La República Popular d’Albània i posteriorment República Popular Socialista d’Albània ha estat segurament un dels estats més hermètics i desconeguts de l’Europa del segle XX. Nascuda l’any 1946 de les ruïnes de la guerra i desapareguda el 1992 en un clima de tensió molt desfavorable, va ser conduïda, notablement per Enver Halil Hoxha, durant gairebé 46 anys per un llarg recorregut ple de canvis en la línia de les seves relacions internacionals, des de la primerenca amistat amb Iugoslàvia fins a la darrera ruptura amb la Xina Popular de Hua Guofeng.

El socialisme que va arribar a Albània l’any 1946 ho va fer amb un ampli consens popular; gairebé un 93% dels vots en les eleccions convocades el desembre de 1945 pel govern de transició, que amb un jove Enver Hoxha com a primer ministre havia governat Albània des de la derrota i expulsió de les tropes nazifeixistes l’octubre de 1944 aplicant mesures com una molt necessària reforma agrària, la nacionalització de gran quantitat d’empreses estrangeres, socialització de tota indústria nacional i adopció del model de Kolkhozs soviètics, tot en un esforç per optimitzar la producció mitjançant la centralització de l’economia i el desenvolupament de la indústria. 

El perquè de la victòria de la proposta marxista-leninista de Hoxha va raure en dues grans claus: l’eficàcia de les reformes econòmiques i el caràcter de ‘moviment d’alliberació nacional’ dels partisans comunistes, els quals van combatre els nacionalistes albanesos col·laboradors de la Wehrmacht i van ser vistos per les masses com a herois populars.

Els primers anys d’independència van ser marcats per un acostament a la Iugoslàvia de Tito i l’URSS de Stalin, dos estats eslaus que van estar disposats a col·laborar en la reconstrucció de la devastada Albània. Sembla ser, però que Tito perseguia una integració d’aquesta en la seva república federal. Arran de l’ajuda prestada pels partisans de Tito durant la guerra Albània va apropar les seves posicions amb la nova República Federal Socialista de Iugoslàvia, a més de la Unió Soviètica, la qual immediatament després del conflicte va iniciar una política d’ajuda per a la reconstrucció del país que va passar per la concessió de crèdits per a la compra d’aliments, l’enviament d’assessors per a la industrialització de l’economia albanesa i l’inici d’un programa de beques estudiantils per fomentar l’alfabetització de la societat albanesa, país que comptava amb un alarmant índex d’analfabetisme (20% d’alfabetització el 1945) i la inexistència d’un sistema universitari.

No passarien però més de dos anys fins a l’inici del trencament d’amistat entre Albània i Iugoslàvia, un succés gradual ocorregut arran de la proposta d’unió d’Albània com a República Federada de Iugoslàvia per part de Tito i la posterior expulsió el 1948 de Iugoslàvia dins de la Kominform, successora de la Komintern, sota l’acusació del revisionisme titista. Les desavinences de la federació balcànica amb Stalin i Hoxha, aferrats defensors de la línia Marxista-Leninista van ser també un dels motius més significatius. Aquesta divergència ideològica se centrava en l’apropament de Tito a posicions quasi socialdemòcrates/reformistes de Kautsky o Bernstein respecte a la concepció de l’estat, al mateix temps que mancava de centralisme democràtic –un pilar fonamental del Marxisme-Leninisme– i apostava per un sistema econòmic «marxista» heterodox, que duria en un futur a l’existència de la petita propietat i a l’eventual obertura econòmica cap a occident per part de les forces productives iugoslaves. Tot i que la ruptura Iugosoalbanesa va iniciar-se amb l’expulsió de Iugoslàvia de la Kominform el 1948, Hoxha duia temps queixant-se de l’excessiva influència titista dins el partit, de la mateixa manera que veia de forma nociva la negativa del govern iugoslau a pagar a un major preu la matèria prima albanesa que importava. La ruptura de relacions econòmiques que Albània va establir el juny de 1948 van propiciar la fi de la cooperació economicocultural entre els dos estats balcànics i per conseqüència va fer acostar encara més els interessos comercials albanesos a l’URSS. 

Finalment, el trencament va ser consolidat el desembre de 1950, any en el qual la delegació diplomàtica iugoslava es va retirar de Tirana, capital albanesa.

Des del refredament de posicions amb Iugoslàvia fins a la mort de Stalin i el «discurs secret de Khrusxov» durant el XXè Congrés del PCUS Albània va viure un primer període de creixement i amistat amb el gegant bolxevic. La beneficiosa situació no responia únicament a uns interessos d’influència política mutus, sinó que també es basava en una relació ideològica afina. Si per quelcom podríem definir Hoxha és per la seva figura antagònica a la realpolitik, car sempre va guiar Albània amb línia de puresa ideològica Leninista encara que aquesta fos negativa pels interessos econòmics nacionals.

L’any 1953 morí Ióssif Stalin, un dels màxims referents de Hoxha per a la construcció del socialisme conjuntament amb Lenin i les teories de Marx i Engels. 

Les relacions entre la URSS i Àlbània van començar a refredar-se arran d’una sèrie de postulats ideològics de Nikita Khrusxov que eren interpretats com a revisionistes des de l’òptica Marxista-Leninista ortodoxa. Per una part hi havia la reconciliació de Tito i Khrusxov el 1955 amb la visita d’aquest últim a la capital iugoslava, per l’altra la purga de Beria, Malenkov i altres càrrecs d’època de Stalin feta per ordres de Khrusxov i finalment el que es coneixeria com el «discurs secret» i les mesures que el XXè Congrés del PCUS farien. Tot i ser extremadament crític amb el PCUS la posició de Hoxha respecte a certs esdeveniments com la «Revolució Hongaresa» podria semblar contradient, encara que seguia la lògica d’uns principis M-L. Sobre els fets d’Hongria l’albanès va defensar la intervenció de l’exèrcit soviètic al país atesa la naturalesa del mateix aixecament; una rebel·lió tirada endavant per elements reaccionaris de caràcter nacionalista que posava en perill l’statvs qvo dels progressos del socialisme –encara que revisionista–. De la mateixa forma criticaria anys després –1968– la repressió de la «Primavera de Praga».

A causa del seu esperit crític i conscient de la reputació que tenia com a «resistència antirevisionista» amb la nova direcció antiestalinista del PCUS, veient una possible situació d’aïllament internacional Albània va començar a buscar suport en una de les grans potècies socialistes d’Àsia; la Xina de Mao Zedong. Des de l’any 1960 les relacions sinoalbaneses van fer-se cada cop més favorables, tot i tractar-se la Xina de Mao d’un estat tan llunyà i no-exempte de crítica per revisionisme, en el mateix moment que l’amistat entre Albània i l’URSS tocava a la seva fi. 

El llarg període d’amistat entre el gegant asiàtic i el petit estat balcànic va basar-se en dos grans conceptes:

-En primer lloc, un interès mutu d’intercanvi comercial i d’estratègia política; Albània importava el 90% de la matèria primera i tecnologia que importava amb els antics tractes amb l’URSS, va rebre tècnics que la van assessorar en la construcció d’un potent aparell de propaganda i es va notar un fort intercanvi cultural –més importat que exportat– d’influència Maoista. Per la seva banda la Xina va utilitzar la posició geogràfica d’Albània com a punta de llança per defensar els seus interessos davant de les Nacions Unides. 

-En segon lloc un seguit d’idees que Hoxha tenia sobre la Xina de Mao. Veiem primerament que Hoxha defensava la possessió de la bomba atòmica com a garantia per Xina de la seva sobirania i així un instrument útil per a poder defensar de forma igual els interessos davant l’imperialisme nord-americà, també posseïdor de tecnologia nuclear.

De la mateixa manera que defensava la figura de Mao seguint una lògica de la «debilitació de la cadena de l’imperialisme» Hoxha llençava crítiques cada cop més freqüents al mateix Maoisme, essent la «revolució cultural» el punt de partida de la ‘desil·lusió’ del polític albanès envers dit corrent. 

Com totes les ruptures anteriors la línia internacional del PPSH va anar evolucionant lentament. En aquest cas i com prèviament s’ha mencionat es podria dir que l’inici del trencament sinoalbanès va iniciar-se amb les divergències ideològiques maoistes. No obstant això, va ser la deriva «pacificadora» que la República Popular de la Xina va començar a emprendre respecte als EUA que va fer la bretxa més profunda.

La mort de Mao l’any 1976 va propiciar l’estocada final a les relacions; significant la pujada de Hua Guofeng com a secretari general del Partit Comunista Xinès –el qual dugué una política encara més pragmàtica d’acostament als EUA–, la millora de relacions entre Pequín i Belgrad –del qual Hoxha n’havia sempre renegat– i la cancel·lació dels programes d’ajuda econòmica pel petit estat balcànic. Novament, la lleialtat ideològica del PPSH als principis antirrevisionistes que van aprovar amb el VII Congrés del PPSH, la incorporació d’una nova constitució i el canvi oficial del nom del país a República Popular Socialista d’Albània va dur al país a l’abandonament i aïllament internacional.

Amb les vistes posades sempre en el futur inclús abans de la ruptura de relacions amb Xina el PPSH va perseguir l’objectiu del màxim grau d’autosuficiència per tal de garantir la seva sobirania i independència respecte a les nacions exteriors proveïdores. Així doncs, per continuar desenvolupant les seves forces productives estatals a principis de la dècada dels 70 es va produir una lleugera obertura exterior. L’any 1971 es van normalitzar relacions amb Iugoslàvia i Grècia –els quals els dos havien estat acusats d’expansionisme per Hoxha–, de la mateixa manera que va establir alguns tractes comercials amb França i Itàlia. Cal destacar també el paper de relació que va tindre durant tota la segona meitat del segle XX amb els nous estats sorgits de la descolonització o bé els estats socialistes que havien dut la revolució a les seves terres, països amb els quals es van establir intercanvis comercials, culturals i diplomàtics. 

Tot i les mesures preventives, el canvi de ministres d’economia per d’altres de més joves i la limitada obertura exterior –per por a intromissió d’elements nocius al sistema– l’economia albanesa va anar a la davallada a partir de l’any 1978, data de la ruptura sinoalbanesa, iniciant-se un descens del PIB anual del país que no es recuperaria de forma estable fins l’any 1998. L’11 d’abril de 1985 va morir Enver Hoxha mentre Alia, el seu successor, pronunciava les paraules davant del seu fèretre d’«Albània serà sempre roja».

Al corrent de les reformes de la perestroika i el glàsnost de Gorbatxov i tenint en compte la funesta situació econòmica del país, Alia va intentar salvar l’economia emprenent modestes mesures d’obertura exterior, normalitzant relacions amb la RFA, França i Itàlia –en un intent d’atraure inversions–, va fomentar el turisme –tot i que molt limitat i controlat– i va iniciar finalment l’any 1987 els parlaments per firmar els acords Hèlsinki –que fins quatre anys després no serien firmats–, uns acords de l’any 1973-1975 que buscaven per sobre de tot una normalització de les relacions entre les potències capitalistes i socialistes als quals Hoxha s’havia negat a participar.

Només un any després, el 1990 van començar les protestes estudiantils i obreres en demanda de millors condicions de vida. El govern es va abstenir d’utilitzar la violència i va accedir a un gran nombre de peticions dels manifestants; passant per una menor censura de premsa, la tolerància amb el petit comerç i el lliure dret a viatjar fora del país. En comptes de calmar les protestes, però aquestes van créixer més i van agafar un caire radicalitzat, de tendències nacionalistes i en demanda d’una obertura política.

Davant la situació el PPSH va suspendre la constitució de 1976 el 29 d’abril d’aquell mateix any, adoptant una ‘llei de previsions constitucionals’, eliminant al mateix temps les paraules «popular» i «socialista» del nom oficial de la república. Així mateix, va convocar també eleccions lliures i multipartidistes el març de 1991 que van ser guanyades per un 56% pel Partit del Treball d’Albània, un succés que va durar només fins al 6 de juny, quan sota immenses pressions el govern va haver de dimitir i un ‘comitè de salvació nacional’ –una conjunció de partits d’esquerres entre dels quals hi havia el PPSH– va prendre el relleu, convocant noves eleccions el març de 1992, data de l’entrada del Partit Demòcrata albanès a la presidència i així el punt final del socialisme albanès que havia nascut l’any 1944.

Després d’haver pogut fer una anàlisi del recorregut històric de l’Albània de la segona meitat del segle XX es pot firmar que l’experiència socialista albanesa va ser a grans trets la ferma oposició al realisme polític. Si bé és cert que les relacions internacionals i les decisions de caràcter polític, econòmic i administratiu es prenien d’acord amb un codi moral i ideològic en comptes d’un simple pragmatisme estratègic tampoc podem afirmar que fos una experiència completament «idealista», puix tot i l’extrem purisme ideològic del Marxisme-Leninisme de Hoxha va haver-hi un relatiu acostament de posicions amb potències com la Xina maoista o l’Europa capitalista, significant cert marge de tolerància ideològica.

Així, l’Albània de Hoxha va convertir-se en un dels estats més peculiars dins del context de la guerra freda; car marginat de la política internacional i sumit en un abandonament ideològic va esdevenir l’últim bastió del Marxisme-Leninisme pre-Khrusxovista. La profunditat de la política del PPSH i les dures condicions de complet aïllament van transformar irremeiablement una societat quasi feudal en una de ‘modernitzada’ nogensmenys, però també extremadament polaritzada; essent-ne un dels més clars exemples la crisi nacional de l’any 1997, moment en el qual només després de cinc anys de nefast capitalisme una sèrie d’escàndols financers, una contínua davallada del PIB nacional i la privatització salvatge de la majoria de béns públics van dur al poble de nou al carrer en to de guerra civil.

Àlex Sasplugas

Originalment publicat a La Realitat.