Ja fa temps que els països occidentals estan vacunant les seves poblacions contra la COVID-19. Ara bé, els països occidentals estan fent alguna cosa més. També estan dificultant que els països del sud global puguin fer el mateix.
Ho fan de diverses maneres. La més evident consisteix a acaparar les vacunes. Els països més rics ja han negociat amb les farmacèutiques per adquirir unes quantitats de dosis que, de fet, els permetrien vacunar els seus habitants entre 3 i 5 cops. Això deixa menys vacunes per a la resta, és clar.
D’altra banda, amb una demanda de vacunes tan gran, també s’ha proposat suspendre’n les patents. Les patents donen exclusivitat als seus titulars per a produir la vacuna durant un període de temps determinat. Suspendre les patents permetria que més fabricants es llancessin a la producció de vacunes i n’abaratiria els preus. Com ens podem imaginar, els països occidentals, d’entrada, s’hi han negat. Suspendre les patents no interessa a les farmacèutiques que estan liderant el mercat, i sembla que els governs actuen més com una extensió dels seus consells de direcció que no pas com a representació del poble. Recentment els EUA es van animar a plantejar l’alliberament de les patents, i la UE va anar-hi al darrere poc després, però de moment seguim esperant. Cal dir, però, que alliberar les patents no és una solució ràpida i senzilla. Per construir una casa cal alguna cosa més que el permís per consultar els plànols d’un arquitecte.
Més enllà d’això, el cas és particularment dramàtic, perquè la recerca que ha permès la producció d’aquestes vacunes ha estat àmpliament finançada amb fons públics. Sembla que estem davant d’un nou exemple (un de molts) que il·lustra com funcionen els estats democràtics i de dret sota el capitalisme: despesa pública, benefici privat. Així també em faig jo “emprenedor”. Mentrestant, mentre mirem com alguns juguen a fer negocis, les noves variants de coronavirus detectades a l’Índia i Sud-àfrica ens recorden que l’espasa de Dàmocles segueix sobre nosaltres.
Deia el sociòleg de la ciència Robert Merton que compartir el coneixement és un dels valors fonamentals de la ciència. La realitat, però, és més complexa i no sempre ho permet fàcilment. Les patents actuen com una barrera que impedeix que qualsevol pugui fer servir el coneixement generat amb les recerques sobre les vacunes. Val la pena entretenir-se un moment a pensar sobre altres mecanismes que impedeixen compartir la ciència i fins a quin punt són útils o necessaris.
Comencem pel més obvi: hi ha casos en què es fan recerques secretes. Aquestes van a parar a l’univers “classificat” (en el sentit de secret), un univers que, certament, està en expansió accelerada: la informació s’hi acumula cada cop més ràpid, i només es desclassifica amb comptagotes. Als EUA hi ha més de 4000 “classificadors originals”, les persones que posen el segell Secret o Confidential als documents pertinents (segons si aquests poden produir, respectivament, un “dany greu” o només “dany” a la seguretat nacional). La categoria Top Secret (dany excepcionalment greu) només la poden estampar uns mil d’aquests 4000 treballadors. Cada document que citi alguna font classificada és catalogat amb el grau de secret corresponent a la font amb major grau de secret.
És interessant assenyalar que els secrets es classifiquen en subjectius i objectius. Els primers són compactes, transparents, arbitraris, canviables i peribles. Vegem-ho amb un exemple: Pedro Sánchez es reunirà amb Pere Aragonès per reactivar una taula de diàleg clandestina lluny dels focus dimecres vinent. És un secret compacte (breu), transparent (fàcilment comprensible), arbitrari (no es pot predir), canviable (potser decideixen a última hora que millor dijous) i perible (un cop reunits el secret perd força, i com més temps passi més irrellevant serà). Els secrets objectius, en canvi, tenen característiques oposades: difusos (llargs), tècnics, determinables, eterns i duradors. Aquests són molt complicats de mantenir en secret, precisament perquè es refereixen en molts casos a lleis científiques que poden ser descobertes independentment. Aquest tipus de coneixement es classificava durant la guerra freda, en relació amb les armes nuclears, per exemple.
Amb el final de la guerra freda, van créixer les pressions per a desclassificar. La comunitat científica, activistes i el mateix Department of Energy dels EUA van tractar de desplaçar un sentit comú de necessitar justificació per alliberar informació cap a necessitar justificació per a mantenir la informació classificada.
Un avantatge evident de desclassificar és l’estalvi que suposa el fet de no haver de preservar el secret. Un altre, no tan evident, és el benefici econòmic que suposa per a la indústria del país poder disposar d’informació que pot redundar en una major eficiència per a desenvolupar un procés, elaborar un producte, etc. En definitiva, produir és més fàcil i barat si tota la informació és oberta. Si bé les patents no són secrets d’estat, les similituds en ambdós casos són més que evidents.
Però els secrets científics no sempre estan relacionats amb qüestions militars. La conjunció de coneixements científics-tècnics i interessos econòmics, com en el cas de les vacunes i les empreses farmacèutiques, no és cap cosa excepcional. Ens podem remuntar al segle XVI per trobar exemples curiosos de com mantenir un secret per motius estratègics: on és aquest Nou Món que diuen que han descobert? Mapes censurats, mapes secrets (només al servei d’alguns oficials de navegació) o mapes falsos fets circular intencionadament per despistar al personal eren algunes de les estratègies per intentar mantenir el secret i treure profit d’aquest avantatge. És un lloc comú dir que els secrets acaben sortint a la llum, però això no té importància. L’important és treure profit de la situació abans que això passi.
Sense ànims de ser exhaustius, encara podem trobar un punt més on hi ha secretisme a la ciència més enllà dels que impliquen assumptes d’estat o interessos econòmics. La pressió per publicar, per patentar, en definitiva, per acumular mèrits en el currículum, fa que la competició (en lloc de la col·laboració) sigui moltes vegades la norma en la recerca científica. En aquest context, cada laboratori o centre de recerca ha de mantenir els seus èxits i fracassos en secret, perquè no serveixin d’avantatge als seus rivals. Això té conseqüències indesitjades per al progrés científic, però també en l’àmbit econòmic i ecològic: el fet que el laboratori X no publiqui els seus resultats negatius, fa que el laboratori Y i el laboratori Z gastin recursos en uns experiments que ja s’han fet. Si la ciència s’organitza com una carrera que cal guanyar, ningú avisarà de les pedres que hi ha pel camí (ni de les dreceres).
Contra aquests arguments es pot dir que la ciència combina col·laboració i competició, cosa que sens dubte és certa. També se sol dir que les patents són necessàries per a fomentar la innovació, que sense elles ningú s’arriscaria a inventar coses noves. L’evidència, no obstant això, ens mostra que aquestes afirmacions són, com a poc, dubtoses. Fins a quin punt és necessari el factor competitiu a la ciència? A Cuba estan produint les seves pròpies vacunes. Competeixen contra un virus mortal, no necessiten competir entre ells.
Sobre el foment de la innovació promogut per les patents, només cal apuntar que en realitat moltes grans empreses patenten tot d’invencions… perquè no les faci servir ningú altre i els espatlli el seu model de negoci de sempre. Com a promotora de la innovació, l’eina ha sortit regular. De fet, Finlàndia hauria pogut desenvolupar la seva pròpia vacuna, pública i lliure de patents, si hagués volgut. Però el govern va preferir confiar en la gran indústria farmacèutica abans que en la Universitat de Hèlsinki, que només necessitava 50 milions d’euros per acabar els estudis de fase III de la seva vacuna. Però bé, reconec que dir que això és culpa de les patents no és massa bon argument. És més aviat per incapacitat dels estats de sortir de la lògica de submissió als grans interessos capitalistes. I això que parlem d’un dels “paradisos socialdemòcrates” nòrdics.
Com veiem, el model econòmic és clau per entendre com s’hi insereix la ciència i quin és el seu paper. La necessitat de secretisme pel que fa a l’àmbit científic i tècnic va estretament lligada a la competitivitat i l’augment del poder (acadèmic, econòmic, militar…) sobre els altres. Necessitem un nou model de ciència en una nova societat que posi la vida al centre. En resum, com diu des de Cuba el metge Mitchell Valdés-Sosa, “no trabajamos para que algún director general se haga obscenamente rico. Trabajamos para que la gente esté más sana”.
Francisco J. Paños
Per saber-ne més:
Galison, P. (2004). “Removing Knowledge”. Critical Inquiry, 31: 229-243.
