L’article “Col·lapsar millor: Otro fin del mundo es posible, de Jorge Riechmann” d’en Francisco J. Paños, és molt il·lustratiu del per què se m’ha cridat a escriure, i és que m’havien proposat escriure sobre Nicholas Georgescu-Roegen, “l’erudit entre els erudits, l’economista entre els economistes”, que diria Paul Samuelson, premi Nobel d’economia.

En el seu article, en Francisco J. Paños ens anima a no caure en el catastrofisme malgrat que la situació en general, i climàtica en particular, ja ho sigui, de catastròfica, i ens parla de l’amor. Ens convida a valorar “l’amor pels fills i filles, netes i nets, la llibertat real per viure la pròpia vida d’acord amb les decisions i valors personals, la vida en comunitat, el treball amb sentit, la riquesa en temps i vincles socials més que no pas en objectes”.

Ara bé, en termes generals, el tipus de coneixement que esdevé de conceptes com “amor” (o “equitat”, per l’exemple que posaré a continuació), no es considera indispensable. La societat no el considera necessari en el bagatge dels que són considerats professionals competents, tal com assenyalaven els dos premis Nobel d’economia: George Akerlof i Robert Schiller, al seu llibre Animal Spirits: 

“Malgrat que s’hagin escrit molts articles sobre l’equitat (…) Només cal donar una ullada als llibres de text (…) normalment la releguen a figurar al final d’algun capítol, si no al final del llibre. L’equitat acostuma a aparèixer a aquelles pàgines que els estudiants saben que poden saltar-se, a l’hora d’estudiar per l’examen (…) No obstant, l’equitat pot ser tan transcendental com les motivacions econòmiques més hegemòniques”.

El que diuen de l’equitat val per a qualsevol altre concepte dialèctic com amor, justícia, democràcia, amistat, etc. Que els estudiants de ciències econòmiques, per exemple, sàpiguen que poden saltar-se les parts del llibre que parlen d’equitat significa que els mateixos professors i el mateix sistema educatiu les marginen. 

Per què és així, si fins i tot dos premis Nobel diuen que pot ser tan transcendental com les motivacions econòmiques hegemòniques? 

És un debat que ve de lluny però que, per exemple, Erwin Schrödinger el sintetitzava així per criticar-lo: “nosaltres, intel·lectuals d’avui, (…) Exigim una deducció lògica”. Després, es passa tot el llibre donant eines per criticar aquesta idea. Però la crítica definitiva no arriba fins que en Nicholas Georgescu-Roegen dedicà tot un capítol de La Llei de l’Entropia i el Procés Econòmic, a explicar la naturalesa i les diferències entre el que ell anomena conceptes dialèctics i conceptes aritmomòrfics. 

Un altre dia parlarem d’en Georgescu-Roegen amb més calma, però que un historiador de la ciència com Jacques Grinevald digui del teu llibre que: “no és hiperbòlic sostenir que La Llei de l’Entropia i el Procés Econòmic de Nicholas Georgescu-Roegen (1971) representa una fita simbòlica anàloga a De Revolutionibus orbium caelestium, de Nicolau Copèrnic (1543) o de l’Origen de les espècies, de Charles Darwin (1859)” ens hauria de fer saltar les alarmes i mirar de recuperar-lo de l’oblit per veure què en podem aprendre.

Tornem al que ens ocupa. Tenim diversos temes aquí: conceptes dialèctics, conceptes aritmomòrfics, arraconament de conceptes com amor i equitat i la pregunta del títol: quin coneixement donem per vàlid?

Aquesta és la qüestió; en última instància ens demanaran demostracions lògiques del coneixement que generem en base aquests conceptes dialèctics, i de les polítiques que demanden. I aquesta és la trampa: no es pot fer. No es pot fer servir l’instrumental analític propi de la lògica-matemàtica amb els conceptes dialèctics sense entrar en contradicció en el seu desenvolupament. Perquè, i això pot sonar molt esotèric però no ho és tant, els conceptes dialèctics són, i no són, a la vegada.

Ho veurem més fàcil amb uns exemples i contraposant-los amb els conceptes aritmomòrfics. Els conceptes aritmomòrfics de Georgescu-Roegen són aquells conceptes que estan totalment diferenciats d’altres conceptes aritmomòrfics, i dels seus contraris. Per exemple, el número 1 com a concepte aritmomòrfic, no és ni el 0,9 ni l’1,1, i, sobretot, tampoc és el -1. Un concepte així pot entrar en una anàlisi lògica fins les últimes conseqüències, i el coneixement que se n’obtingui es considerarà vàlid. 

En canvi, als conceptes dialèctics no els passa això. Els conceptes dialèctics com democràcia, justícia o equitat no es diferencien completament d’uns i altres, ja que per parlar de democràcia s’ha de parlar de justícia, i per parlar de justícia s’ha de parlar d’equitat, de solidaritat, etc. i, a més a més, els conceptes dialèctics no es diferencien del seu contrari. És a dir, si tal com preníem l’exemple del número 1, prenem l’exemple de la democràcia espanyola d’avui en dia veurem que: 

• no és la mateixa democràcia que fa uns anys, perquè contínuament s’aproven lleis i se’n deroguen altres, 
• tampoc és la mateixa democràcia que la que pot haver-hi en un altre país. 

Per tant, la democràcia espanyola és democràcia, però no és com la democràcia francesa, que també és democràcia. Són i no són alhora. Estirar els conceptes dialèctics amb la lògica deductiva et portarà contínuament a contradiccions i, per tant, és un coneixement del qual no ens podem refiar, pel que dèiem que, com a hereus de la revolució científica de Galileu i Newton (entre d’altres), volem una demostració única i unívoca, busquem la legitimitat en les matemàtiques.

I és una llàstima perquè són precisament els conceptes dialèctics els més importants per a l’ésser humà, la vida en comunitat i l’entorn. La incompatibilitat amb la lògica deductiva no ha de ser un fre. Parafrasejant a en Gunnar Myrdal: “sigueu rebels però sigueu competents”. Aquesta és la gràcia, no s’és menys competent per preferir els conceptes dialèctics malgrat no se’ls pugui aplicar la lògica ni apareguin als exàmens.

Ara bé, sé que la pregunta és obligada: no es poden aritmomorfitzar els conceptes dialèctics? No s’està fent ja, amb, per exemple, l’índex de Gini? No és l’índex de Gini una mesura de la desigualtat? Sí, i no. És una mesura de la desigualtat, però només de la desigualtat d’ingressos. No de la desigualtat d’oportunitats, ni de la desigualtat en l’estructura familiar, ni en la salut, ni en res més que ingressos. Això és un exemple de la fal·làcia de la concreció fora de lloc (misplaced concreteness). Prendre una abstracció com el concepte de desigualtat i concretar-la en un càlcul sobre la desigualtat d’ingressos. L’opinió pública acaba oblidant que la desigualtat és d’ingressos, i que els ingressos són només crematístics (relacionats amb diners). No són ingressos en saviesa o en pau i tranquil·litat, per exemple. Amb el PIB passa el mateix. L’opinió pública oblida que és el càlcul de béns i serveis produïts en un territori durant un període de temps determinat, i s’assimila a un càlcul sobre el benestar. 

A banda de caure en fal·làcies de concreció fora de lloc, voler aritmomorfitzar els conceptes dialèctics és voler, i pensar-se que és possible, simplificar conceptes com amor, justícia o equitat, i tancar-los per sempre en la mateixa definició. No dic que no s’hagin de donar definicions i mirar d’apropar-nos a conèixer la realitat en base a fixar uns paràmetres, comparar-los i valorar-los, però hem de ser conscients de les virtuts i mancances de cada definició, i del temps en el que és feta. Amb el pas del temps les nostres preferències canviaran, el nostre coneixement en diferents àmbits influirà en el coneixement previ, i una definició que en un moment podíem donar per bona, pot deixar de ser-ho.

Si us ha agradat aquest article, puc seguir parlant de Georgescu-Roegen i la seva influència en el futur. Només apuntar que aquesta diferenciació entre conceptes dialèctics i aritmomòrfics és una de les seves grans aportacions però no la més important. La més important és situar el procés econòmic dins del flux entròpic, sent una de les llavors de l’economia ecològica i el decreixement.

Marc López Forn

Per saber-ne més:

Carpintero, Óscar (2006). La bioeconomia de Georgescu-Roegen. Pàgina 17. Ediciones de intervención cultural

Schrödinger, E (2011). Mi concepción del mundo. Pàgina 36. Tusquets Editores

Akerlof, G. A i Robert, J. S. (2009). Animal Spirits. Pàgina 45. Gestión 2000. 

Jacques Grinevald (1996). Pròleg a La Llei de l’Entropia i el Procés Econòmic. Pàgina 35. Fundación Argentaria. Economía y Naturaleza.