar-lo i tenir-lo present. Perquè els militants comunistes d’ara, venim d’aquells dies, d’aquells combats, d’aquells debats. Perquè el PSUC va ser el primer pas del proletariat català cap a la seva total emancipació.

Arnau Bonet Ragel

Referències

Aisa, F. (2005). El laberint Roig. Víctor Colomer i Joaquím Maurín, mestres i revolucionaris. Lleida: Pagès editors.

DDAA. (1976). PSUC: Per Catalunya, la democràcia i el socialisme. Barcelona: L’avenç.

Nebot, X. M. (2022). 100 anys de marxisme i qüestió nacional als Països Catalans. Barcelona : Tigre de Paper.

Puigsech, J. (2009). El peso de la hoz y el martillo: La Internacional Comunista y el PCE frente al PSUC. HISPANIA. Revista Española de Historia, 449-476.

Puigsech, J. (2017). La Revolució Russa i Catalunya . Vic: Eumo Editorial.

Treball, núm. 3, 23 de juliol de 1936