En l’últim segle hem pogut veure un creixement en constant augment: la necessitat de les masses de veure la seva realitat reflectida en l’entreteniment que consumeixen, així com la presència de l’esfera política en aquest contingut. 

Centrant-nos en el món de l’art dramàtic, podem destacar el gènere de teatre polític dels anys vint –amb una evident influència marxista– o el mètode de teatre agitprop utilitzat a Rússia i Alemanya per educar fàcilment en els ideals postrevolucionaris. 

En aquest article, però, farem cinc cèntims sobre una d’aquestes branques pedagògiques que sovint es passa per alt, la tendència teatral del “Teatro do oprimido”, ideada pel dramaturg brasiler Augusto Boal. 

Nascut l’any 1931 a Rio de Janeiro i fill de camperols, descobreix als 22 anys la seva vocació per la direcció teatral, en haver experimentat el privilegi de la vida als Estats Units i en poder comparar-lo a la seva infantesa d’escassetat a la capital.

Així, Boal va considerar necessari crear un espai on poder educar a la classe obrera a com enfrontar-se a les injustícies freqüentment patides. D’aquesta manera, neix el Teatro do oprimido, que definiria com a “el teatre de i per les persones oprimides, amb l’objectiu de desenvolupar la lluita contra les estructures opressores”.   

Mitjançant diferents dinàmiques de joc, feia participar al seu públic de forma activa utilitzant la tècnica del “Teatro Foro”.  En aquest, es presentava una situació opressora escenificada per actors, que aviat es convertien en els titelles dels espectadors que s’havien sentit identificats amb l’experiència representada, promovent així que les persones que s’haguessin d’enfrontar a la problemàtica en les seves vides, poguessin oferir solucions a aquestes, retroalimentant-se també dels punts de vista de la resta d’oients.  

A través del joc, es tornava fàcil la participació i la convergència d’idees per debatre quina seria la ruta d’acció més favorable. Un cop s’oferia una solució, Boal encaminava al públic a pensar en les relacions de poder escenificades a la vegada que animava a combatre-les. Com la revolució de la classe obrera, el Teatro do oprimido promovia l’acció i creació col·lectiva.

L’activisme social i cultural que realitzava amb la creació d’aquest mètode li va costar la llibertat, sent empresonat pels militars brasilers a la dècada dels seixanta i havent d’exiliar-se posteriorment. 

L’any 1986 pot tornar a Brasil i poc després és elegit com a regidor de la capital, amb un projecte en ment, animar a la participació política dels ciutadans de la ciutat i a generar debat sobre les lleis que regeixen el país. La seva labor va donar els seus fruits: catorze noves lleis en favor de la ciutadania van ser afegides a la Constitució brasilera.

Beatriz Zapater

Originalment publicat a La Realitat.