Podríem dir que la ciència no va perdre mai la puresa, perquè no l’ha tingut mai. Però, de facto, hi va haver una època en què sí que la tenia, en què semblava que la ciència era la persecució rigorosa, neutra, objectiva, desinteressada, de la veritat. La ciència descrivia la realitat. Avui, encara hi ha gent que ho pensa (jo també, depèn de com m’agafi el dia), però molta altra ha abandonat aquestes idees, si bé per motius ben diferents.
D’una banda, hi ha gent que ha abandonat la confiança en la ciència perquè ha perdut la confiança en general en moltes autoritats: les institucions democràtiques, els mitjans de comunicació, etc. Són els que s’han sumat a l’auge del “terraplanisme”, els moviments antivacunes, les teories de la conspiració sobre la “plandèmia” i altres històries que s’han anat sentint en aquests temps. Sobre aquest tema parla amb més detall Santiago Alba Rico en un vídeo de la Biennal del Pensament sobre la fraternitat. En resum, si el que predomina a la societat és la llei de la selva, l’individualisme més atroç (o sigui, si no hi ha societat), aleshores no hi ha confiança en les tradicionals autoritats del saber, no hi ha uns marcs de credibilitat compartits (ell diu que es produeix una fractura en la fraternitat cognitiva). Perquè com a molt confiem en la nostra tribu. I succeeix una cosa molt curiosa, que és que tothom vol ser més científic que ningú (jo vull veure que la Terra és rodona o plana, jo vull veure el virus, jo vull veure com fan les vacunes…) però al mateix temps tothom és menys científic (no em refio de les imatges de la NASA, no em refio dels microscopis, només em refio del meu cos). La ciència reposa en la confiança en descobriments, raonaments i actuacions d’altres persones. Necessitem creure que no ens volen enganyar constantment. Que aquell professor, a més d’ensenyar-nos el teorema de Pitàgores, també ens estima una mica, o com a mínim no té motius per voler-nos cap mal. Que existeix l’honestedat. Així no cal que redescobrim el foc i reinventem la roda cada dia.
D’altra banda, i és el tema que ens interessa en aquest text, hi ha un altre grup de gent que creu que la ciència no és tan pura com de vegades la pinten, però no perquè siguin amants de les pseudociències o teories de la conspiració. Podríem dir, en resum, que és gent que creu que la ciència no pot escapar de les circumstàncies (culturals, geogràfiques, històriques…) en què es du a terme. Podríem dir que és gent que ha polititzat la ciència (o que ha trobat política allà on sembla que justament no n’hi pot haver). Deixeu-me que us expliqui un conte sobre la història de la ciència que ens ajudarà a entendre tot això.
Hi havia una vegada un senyor que es deia George Sarton. Va néixer a Bèlgica el 1884. Si el busqueu a la Viquipèdia, veureu que el consideren el pare fundador de la Història de la Ciència com a disciplina acadèmica. Naturalment, tothom que fa relats sobre què és la ciència i com evoluciona ja està fent història de la ciència, i d’això ja se’n feia abans d’ell, però diguem que ell va ser dels primers a institucionalitzar la disciplina. No és el mateix ser un científic a qui li agrada recopilar i explicar anècdotes històriques (un “historiador de la ciència amateur”, podríem concedir) que ser un historiador de la ciència professional.
Doncs bé, la història que explicava Sarton i els que la van aprendre amb ell es caracteritza per ser clarament positivista. I això què vol dir? Doncs, bàsicament, que hi predominava l’enfocament biobibliogràfic (explicar vida i obra de científics il·lustres, oferint dades contrastades). I també, seguint aquesta mateixa línia, que la ciència avançava de forma imparable perquè hi havia una gent amb molta traça que analitzava fredament els fets empírics, objectius i irrefutables (les dades contrastades) que es podien descobrir a la natura. Feien experiments molt ben pensats i trobaven com era el món. Ens sona? És una concepció sobre la ciència bastant habitual encara avui dia, tot i que data del segle XIX. Sarton elabora el que s’anomena una història internalista, una història en la qual la tècnica o els factors socials no afecten decisivament els continguts científics. La ciència avança segons les seves pròpies lògiques, independentment de la societat.
És en aquest context on es celebra, amb resultats inesperats, la Segona Conferència Internacional d’Història de la Ciència. Som a Londres l’any 1931, i allà apareix una delegació soviètica per a capgirar les idees de tots. Un tal Boris Hessen es presenta davant dels assistents i pronuncia la seva famosa tesi (Les arrels socioeconòmiques dels Principia de Newton) segons la qual la teoria de Newton va sorgir com a resposta a determinades necessitats socials (problemes productius i militars) i no sols això, sinó que a més la teoria era com era a causa de la classe social en què s’inscrivia el seu autor (per exemple, Newton no es va desfer de Déu en la seva teoria perquè era burgès). El text de Hessen portava al primer pla les influències socials. No eren anecdòtiques: marcaven els continguts de la ciència. Doncs això seria l’externalisme. El debat estava servit.
Però encara va aparèixer un dia un rus emigrat a França anomenat Alexandre Koyré, que va reaccionar contra ambdues maneres d’entendre la ciència i la seva història. D’entrada, internalista: la ciència és una activitat fonamentalment intel·lectual, per tant, els factors socials importaran més aviat poc. Ara bé, si jo crec que el món és matemàtic, veuré lleis matemàtiques, i si no, no. La forma en què jo concebo el món, a priori, crea un determinat coneixement científic, una manera de llegir els fets, que podria ser diferent des d’una altra mirada. La metafísica juga un paper en el progrés científic, permetent, facilitant o impossibilitant certes preguntes. Koyré fa una història de la ciència i fins i tot de les religions i la filosofia, però es queda en l’àmbit de la història de les idees.
Si en la historiografia internalista es tendeix a una història dels descobriments i els grans genis, els externalistes destacaran la importància de les institucions, de la tècnica i els tècnics, el paper de la ciència com a empresa col·lectiva, etc. Tanmateix, amb l’arribada de la Guerra Freda es va fer més difícil trobar marxistes a la historiografia occidental. La influència de Koyré va ser molt notable. Sense anar més lluny, l’historiador Henry Guerlac es queixava que: «Vaig publicar un modest article que cercava relacionar l’auge de la química a la França del segle XVIII amb alguns aspectes del progrés industrial francès. El comentari una mica burleta d’un dels meus bons amics i admirats col·legues va ser que era interessant, “però una mica marxista”»1.
Sembla que si et preocupaves una mica dels aspectes econòmics o socials ja eres marxista. La història idealista de Koyré, en canvi, resultaria menys problemàtica per a ser ensenyada quan convingués. Una història de les idees evita preguntes incòmodes sobre la relació ciència-poder-guerra, per exemple, i ens permet separar fàcilment la teoria de l’aplicació. El científic és un teòric de la física nuclear, el polític o el militar llencen la bomba. La història internalista ens dona un model bell de ciència pura que avança allunyada de les contaminacions i corrupcions del món exterior.
Però encara apareixerà Thomas Kuhn, que ens oferirà un petit gir de guió a la dicotomia internalisme-externalisme. Ens diu que el factor decisiu en l’avanç científic és la comunitat científica. Són les negociacions que es donen en el seu si, les que fan que algunes teories s’acceptin o es rebutgin. La comunitat s’ha de convèncer a si mateixa sobre la validesa dels seus experiments, raonaments, etc. Aquesta visió sembla en principi internalista (la comunitat científica és la propietària del progrés), però també serà interpretada (per a desgràcia de Kuhn) en clau externalista: és la comunitat científica la que mana. La categoria «comunitat científica», per tant, comunica els dos mons (ciència i societat) que tant s’havien discutit fins llavors. Ara sembla obvi, no? Influeix la societat en la ciència? O més la ciència en la societat? No, miri, no és que la ciència o la societat s’estirin o s’arronsin entre elles. És que es fa ciència en societat. I d’això no es pot escapar de cap de les maneres.
La Clara Florensa (per fi una historiadora de la ciència!) repassava en una xerrada com la ciència es podia fer servir per legitimar la subordinació de les dones als homes, i ens assenyalava una pregunta clau per interrogar a la ciència: aquesta recerca, aquestes conclusions, reforcen o qüestionen el statu quo? Tenir això al cap no és la panacea, però pot ajudar a entendre per què la ciència, en molts moments històrics, ha patologitzat orientacions sexuals o identitats de gènere, ha legitimat el racisme, etc. Aquesta és una de les conseqüències de fer ciència en societat. Fins i tot amb bones intencions pots arribar a justificar “científicament” qüestions que ara ens semblarien inacceptables. La ciència no pot escapar del seu context.
Per això convé que observem la ciència com una manera d’entendre i generar consensos sobre el món que necessàriament evolucionarà, no tant perquè ens apropem a una suposada Veritat, sinó més aviat perquè la pròpia cultura, història, context polític i social, etc. modelaran les maneres de fer ciència. És una visió que et deixa una mica més intranquil, però així és la vida.
La Veritat (si és que tal cosa existeix) ha de ser neutra, pura i desinteressada. Segur. Però la Veritat és per als déus, nosaltres ens hem de conformar amb la ciència. Però no cal desanimar-se, que no estem tan malament! La ciència de vegades ens falla, però, així i tot, segueix sent l’intent més esforçat de generar consensos els més objectius, neutres i desinteressats possibles (és difícil negar que 2 i 2 són 4, de forma objectiva, neutra i desinteressada). La ciència no deixa de ser l’ús de la raó. Doncs amb la raó hem arribat a aquesta conclusió: hem vist que la ciència no escapa del context. I per això és tan important fer recerca pública, que no depengui d’interessos privats que podrien esbiaixar els resultats. I per això és tan important la diversitat (de gènere, classe, ètnia, etc.) a la ciència, per poder raonar des de tot arreu (i no només des dels caps d’homes blancs occidentals cisheterosexuals de classe mitjana).
Aquesta visió permet criticar la ciència sense destruir-la. Ens manté alerta, però sense caure en la paranoia. I per si no fos prou, ens fa l’efecte que ens permet millorar la manera de fer ciència. És un petit miracle: amb la raó potser no arribem a la Veritat, però notem que progressem. Qui resol un problema de matemàtiques s’adona que aprèn, que sap, té un moment de lucidesa. Ha trobat una solució, ha trobat una petita veritat quotidiana (i no pas una opinió!). És la llum de la raó, que ens uneix amb la resta de persones en aquella fraternitat cognitiva que comentava Alba Rico. Que ens dona uns segons de certesa en aquest món incert. Poc més es pot demanar.
Francisco J. Paños
Referències
1. Guerlac, Henry. (1977). Essays and Papers in the History of Modern Science. Baltimore: Johns Hopkins University Press.
