Quan parlem dels avanços culturals i polítics aconseguits durant la II República de l’Estat espanyol (proclamada el 14 d’abril de 1931 i aniquilada brutalment amb la Guerra Civil, que va iniciar la dictadura franquista), tendim habitualment a passar per alt els progressos reeixits en diferents àmbits científics, que resulten fonamentals per al desenvolupament de la societat i que, al cap i a la fi, són un reflex directe de la ideologia dominant i dels interessos intel·lectuals de la mentalitat d’una època. En aquest article realitzarem un breu repàs a alguns d’aquests importants esdeveniments, tenint en compte que la ciència és, com a concepte, una cosa molt àmplia i que abasta una gran varietat de sabers i disciplines, moltes de les quals, com és lògic, s’escapen del que podem transmetre en aquest article.
Per començar, no hem d’obviar la gran importància que la República donava a l’educació, imprescindible per a la transmissió de coneixements científics, la formació de futurs i futures professionals i el despertar en les ments més joves de la curiositat per les diverses branques del saber humà. Es va establir una educació laica, mixta i obligatòria, arribant a aconseguir l’escolarització de la majoria de nens i nenes i adolescents, sent especialment important la incorporació de les nenes a les aules, llocs fins llavors reservats gairebé en exclusivitat als homes. Durant el primer bienni republicà (que va durar des de la proclamació de la República fins a la celebració de les eleccions generals de novembre de 1933, que van donar pas al segon bienni), es van construir aproximadament 10.000 escoles (més que en el conjunt del regnat d’Alfons XIII), amb la corresponent contractació d’una bona quantitat de professionals de l’ensenyament. A més, es va potenciar l’alfabetització en les zones rurals gràcies a les Missions Pedagògiques, que es van encarregar de l’edificació de biblioteques, centres culturals, cors i teatres i en les quals van arribar a participar figures culturals tan rellevants com l’escriptor Federico García Lorca.
Una vegada explicat l’afany amb el qual es destinaven recursos a l’alfabetització i a la promoció del saber humà, no resulta estrany entendre la gran importància que se li atorgava a la recerca i divulgació científica, hereva directa de la Junta per a Ampliació d’Estudis i Recerques Científiques (JAE). Aquesta institució va ser creada el 1907 en el marc de la Institució Lliure d’Ensenyament (la ILE, fundada el 1876) per a promoure la recerca i l’educació en les diverses branques científiques. Va ser presidida per Santiago Ramón y Cajal des de la seva fundació fins a la defunció del metge en 1934, i es va desmantellar el 1939, després de la derrota republicana en la Guerra Civil. L’actual Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) és hereva de la seva estructura.
Durant la II República, la JAE va continuar la seva àrdua labor en el desenvolupament de l’activitat científica estatal a través d’iniciatives com a programes molt actius d’intercanvi de professorat i alumnat i l’establiment de beques per a estudiar a l’estranger (pensionats). Manuel Azaña Díaz, segon president republicà espanyol (seguint a Niceto Alcalá Zamora), va ser beneficiari d’una d’aquestes beques i va gaudir d’una estada en la parisenca Universitat de la Sorbona. Encara que ell es va especialitzar en dret, va mantenir una relació molt fructífera amb les altes esferes científiques de l’Estat (entre les seves amistats es trobaven persones com el químic José Giral Pereira o l’entomòleg Cándido Bolívar Pieltáin), fomentant les seves activitats en aquells llocs als quals va arribar la seva influència política fins i tot abans d’assumir la prefectura de l’Estat, com en l’Ateneu de Madrid, en el qual va exercir com a secretari entre 1913 i 1918. La seva ferma convicció del paper fonamental que exercia la Universitat com a institució per a la transmissió de coneixements científics el va portar a liderar en ella una profunda transformació, intentant instaurar com a principis bàsics la justícia, la llibertat i el respecte a la cultura en els centres acadèmics superiors. Creia que tots els àmbits del saber estan relacionats, i amb els diferents projectes duts a terme durant el seu mandat es fomentava un continu diàleg interdisciplinari.
Un bon exemple d’aquesta esplendor científica i cultural va ser la celebració de l’IX Congrés de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada a Madrid entre el 5 i l’11 d’abril de 1934, presidit per Obdulio Fernández i Rodríguez, un farmacèutic i metge, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals i de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina. En el congrés es van reunir prestigiosos químics de l’època i la ciutat es va convertir en el centre mundial de la recerca química durant aquesta setmana. Va ser el primer gran esdeveniment internacional de química celebrat després de la I Guerra Mundial i es va considerar un gran èxit. A més, mentre s’organitzava el congrés es va inaugurar oficialment l’Institut Nacional de Física i Química en 1932, en l’Edifici Rockefeller, per la qual cosa a l’Institut se’l coneixia també popularment com a Institut Rockefeller. Situat al campus central del que ara és el CSIC, l’edifici es diu així perquè la seva construcció i equipament van ser finançats per la Fundació Rockefeller.
Evidentment, no podem parlar de l’estat de la ciència en la II República sense tenir en compte la gran aportació que van realitzar a ella les dones, fins llavors allunyades a la força de qualsevol activitat intel·lectual pel jou patriarcal contra el qual continuem lluitant avui dia. Elles també es van beneficiar dels programes de la JAE, i de les 158 persones que treballaven a l’Edifici Rockefeller, 36 eren dones. Les seves històries van ser recollides en l’obra Pioneres espanyoles de les ciències. Les dones de l’Institut Nacional de Física i Química, escrita per Carmen Magallón Portolés i publicada el 1999.
Un exemple d’aquestes figures femenines va ser la química Dorotea Barnés González, filla de Dorotea González i Francisco Barnés Salines, el ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts que va reformar l’ensenyament primari i secundari fent-lo completament laic. Després d’exiliar-se a França durant la Guerra Civil, Dorotea va tornar a Espanya el 1940 i va ser inhabilitada tant per a l’ensenyament com per a la recerca. Les seves germanes Adela i Petra, excel·lents científiques com ella, estaven casades amb investigadors afins al govern de la República i en finalitzar la Guerra Civil van haver d’exiliar-se a Mèxic. Adela Giral Barnés, filla de Petra, va recollir, juntament amb les autores María Teresa Márquez i Trinidad Martínez Tarragó, les biografies d’aquestes familiars seves en Fruits de l’exili, publicada per la Universidad Autonóma Metropolitana en 2010.
Per part seva, la també química Jenara Vicenta Arnal Yarza tenia un origen familiar molt més humil. Òrfena des de jove, va treballar com a mestra i va obtenir una llicenciatura i un doctorat en Química en la Universitat de Saragossa, a més d’obtenir dues beques de la JAE per a continuar la seva carrera investigadora en altres universitats.
Com veiem, el període republicà va ser molt prolífic per a l’activitat científica desenvolupada a l’Estat espanyol. La perfecta comprensió que educació, ciència i desenvolupament social van de la mà i són inseparables va portar a uns anys en què, fins i tot amb els seus obstacles i dificultats, es va fer una gran feina per l’acostament de les disciplines científiques a la societat i es van realitzar grans avanços en moltes àrees del coneixement humà dels quals ens beneficiem avui dia. El nostre objectiu no pot ser un altre, doncs, que continuar conreant aquests valors i utilitzar totes les eines que tinguem a la nostra disposició per a fomentar la curiositat intel·lectual, la presència de les ciències a les aules i en els mitjans de comunicació i, en general, l’acostament del saber a tothom. Col·lectivitzem el coneixement humà: és l’única manera d’avançar com a societat i fer d’aquest món un lloc més lliure.
Sofía Lorenzo González
Originalment publicat a Realitat.
