Els recents esdeveniments registrats a Cuba s’inscriuen en el context d’una nova ofensiva de les elits governants dels EUA En les seves pretensions de reprendre la iniciativa geopolítica a Amèrica, la qual considera com “herència natural” o d’algun “designi diví” com a part de les seves possessions. La mirada analítica de l’actual conjuntura que ha de prevaler és la geopolítica. Els fets precedents revelen i justifiquen aquesta lectura. Un repàs ràpid pel sud del continent descriu situacions volàtils a Colòmbia, on un govern precedit per l’empremta del narco-paramilitarisme experimenta un fort rebuig als carrers i en amplis estaments socials, polítics i culturals d’aquest país, amb grans mobilitzacions al carrer, una aturada de docents que ja dura més de dos mesos i un saldo de milers de ferits i més de 80 persones mortes.

La recent visita a Colòmbia del director de l’Agència d’Intel·ligència dels EUA William Burns, concretament a finals de juny, testifica sobre els plans imperials per a la regió. L’itinerari de l’alt funcionari de l’administració Biden, després de reunir-se amb autoritats de govern colombià, va recalar al Brasil per tal de reunir-se amb Bolsonaro i, potser sense haver aterrat a Washington, ocorre el magnicidi del president d’Haití perpetrat per un comando de mercenaris integrat majoritàriament per exmilitars, incloent algun en actiu, de l’exèrcit colombià. A l’endemà de fet, ja els EUA tenien una declaració desmarcant-se de l’acció, ja que segons relaten els testimonis, els mercenaris es van identificar com a agents de la DEA, l’agència antinarcòtics dels Estats Units. Una dada per a considerar, és que les autoritats haitianes que van assumir el control de país, immediatament van sol·licitar el suport a l’FBI per investigar el magnicidi i a l’exèrcit nord-americà perquè “protegeixin les infraestructures de país”, segons ha declarat el president interí.

La vertiginositat dels esdeveniments va revelant al seu pas un posicionament dels EUA i, de manera concreta, l’agenda de Biden i els “Demòcrates” per al continent. En aquesta seqüència de fets es produeixen simultàniament una sèrie de protestes en diverses ciutats cubanes en les que s’esgrimeix com a raó del malestar, el deteriorament dels serveis sanitaris i els racionaments d’electricitat. En aquest context cal ressaltar que dies previs a les protestes, es va suscitar un esdeveniment inusual durant el registre de casos de contagis per la Covid-19 durant el desenvolupament de la pandèmia a Cuba: la detecció d’aproximadament 7.000 casos i 47 morts en qüestió de 24 hores.

L’epicentre d’aquest brot va ser la ciutat oriental de Matanzas, on es van registrar més de tres mil casos que van tenir un fort impacte sobre la infraestructura hospitalària de la ciutat que ràpidament es va veure col·lapsada. Crida l’atenció aquest salt sobtat en els contagis, sobretot, perquè Cuba havia mantingut un dels millors resultats en el control de la pandèmia; de fet, l’índex de mortalitat a l’illa producte dels efectes de la Covid-19 és de tot just 0,66%, respecte a una mitjana aproximada del 2% observada a escala internacional, la qual cosa reporta un maneig i uns protocols en l’atenció a la pandèmia adequats.

Enmig d’aquesta crisi i en una ostentació d’oportunisme, els agents de la contrarevolució van activar un ampli dispositiu mediàtic de convocatòria al carrer, operat des de plataformes digitals finançades pels EUA, a través de les múltiples organitzacions paragovernamentals que operen a tota la regió i coordinades, fonamentalment, des de la península de la Florida. El missatge que van posar a circular profusament, dins i fora de Cuba, era que el govern es negava a “obrir un corredor humanitari” perquè entrin recursos per atendre la contingència. Es va tractar d’una operació amb un clar perfil de les nefastes “revolucions de colors”.

Tot aquest desplegament passa, cal reiterar, enmig d’una profunda crisi que no només colpeja a Cuba sinó al món producte de la contracció global de l’economia i que a l’illa té una major repercussió a causa de la imposició del bloqueig dels Estats Units que ja cursa la seva sisena dècada i que sens dubte ha estat un dels factors que han contribuït a aprofundir la delicada situació cubana; una mostra d’aquestes accions d’hostilitat enmig de la crisi sanitària global, queda registrada a l’abril de 2020 quan el govern dels EUA va impedir que un vaixell amb material mèdic, sanitari i farmacèutics provinent de la Xina atraqués a Cuba.

El desmesurat desplegament mediàtic que una vegada més col·loca a la Revolució cubana i al seu poble en la mira imperial, constitueix un capítol més en l’historial d’agressions en contra de Cuba, del seu poble i el seu procés polític. L’operació tenalla a la qual està sotmès el país, d’estrangulament al poble per les cruentes mesures coercitives de bloqueig i sancions, pretén de facto tallar les possibilitats d’un exercici ple de la seva sobirania i violenta, una vegada més, la via pacífica de resolució de conflicte amb l’Imperi a través de la política. Tot això, malgrat que el passat 23 de juny l’Assemblea General de les Nacions Unides va votar favorablement la moció en contra del bloqueig amb un contundent 187 vots a favor i 2 en contra (EUA i Israel), segueix regint la oprobiosa Llei Helms-Burton que va aprofundir el bloqueig i penalitza el poble cubà des de fa 25 anys. Una dada significativa és que només durant el 2020, a l’empara d’aquesta llei els EUA van aplicar 55 sancions a l’Illa. El canceller cubà Bruno Rodríguez va denunciar davant l’Assemblea de l’ONU que, producte de les sancions, la salut de país es va veure afectada en més de 200 milions de dòlars.

Un altre aspecte gens menor és el fet que Cuba és l’únic país d’Amèrica Llatina que, valent-se dels seus escassos mitjans, però amb un fort braç científic i tecnològic en el camp de la medicina i en la ciència farmacèutica, ha aconseguit desenvolupar una vacuna per combatre el coronavirus. Aquest fet revesteix una gran rellevància en el camp científic i, de manera especial, a la geopolítica de les vacunes en un moment quan les corporacions dels EUA (Pfizer, Moderna, Jansen & Jansen) estan en disputa amb altres desenvolupaments en aquesta àrea provinents fonamentalment de Rússia (Sputnik V) i la Xina (Sinopharm), pel control d’un mercat que s’aventura en creixement en els propers anys, en el qual un desenvolupament com el cubà, encara que modest, no deixa de ser un mal exemple davant les apetències monopolistes d’aquestes empreses, sobretot les nord-americanes veurien un serrell en el teixit de control que pretenen sobre el món.

En resum, la conjuntura actual s’explica a partir de noves formes de confrontació entre el model unipolar impulsat pels EUA i el seguidisme de la Unió Europea contra l’emergent exigència de relacions de multipolaritat liderada per la Xina i Rússia. Les tesis multipolars a Amèrica reprenen cos després d’un primer impuls a començaments de segle XXI a través del lideratge d’UNASUR; avui, de la mà dels països membres de el Grup de Puebla liderat per Mèxic i l’Argentina comença a configurar un escenari propici per avançar en un projecte de relacions entre les nacions més horitzontal i a partir de relacions d’igualtat, a partir del reconeixement de les necessitats, asimetries i diversitats entre les nacions. El rebuig als bloquejos i sancions contra Cuba i Veneçuela realitzat pel Grup de Puebla, les veus més visibles del qual van ser les dels presidents Andrés López Obrador i Alberto Fernández, revelen el rebuig a la ingerència dels EUA i de la UE en els assumptes propis de la sobirania dels Estats, a més, marca una línia de reacció contra aquest tipus de polítiques com a mecanisme extern per canviar per la força la direcció política d’un país.

Aquest forçós i treballat reposicionament geopolític passa enmig d’una escalada d’impugnació al neoliberalisme i la classe política que el promociona a la regió, que amb el triomf de Luis Arce a Bolívia va revertir, amb les seves ferides i fractures, el cop d’Estat liderat per l’OEA de Luis Almagro. Quan encara estan oberts i en ple desenvolupament el procés constituent xilè que donarà fi a la constitució pinochetista i l’inacabat procés electoral peruà que, contra pronòstic, va guanyar el candidat de l’esquerra Pedro Castillo enfront de la candidata Keiko Fujimori, representant de les elits neoliberals i, complementant aquest ràpid anàlisi, la reversió del lawfare contra Lula Da Silva que obre pas a la seva candidatura per a les eleccions del 2022.

Aquesta panoràmica ressenya i contextualitza les accions que podrien caracteritzar el comportament imperial amb relació als països i governs que resisteixen a l’agenda unipolar i els esforços desesperats per reprendre el control de la situació.

Avui Cuba exigeix ​​de la solidaritat activa de tots, la Revolució cubana representa un dels símbols més visibles de la rebel·lia de tot un continent contra les pretensions hegemòniques dels EUA i dels seus aliats. Revertir els efectes del bloqueig sobre el poble cubà i el seu govern és la tasca urgent a la qual tots estem convocats.

Samuel H. Carvajal Ruiz

Traducció de l’article originalment publicat a Realitat (en castellà).