En països amb conflictes nacionals oberts, com és el cas de l’Estat Espanyol, el debat nacional ha estat un estretament lligat al de classe i, per tant, també una de les qüestions que ha hagut d’afrontar el marxisme nostrat. Així, el comunisme català, com a moviment i ideologia arrelada a la realitat material del territori on viu, ha hagut de desenvolupar una proposta nacional i de classe per la lluita d’emancipació nacional del poble català. Proposta que, indubtablement, s’allunya de les tesis del nacionalisme burgès conservador, basades en la concepció essencialista, determinista i ahistòrica de la pàtria catalana i l’oblit sistemàtic del paper de les classes populars (1) – entre ella, la classe treballadora – en la construcció de la nostra identitat.
Una aproximació a la qüestió nacional catalana
El concepte de nació catalana, en el sentit modernista de la idea, va néixer al segle XIX concretament a partir del moviment cultural i literari de la Renaixença. La Renaixença s’encabeix dins dels diferents moviments romàntics de l’època, que havien tingut com a resposta a diversos països europeus la configuració de nous Estat-Nació i processos d’independència nacional – no només a Europa, sinó també per la seva influència a Amèrica Llatina.
Aquest procés, s’accentuarà per passar de ser moviment cultural a polític, durant la coneguda Primavera dels Pobles de 1848; revolució que a part de ser entesa com el naixement del nacionalisme com a moviment polític arreu del continent europeu, també tindrà com a conseqüència directa l’inici de l’organització autònoma del moviment obrer i, amb ella, l’aliança de la petita burgesia amb la gran burgesia i la noblesa davant la por per la presa de consciència de la classe treballadora.
Com s’ha esmentat amb anterioritat, la historiografia tradicional catalana ha oblidat en el seu estudi sobre el desenvolupament de la identitat catalana i la història del poble català el conflicte constant que les classes explotadores han portat a terme històricament per mantenir la seva dominació sobre les explotades: la lluita de classes des dels senyors feudals i els serfs, fins els nostres dies amb la burgesia i la classe treballadora assalariada.
Així, en parlar de la construcció de la nostra identitat i els orígens del conflicte nacional català, recollim les tesis de l’historiador marxista català Josep Fontana quan va visibilitzar a La formació d’una identitat el paper de sectors oblidats com els masovers, les dones i els criats en el manteniment de la llengua catalana durant els segles foscos de l’absolutisme hispànic, en contraposició a una aristocràcia i uns notaris que es van castellanitzar (2). Tot i la supressió de la cultura i la llengua catalana de les estructures de poder a base de repressió i sang, es va mantenir en els vençuts i resultava impossible abolir-la per llei.
La història del segle XIX amb la construcció nacional de l’Estat Espanyol i el naixement dels nacionalismes de resistència com el català, el basc i el gallec, és mostra de la incapacitat que va tenir el centralisme borbònic per uniformar nacionalment el territori peninsular. Si l’assimilació no va ser possible entre els segles XVIII i XIX, quan el sentiment local era molt més dèbil, menys es va poder fer durant el segle XX. La catalanització de la cultura popular va estar lligada a l’ascens de la cultura democràtica en mans d’Anselm Clavé i Valentí Almirall i, durant el segle XX, va estar fortament lligada als moviments republicans, socialistes i anarquistes del pais.
Posicionament del comunisme català davant la qüestió catalana
Contra el relat del catalanisme conservador, Catalunya ha participat en les grans experiències de democratització i de justícia social de tot l’Estat: des del republicanisme federal de Pi i Maragall o el Congrés de Sants de l’anarcosindicalisme català, fins a la proclamació de la II República al balcó de la Generalitat per Francesc Macià i els moviments de resistència antifranquista durant la dictadura. Sempre que hi ha hagut majories del catalanisme popular, d’esquerres i republicà; ha estat aliada de la transformació de l’Estat.
Així, els diferents dirigents i teòrics comunistes catalans al llarg de la història han desenvolupat un posicionament de conjugació de l’opressió nacional catalana amb l’opressió de classe; entenent-les com indestriables per aconseguir l’emancipació social de la classe treballadora catalana.
En aquest sentit, destaquem el cas de Joan Comorera, primer Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) l’any 1936 i d’Andreu Nin, dirigent trotskista del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) durant el primer any de Guerra Civil. Dues figures que, des de les diferències en les línies marxistes que seguien, compartien la importància de l’alliberament nacional com a motors de la revolució democràtico-popular en que es trobava Catalunya i l’Estat Espanyol durant la dècada dels trenta.
En primer lloc, destaquem l’enteniment de Catalunya com a nació tant en Nin com en Comorera. Comorera, coincidint amb les tesis nacionals d’Stalin, definí Catalunya com una “comunitat de territori, cultura, idioma i relacions econòmiques” diferenciada i unitària; mentre que Nin també va afegir que, com a país industrial, es va gestar aquí el moviment nacional amb més força de l’Estat per les seves incompatabilitats amb el règim semifeudal espanyol (3) del segle XVIII-XIX.
En segon lloc, com a punt en comú entre els dos dirigents comunistes, van coincidir en el caràcter progressiu del moviment per l’emancipació nacional català. Nin criticà el posicionament economicista i determinista de certs sectors del moviment obrer que renegaven de la lluita per l’emancipació nacional per no perseguir “la fi immediata de la revolució”, ja que la indiferència cap els moviments nacionals en països plurinacionals com l’espanyol implicava fer-li joc al nacionalisme opressor i reaccionari, impedint l’avenç en la revolució democràtico-popular. Per la seva banda, Comorera va puntualitzar el paper destacable de la classe treballadora per impulsar dita emancipació; ja que la burgesia s’havia demostrat incapaç per la fase del capitalisme en què es trobaven, la de l’imperalisme monopolista.
En tercer lloc, els dos van ser capaços d’armonitzar la concepció dels nacionalismes populars com el català amb l’internacionalisme proletari. La situació d’opressió impossibilitava poder construir un veritable internacionalisme fraternal entre els dos pobles enfrontats per les seves respectives burgesies i va ser per això que defensaven la construcció d’un veritable internacionalisme que no ignorés la situació d’opressió nacional al si dels actuals sistemes capitalistes.
Lliçons per la nostra emancipació
En aquest article s’ha volgut fer una aproximació a l’actual situació del conflicte català des d’una visió històrica d’aquest, partint de les tesis de Josep Fontana i incorporant les aportacions al marxisme de Joan Comorera i Andreu Nin. Tot i això, el comunisme català és ple d’experiències i lliçons que han permès estudiar la nostra realitat nacional des del marxisme. Volem destacar els textos de Joaquim Maurin, Gabriel Alomar i Francesc Layret durant la primera meitat de segle; així com de Manuel Sacristán, Eva Serra, Manuel de Pedrolo i Josep Termes durant la segona meitat i principis del segle XXI.
El PSUC, durant la dècada dels setanta i els vuitanta, va ser un dels principals espais de reflexió i discussió comunista al voltant de la qüestió nacional, des dels seus òrgans de difusió com “Nous Horitzons” o “Treball”. Els diferents monogràfics especialitzats així com els articles escrits pels militants i dirigents comunistes, permeten analitzar la complexitat del debat així com la incorporació de noves visió davant de la realitat de la dictadura franquista i els primers anys de democràcia.
Finalment, també volem destacar les aportacions del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) al debat durant els anys vuitanta i noranta, destacant l’obra “La qüestió nacional: un debat obert que es va publicar per la Fundació Pere Ardiaca al voltant de les diferents ponències de la I Jornada sobre la Qüestió Nacional, organitzades pel Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB), el Partit Comunista del País Valencià (PCPV) i el PCC el gener de 1966. El trencament del comunisme català als anys vuitanta per les divisió entre base i direcció del PSUC, al voltant de les divergències entre les postures eurocomunistes i les marxistes-leninistes van frenar l’avenç del comunisme català entre la classe treballadora catalana – a més, en un context de replegament i d’avenç del neoliberalisme tant políticament com culturalment -. Tot i això, el PCC va ser capaç de continuar el llegat del PSUC al voltant de la defensa dels valors del catalanisme i el sobiranisme, interrelacionant l’emancipació de classe amb la nacional des d’una perspectiva rupturista i superadora del sistema en què ens trobem.
En un context en què el conflicte nacional continua viu a l’Estat Espanyol, com a comunistes és més important que mai poder recollir les lliçons d’aquells que ens van precedir per poder analitzar la situació actual de la realitat catalana per trobar resposta i avançar en la construcció del socialisme al nostre país. Oblidar d’on partim i cap on anem, pot fer-nos caure en posicionaments deterministes i fracassar en el nostre objectiu, impossibilitant arrelar el comunisme en la classe treballadora del nostre país.
Lucía Aliagas
Notes:
(1) Utilitzem el terme “classes populars” per parlar de forma heteregonea del conjunt de persones que no posseeixen els mitjans de producció ni s’apropien del treball aliè. Entre elles, es troba la classe treballadora, que ven la seva força de treball a canvi d’un salari; però també la camperola (que ha estat clau en la història catalana i que dins d’ella conflueixen grans tenidors, petits propietaris i jornalers).
(2) Protagonistes de la Reinaxença com Bonaventura Carles Aribau no tenien cap interès en el cultiu de la llengua catalana, tot i la seva “pàtria”. La majoria dels pares d’aquest moviment cultural no tenien el català com a llengua de la seva vida quotidiana, i no el parlaven ni a casa ni a la família.
(3) Andreu Nin comparà la realitat nacional de l’Estat Espanyol amb la dels territoris de l’antiga Austrohongria, com a país plurinacional que no havia estat capaç de solucionar el conflicte intern.
