//Broken windows

Broken windows

Broken windows és una teoria psicosocial basada en la política criminal de la tolerància 0 que va originar-se als Estats Units durant l’any 1969 a conseqüència d’un experiment dut a terme pel professor Philip Zimpardo, de la Universitat de Stanford. 

Aquest experiment, que tenia com a objectiu estudiar les diferents conductes del veïnat de barris amb característiques oposades, va consistir a deixar un cotxe d’una marca, model i color determinat en el Bronx (barri pobre i conflictiu en aquells temps), i un altre cotxe exactament idèntic al Palo Alto (una zona tranquil·la i acomodada de Califòrnia). Al cap de poques hores, el cotxe situat al Bronx va acabar desmuntat i destruït (sense retrovisors, sense ràdio, ni motor, ni llantes, etc.). S’havien emportat tot allò que podia ser aprofitat i la resta l’havien destrossat. Per contra, el cotxe de la zona de Palo Alto va resultar intacte. Al cap d’una setmana els investigadors van trencar un vidre del cotxe situat al Palo Alto i el resultat va ser el mateix que el del Bronx: van començar a agafar i destruir tot el que podien, deixant el cotxe en el mateix estat.

A causa dels resultats en la primera part de l’experiment (on només el cotxe del Bronx és destrossat), es va demostrar que la pobresa podia ser una de les causes en la comissió de delictes; però amb les conclusions de la segona part de l’experiment (quan el cotxe de Palo Alto resulta destruït també) es va començar a pensar que hi havia més delictes en aquells llocs on hi havia vandalisme, violència, brutícia, desinterès, etc. i si no s’actuava a temps i no s’era intolerant, la gent podia arribar a cometre delictes cada cop més greus. 

És per això que als anys 80 a Nova York es va començar a aplicar la política de la tolerància 0, una política molt restrictiva amb la filosofia de “no deixar passar ni una”. Això provocà que la gent comencés a confiar plenament en la policia, ja que sentien protecció i seguretat i els hi van donar tant poder que aquests van començar a fer abús policial. De seguida, aquella confiança que els hi havien atorgat, va convertir-se en por. 

A més, aquesta política no abolia la criminalitat ni la feia desaparèixer, sinó que només la desplaçava. Això significa que la gent que delinquia, va deixar de fer-ho als barris on s’aplicava la dita política, i anava a delinquir en aquelles zones on no hi havia tal política. A part, la tolerància 0 consisteix a ser intolerant amb qui comet el delicte, sense tenir present allò que condueix a les persones a delinquir; i es basa també en l’autoritarisme, la restricció i la reacció, que acabava conduint en abusos policials (com ja s’havia demostrat anteriorment).

Però fins a quin punt serveix que hi hagi patrulles policials per tot arreu? La gent acabaria sentint-se insegura, ja que anar pel carrer i veure a gent amb armes que saps que tenen més poder que tu no crea un clima harmònic; tot al contrari. I més sabent que, “casualment”, l’aplicació d’aquesta política s’aplica primerament en delictes de caràcter vandàlic, especialment presents en zones més desafavorides.

Per concloure, penso que l’eficàcia col·lectiva és una millor opció davant la tolerància 0. Aquesta política preventiva defensa que sempre hi haurà més sensació de seguretat si la ciutadania s’implica en ella. S’aconsegueix creant programes de millora o associacions on es fan reunions per tractar els punts importants i que preocupen al veïnat. És la ciutadania qui intenta fer el què és millor per a ella i la seva seguretat o benestar. Això crea una tranquil·litat i participació que no permet que un barri caigui en la misèria o despreocupació.

Finalment i com a comunista, penso que cap política que reprimeixi al poble pot ser mai positiva. Que els cossos i forces de seguretat de l’Estat tinguin el monopoli de la violència i puguin exercir-la sense ni tan sols qüestionar-se el motiu, no fa desaparèixer totes les problemàtiques que causen l’augment de criminalitat, crispació o desesperació social. 

Júlia Martorell Ariño