De vegades, la història situa a les persones en un trànsit històric del qual no han escollit ser protagonistes, o almenys no conscientment, i acaben per convertir-se en veritables fundadores. Al gener de l’any 1957, un petit grup de treballadors de Gijón, sense saber-ho, es trobava exactament en aquesta situació: Espanya feia divuit anys que patia una dictadura feixista, amb una repressió brutal sobre el poble d’Astúries, amb zones molt i molt castigades com el Valle del Nalón, on encara ressonava i s’aplicava sense pietat. Va ser aquí, entre la verdor i la humitat, sota milers de tones de muntanya, obrint-se pas entre la foscor del carbó, les galeries, les granotes de treball, els elevadors, les cares espesses de negre i les mans sofrides del treball manual, que es va fundar una de les primeres i més significatives comissions de treballadors organitzats al marge del sistema sociolaboral franquista. El seu objectiu era abanderar les reivindicacions laborals de la plantilla i negociar amb l’empresa la sortida a una vaga de 9 dies de duració. Sí, estem parlant de la Comissió Obrera de la Mina de La Camocha, liderada pel comunista Casimiro Bayón, que rebia ordres del PCE d’organitzar la lluita contra el franquisme en aquesta mina. L’origen primigeni de les Comissions Obreres.
64 anys després, CCOO s’organitza com a sindicat de classe, amb una estructura orgànica federal i territorial complexa, que té per finalitat intentar donar resposta a les necessitats de la classe treballadora. En tot aquest trànsit ha tingut temps d’elevar el discurs cap a la concepció de sindicat sociopolític, que es preocupa no només per l’espai formal jurídic-contractual del treball, sinó també per tots aquells àmbits de la vida que incideixen directament sobre les persones treballadores i que impacten de forma significativa sobre la distribució de les rendes del treball: l’educació, la sanitat, l’habitatge, el model de transport públic, etc.
Qui li havia de dir, a aquell grup de persones treballadores que serien fundadores informals d’un moviment que evolucionaria cap a una organització que avui aplega, només a Catalunya a través de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, a més de 140.000 persones afiliades.
Molts lectors es preguntaran, segurament, què té a veure aquesta història amb GLOVO. Intentaré fer-ho fàcil:
A l’agost de 2021, la gent treballadora de l’àmbit del repartiment de mercaderies en plataformes digitals portava ja temps reivindicant el dret a ser reconegudes, precisament, com el que són: treballadors i treballadores, amb tots els drets que es deriven d’aquesta condició. GLOVO, un dels principals símbols de la fugida del dret laboral cap a la mercantilització del treball, es nega a reunir-se amb CCOO, encara que s’han fet intents. No obstant això, una part important del col·lectiu de repartidors i repartidores guarda encara una esperança: la llei rider, que ha d’entrar en vigor el dia 9 d’agost i que obliga a les empreses a laboralitzar amb drets a aquestes persones.
Succeeix que el 9 d’agost GLOVO decideix desfiar, un cop més, el nostre sistema de relacions laborals i, sorpresa, no acata la norma. No només no acata la norma, de fet, sinó que perjudica mitjançant la implantació d’un nou sistema retributiu, els drets econòmics dels anomenats riders, falsament autònoms. Aquest fet fa que s’aguditzi el conflicte, que acabarà per vessar definitivament amb la reivindicació desbordant de l’altre col·lectiu de riders, els empleats per part de terceres empreses (Job And Talent, per exemple) al servei dels mal anomenats supermercats (són en realitat simples magatzems reguladors) de GLOVO i que denuncien una situació de cessió il·legal a favor de la plataforma. Val a dir que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya havia interposat poques setmanes abans, dues denúncies a la Inspecció de Treball plantejant totes aquestes infraccions laborals.
En aquest context, les treballadores dels supermercats inicien un cicle de protestes, que sorgeixen sobre la marxa i que esclata de forma definitiva amb un fet històric: la primera vaga de GLOVO, que inicià el dia 27 d’agost. CCOO jugarà un paper fonamental com a sindicat convocant, donant cobertura a totes les persones treballadores que de forma espontània han decidit paralitzar l’activitat.
El col·lectiu de treballadors i treballadores dels supermercats de Glovo s’auto-organitza de forma autònoma mitjançant l’elecció de voceros, un per cada magatzem; el vocero s’encarregarà de canalitzar i coordinar les reivindicacions del col·lectiu. CCOO va donar suport a aquesta estructura informal naixent, amb assessorament sindical i piquets permanents els dies de la vaga.
No comença, ara, a sonar la música? Si bé és cert que el context històric és absolutament diferent, el fet és que els dos casos connecten per un fet fonamental: el conflicte capital-treball sempre, siguin quines siguin les dificultats, s’obre camí. I ho farà, si és necessari, en la més inesperada de les espontaneïtats, quan les condiciones materials siguin ja inaguantables.
El conflicte de GLOVO ens ha ensenyat que l’organització sindical ha d’adaptar-se a les realitats concretes on pretén incidir, garantint la fluïdesa necessària de les seves estructures clàssiques per permetre, primer, incidir en el conflicte i, en un segon estadi, accedir a l’afiliació del col·lectiu. De vegades s’oblida que les CCOO naixen d’un procés d’organització de la classe treballadora per la via de la prèvia organització del conflicte. Aquest oblit podria ser conseqüència d’una adaptació excessiva al marc estrictament institucional de relacions laborals, així com del fet de condicionar la implicació de les estructures i recursos sindicals a l’existència prèvia d’un òrgan de representació oficial de les persones treballadores implantat en l’empresa en qüestió.
Glovo ha connectat els temps actuals amb els passats en molts sentits, també pel que fa a la forma d’organitzar sindicalment el conflicte. Ens ha recordat que cal un sindicalisme capaç d’organitzar el conflicte allà on, encara, no compta amb persones afiliades ni amb una massa crítica especialment organitzada en termes orgànics, com feren els dirigents de La Camocha aprofitant el descontentament de la plantilla. En aquest sentit, tant l’estructura sindical com les seves formes habituals de treball, han de flexibilitzar-se i tornar-se més liquides quan sigui necessari, per tal d’incidir en col·lectius com el dels riders. El contrari suposa, gairebé, pretendre una aproximació d’aquests col·lectius a les organitzacions sindicals per la via intuïtiva.
Carlos Díaz García
Article originalment publicat a La Realitat.