Malauradament, aquesta és una frase bastant popularitzada entre el jovent. I és que les conseqüències que van tenir les retallades i les polítiques d’austeritat de la darrera crisi econòmica en el sistema públic de pensions van ser desastroses. Així, el discurs hegemònic al voltant de les pensions dels mitjans de comunicació, la classe política i la mateixa classe treballadora ha estat que les generacions més joves no arribaríem a gaudir d’una vellesa digna perquè ni tan sols tindríem pensió. El paquet de l’austeritat del Partit Popular, així, va tenir conseqüències nefastes en la forma en què el jovent ens hem relacionat amb una lluita que també és la nostra.
El moviment per unes pensions dignes s’ha acabat encasellant al grup generacional més proper a estar en edat de pensió: el jovent no ho concep com a lluita pròpia, començant amb que no veu el sentit de lluitar per allò que mai gaudirem. Aquesta ha estat una de les victòries de la precarietat: no només trencar els llaços de solidaritat intergeneracionals dins de la mateixa classe, sinó també aconseguir desmantellar part de les eines de protecció social que el moviment obrer havia conquerit mitjançant la implementació de la creença que no podem canviar les coses o que, simplement, el futur s’encamina cap a pitjor per a la nostra classe.
Fa un any, es va signar un acord de pensions. Fou, així, una gran passa per, en primer lloc, trencar amb aquesta mentalitat derrotista sobre les condicions en què viurem el nostre futur i, en segon lloc, fer-li un pols al neoliberalisme i a l’austeritat mitjançant la lluita popular i sindical. Un acord que ha estat fruit d’anys de lluita des del sindicalisme de classe, els moviments socials i l’esquerra transformadora per derogar la reforma de 2013 i que ha aconseguit posar al centre la necessitat d’assegurar el futur del sistema públic de pensions.
Ara toca, però, continuar defensat l’acord i aquesta petita victòria per a la classe treballadora i entendre que, com a joves, és també la nostra. Ho és perquè dins l’acord s’ha derogat el famós factor de sostenibilitat que penalitzava l’edat i castigava sobretot a les generacions més joves, s’ha assegurat la seva revalorització segons l’IPC i, finalment, que totes les pràctiques no laborals, sense excepció, cotitzin a la Seguretat Social i es tingui dret a la prestació de baixa laboral. Aquestes incorporacions garantiran que el sistema públic de pensions continuï sent viable i suficient i que, alhora, les joves puguem construir una vida i un futur més dignes.
Però per què és encara una petita victòria i no és completa? Com des del sindicalisme de classe ens hem fartat a repetir durant els darrers anys de crisi econòmica, en cap moment va haver-hi una crisi en el model de pensions com ens va intentar vendre la dreta, sinó que hi ha una crisi de precarietat juvenil, fruit de la crisi pel que fa als ingressos que patim. Fins l’aprovació de la reforma laboral, les dades de temporalitat juvenil eren encara astronòmiques: quasi 1 de cada 2 joves arrossega feines temporals amb horaris parcials de forma involuntària i, a finals de l’any 2022, el 59,79% de les joves eren temporals. Aquest fet ens condemnava a una eterna precarietat que a la llarga té conseqüències en la nostra pensió, a causa de les cotitzacions.
El salari mitjà del jovent1 a Catalunya es troba en els 13.070€ anuals2, quasi la meitat del que correspon al salari del següent grup d’edat, el dels 25 als 34 anys, que es troba en els 21.656€. Aquest baix nivell en els ingressos impossibilita la nostra emancipació i acaba convertint-se en un peix que es mossega la cua, ja que les sortides laborals amb les quals ens trobem estan monopolitzades pels sectors més precaris, com l’hostaleria, el turisme, l’atenció al client, el lleure i, en els darrers anys, el repartiment a través de l’economia de plataforma. La reforma laboral de 2011 va deixar portes obertes perquè aquesta temporalitat fos endèmica. La reforma de 2022 aconsegueix solucionar aquest abús de la temporalitat amb la derogació dels contractes d’obra i servei i l’impuls dels contractes indefinits, però encara queda molt per fer en la persecució del frau i l’augment dels ingressos.
En aquest sentit, és d’extrema urgència posar fi a aquesta precarietat que xopa tots els aspectes de la nostra vida, ja que no es queda sota les parets del nostre centre de treball. A les dificultats d’emancipació i poder assumir els costos dels alts preus de lloguer o per accedir a estudis superiors, se suma la incògnita quan pensem en la nostra jubilació. Com veurem amb esperança el nostre futur si fa cinc anys que ens trobem al mercat laboral i amb sort arribem a l’any cotitzat? Quina és, llavors, la pensió que ens espera si necessitem cotitzar mínim 37 anys per poder cobrar el 100%?
També és molt important remarcar la importància d’haver aconseguit que totes les pràctiques no laborals cotitzin a la Seguretat Social, ja que és una petita passa dins de la demanda que el moviment estudiantil i sindical defensa perquè les pràctiques formatives siguin TOTES remunerades i es deixin d’utilitzar per part de les empreses com a mecanisme per aconseguir mà d’obra gratuïta que cobreixen llocs de treball que són substancials per al desenvolupament normal de l’activitat laboral.
Des dels mitjans de comunicació, economistes neoliberals i la dreta política es va difamar sobre l’acord mitjançant la difusió de mentides i fal·làcies sobre les seves repercussions. Aquest fenomen no és sorprenent davant un sistema que intentarà desprestigiar qualsevol conquesta que sigui útil per a la classe treballadora i no impliqui un benefici econòmic directe per a les butxaques dels empresaris. La lluita cultural i per l’hegemonia manifestant-se en la seva màxima esplendor, un altre cop.
És per això que és important reivindicar el nou acord de pensions i defensar-lo en tots els nostres espais i mitjançant totes les eines al nostre abast, mentre alhora continuem organitzats per lluitar contra la precarietat juvenil. El primer és una important passa per avançar en la recuperació dels drets que ens van ser arrabassats durant la crisi econòmica del 2008 i més tenint en compte que ens trobem endinsades en una nova crisi, sense haver-nos recuperat encara de les conseqüències d’aquella criminal austeritat imposada per l’oligarquia nacional i internacional. Si no volem que d’aquesta sortim més debilitats del que ja ens trobàvem, és crucial pressionar des del sindicalisme de classe i els moviments socials per impulsar mesures d’esquerres com aquesta que ens permetin viure vides més dignes i que la precarietat no marqui el nostre dia a dia.
Lucía Aliagas Picazo
Notes
1. Menors de 25 anys.
2. IDESCAT. “Salari brut anual. Per sexe i grups d’edat” 2019 https://www.idescat.cat/indicadors/?id=anuals&n=10400 [Visitat el 23 de juliol de 2021]
