//Franca Viola, la dona que va dir no

Franca Viola, la dona que va dir no

A dia d’avui, Franca Viola és una referent feminista a nivell mundial, destacada activista i Gran Oficial de l’Ordre al Mèrit de la República Italiana. Pionera del moviment a Itàlia, se la considera una de les principals responsables de l’actualització de les lleis sobre la violència contra la dona. Aquesta és la seva història.

El 26 de desembre de 1965 Franca Viola va ser segrestada per tretze homes a casa seva, entre els quals es trobava un pretendent que ella havia rebutjat. Va ser retinguda durant vuit dies durant els quals va ser repetidament violada. Quan va ser rescatada, se li va dir que havia de casar-se amb el seu violador per conservar la seva honra com a dona, una pràctica comuna en els països mediterranis d’aquella època. Aquesta pràctica es coneix com a matrimoni reparador, on una dona es casa amb el seu violador per conservar el seu honor de dona, ja que aquest suposadament li hauria arrabassat la seva virginitat fora del matrimoni i, per tant, el seu valor com a dona. A més, si el matrimoni succeeix el delicte de violació queda automàticament anul·lat. Així estava recollit a l’article 544 de el Codi Italià del Procediment Criminal, que a més qualificava la violació com un delicte contra la moral pública en comptes de contra l’autonomia i dignitat de la persona.

Viola es va negar a aquest costum barbàric i criminal. Desafiant totes les convencions de l’època, va dir que no només no es casaria amb el seu violador, sinó que a més el denunciaria i el portaria a judici. I, malgrat les amenaces, vexacions i tota mena d’atacs, inclòs un en què van cremar-li la casa, Viola va seguir buscant justícia.

Va ser la protagonista d’un judici mai vist que va deixar en evidència el masclisme institucional i les retrògrades lleis italianes de l’època. El mateix Parlament italià es va veure embolicat en un escàndol per no haver actualitzat un codi penal obsolet. Així doncs, el judici va despertar una expectació i un interès extraordinaris en la societat de l’època. Finalment, el violador de Franca Viola va ser condemnat a onze anys de presó. Aquesta sentència va suposar un gran avenç per a les dones, primer a nivell italià i posteriorment a nivell mediterrani i mundial: va assentar un precedent jurídic contra la pràctica del matrimoni reparador i es va convertir en un pas formidable per a l’emancipació de la dona. Gràcies a aquest judici, a partir de la dècada de 1970 es van començar a derogar les lleis que forçaven la víctima d’una violació a casar-se amb el seu violador; lleis que eren comunes a tot el món fins a aquell moment. No obstant això, cal destacar que no es va aconseguir derogar l’article 544 de el Codi Italià del Procediment Criminal fins a l’any 1981, i la violació no passar a ser considerada un crim contra la dona a Itàlia fins a 1996.

I encara queda molta feina per fer. Actualment hi ha dotze països on les lleis per a casar a víctima i violador segueixen vigents, i molts més on la pràctica és comú i es tolera tot i ser il·legal. És més, aquest mateix any el president de Turquia, Recep Tayyip Erdoğan, ha presentat al parlament turc una proposta de llei per reinstaurar els matrimonis reparadors, abolits l’any 2005. Ja es va intentar el 2016, però la ferotge oposició de les dones turques va aconseguir aturar el projecte. Ara estan de nou als carrers, a punt per aturar-lo una altra vegada. Igual que Franca Viola, elles van dir, diuen i diran no.

Veiem així que el coratge de Viola va marcar un abans i un després en els drets sexuals de les dones, en el seu camí cap a l’autonomia personal completa i en la recerca de la justícia i el respecte que mereixen. I com ella ho va aconseguir, ho aconseguirem totes.

Paula Quílez Relaño

Article originalment publicat a Realitat.