La divisió, altra vegada, és filla de la derrota.
Durant el curs de les darreres setmanes, hem pogut veure una altra fragmentació d’una altra organització comunista juvenil, la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE). Davant d’aquesta situació, és important comprendre que aquest procés no va sol, sinó que va acompanyat d’una descomposició del Partit Comunista d’Espanya per la pèrdua dels seus quadres joves. Sense caure en el mantra de la “unitat” que, per si sola, no ens acosta als objectius polítics, ja que s’acaba supeditant els nostres interessos a la voluntat socialdemòcrata de la conciliació del conflicte de classes; la constant fragmentació del Moviment Comunista no ajuda en res a la millora de les condicions de vida de la classe treballadora, sinó que contribueix a estendre una visió fatalista de les esquerres, interessada, dogmàtica i, tristament, inútil.
És per això que valorem com a indispensable fer una anàlisi de la situació per comprendre els motius i aprendre a gestionar-los com a Joventut Comunista de Catalunya, per fer front, alhora, tant a la socialdemocràcia com a l’esquerranisme i així construir un projecte estable que defensi els interessos de la classe treballadora a llarg termini i, amb ella, la seva emancipació.
És per això que quan el debat al si del partit se centra en qui és més pur o qui està aplicant millor els principis fonamentals del marxisme-leninisme i no pas en la proposta política externa, en la construcció de la realitat material per a la nostra classe, neixen els monstres de la confrontació, la fragmentació i la divisió.
La nostra feina principal és construir i fer difusió d’un nou ideal utòpic d’una societat comunista. Això no es fa tancant-se al búnquer d’aquesta falsa ortodòxia: alienant-se, fins i tot, amb un espai on els seus quadres polítics i dirigents reneguen constantment del mateix marxisme-leninisme.
El marxisme-leninisme ens aporta l’anàlisi de la nostra realitat material i nacional concreta, així com el centralisme democràtic com a eina de funcionament orgànic de la nostra organització i del nostre Partit. Alhora, no podem deixar de reivindicar la memòria democràtica de la nostra classe: des dels lluitadors que fundaren el PSUC durant la Guerra Civil fins a aquelles que es van organitzar contra la dictadura franquista, passant per les que fundaren el Partit dels i les Comunistes de Catalunya davant les renúncies de l’eurocomunisme.
No podem caure en discursos basats en arguments com “millor sols i purs que amb massa gent, massa diversa” perquè és no reconèixer l’existència del conflicte de classes i renunciar al paper d’avantguarda, també ideològica, del Partit Comunista. Així com d’altres afirmacions com que “aconseguir avenços socials ens fa renunciar a la revolució” o parlar dels serveis públics com a “eines del capitalisme”. Són posicionaments que no tenen res en compte el caràcter irreconciliable dels interessos d’uns i altres, conquestes que milloren el punt de partida de la nostra classe per apropar-nos cap a la revolució.
Del més perillós de les diferents ruptures que s’estan donant al si de les esquerres estatals i nacionals és que sovint tenen un fort component antirepublicà en el sentit que reneguen de la necessitat de la construcció de majories socials àmplies i sòlides que permetin articular les transformacions necessàries per avançar cap al socialisme. Així doncs, solen renegar de la necessitat de construcció de la República Catalana o del trencament amb el règim del 78 i la monarquia borbònica com a fases indispensables per a la construcció del projecte comunista al nostre país. Acaben en un canviar-ho tot perquè res canviï.
El comunisme necessita recuperar una coherent vocació de masses, i per tant estar disposat a utilitzar tota plataforma que ens permeti entrar-hi en contacte. Per tot això, és fonamental la gestió de les contradiccions en un partit comunista. Treballem per construir un món radicalment diferent per tota la classe treballadora en un context de derrota duríssim en què la utopia sembla impossible. Posicionar-nos com a guardians de la puresa i l’essència d’una forma abstracta ens allunya de la gent que comparteix els nostres valors transformadors amb qui volem també construir un altre món.
I, finalment, si alguna cosa ens ha ensenyat el feminisme és que la diversitat és essencial, necessària i que les cures volen dir canviar radicalment la forma de fer les coses, i concretament la política. No podem caure en grans declaracions transcendentals sobre el futur de la nostra classe per part d’aquells que no són capaços ni de cuidar les seves camarades. Si no hi cabem totes, no és la nostra revolució.
És per tot això que des de la Joventut Comunista ens refermem en el nostre compromís en contradir aquests discursos esquerranosos i dogmàtics que es troben lluny de representar la classe treballadora del nostre país. Així com a continuar reforçant i dirigint fronts amplis en el moviment obrer, estudiantil i internacional, dotant-los de recursos per continuar organitzant al conjunt de la nostra classe.
Dana Sánchez Oussedik, secretària general de la Joventut Comunista de Catalunya
