Durant el passat mes de maig de 2021, el govern espanyol va aprovar finalment la coneguda Llei Rider que, en grans trets, obliga a les plataformes digitals com Glovo, Deliveroo o Uber Eats a contractar els repartidors i les repartidores a domicili, sota la premissa que aquests contractes són laborals i no autònoms, com s’ha intentat presentar des de les empreses de plataforma digital. El pas a la laboralització és clau per acabar amb l’explotació laboral salvatge que pateixen les persones repartidores, a les quals els són negats drets essencials com la protecció social, la sindicació, les cotitzacions o el salari.

(aquest article és una reproducció de l’article publicat fa un any i mig en el número 6 de la Revista Maig)

El parany de tenir a treballadors i treballadores en règim d’autònoms per omplir butxaca i desentendre’s dels deures de la laboralització ha estat perpetuat per l’economia de plataformes des d’abans de la pandèmia, però aquesta l’ha accentuat. La digitalització ha estat un marc discursiu favorable per a aquestes empreses per vendre el seu model de negoci i, alhora, la crisi econòmica derivada de la pandèmia ha servit també per consolidar encara més la manca de drets laborals i condicions dignes.

La situació d’aquestes treballadores -perquè ho són, de treballadores, i no autònomes- ens transporta un segle ençà en matèria de drets i condicions laborals, fregant la semiesclavitud. Aquest fet posa de manifest, en primer lloc, com el neoliberalisme no ha tingut un altre objectiu en la seva existència que destruir les conquestes del moviment obrer en matèria de protecció social i augmentar el lucre econòmic patronal per sobre del benestar dels treballadors i, en segon lloc, la necessitat de no deixar passar cap intent de precaritzar-nos encara més.

La radiografia de la majoria de riders dibuixa l’estat de la precarietat a l’Estat Espanyol i a Catalunya: tenint rostre jove i migrant. Moltes vegades, treballar com a repartidora o repartidor a domicili de plataforma és l’única sortida que troben els nostres joves, persones d’origen immigrant i dones per tal de tenir uns ingressos. Persones que han estat expulsades del mercat de treball o que es troben en situació administrativa irregular i que, per no tenir “papers”, no poden accedir al mercat laboral regulat.

El treball de repartiment d’aquestes empreses de plataforma no té res a veure amb la representació “guai de hobby per fer en el temps lliure o per fer esport” que fa el CEO de Glovo, l’empresa de repartiment més gran d’Espanya i de Catalunya. És una feina, en la qual el salari és molt baix, molt per sota del salari mínim interprofessional, es cobra només per comanda feta, no pel temps dedicat a la plataforma, existeix un alt índex d’accidentalitat, alguns d’ells mortals i situacions d’assetjament sexual, més accentuats en el cas de les dones. Així mateix, es donen casos de manera molt freqüent de persones que han de llogar un compte per poder treballar, pagant entre el 40% i el 50% dels seus ingressos i, també, la compra d’hores de feina per poder treballar-hi. 

Aquest és un model de negoci que busca combinar el control màxim sobre l’activitat i la persona repartidora, però per contra, existeix una mínima assumpció de responsabilitat per part de l’empresa de plataforma, sigui en casos d’accidents greus o mortals, sigui en casos d’assetjament sexual , sigui la venda d’hores per poder treballar a la seva plataforma.

Les demandes que el col·lectiu de riders ha presentat són de sentit comú, malgrat que no s’estiguin complint i se’ls estigui negant tenir unes condicions dignes de treball: no només s’exigeix la seva laboralització, sinó que també es demana control i coneixement del funcionament dels algoritmes de les aplicacions i poder accedir als lavabos, aixetes per rentar-se i agafar aigua o llocs per poder descansar i carregar les bateries de les bicicletes per fer el repartiment. No oblidem que, en ser considerades autònomes per l’empresa, se’ls hi és negat tots aquells drets que gaudiria un treballador a compte aliè, no només en l’àmbit salarial.

El dia 22 de juliol de 2021, des de Comissions Obreres vam convocar davant la seu de Glovo, a petició de les riders sindicades, una concentració per exigir que es compleixi la Llei Rider un cop sigui efectiva a mitjans d’agost. L’empresa, ja ha anunciat públicament que no pensa complir la llei i ja està implementant formes de burlar-la, mitjançant l’elaboració d’un model “dual” que els permeti continuar tenint riders – i concretament els que patiran la pitjor cara de l’explotació – en règim d’autònoms. Això ens encamina a la reflexió de la necessitat de continuar exercint pressió col·lectiva per veure complida la llei, acte que només es pot fer mitjançant l’organització i la sindicació de les treballadores.

La sindicalització d’un col·lectiu tan extremadament precaritzat, sense un lloc de feina fixa, sense la seva condició laboral reconeguda i sense conèixer als seus companys de feina – quelcom que impedeix establir llaços de solidaritat i cooperació- és difícil i ens genera nous reptes. A més, cal no oblidar que un nombre important de repartidors i repartidores treballen sense tenir la seva situació regularitzada, cosa que provoca desconeixement de la legislació local i neguit per una possible expulsió del país. No podem oblidar tampoc com, alhora, la por juga un paper molt important per dificultar l’organització col·lectiva: empreses com Glovo – o Amazon!– són conegudes per vulnerar el dret a sindicalització i exercir represàlies cap a aquelles treballadores que han intentat organitzar-se. Si a això sumem que moltes treballadores estrangeres procedeixen de països on pertànyer a un sindicat pot ser sinònim de persecució, assassinat o amb una campanya antisindical pròpia del discurs neoliberal, ens trobem amb una situació complexa.

Tot i això, hem de fer que la por canviï de bàndol i és per això que com a sindicat ens hem posat al costat del col·lectiu rider per respondre les seves preguntes i ser un punt de suport perquè, a la llarga, siguem també d’organització. La mobilització del 22 de juliol, així com les assemblees de riders, les trobades a peu de carrer per informar-los dels seus drets o els tallers de reparació de bicicletes en són d’exemples. El sindicat, com a moviment sociopolític, ha de ser capaç de respondre a totes les incògnites i problemes que patim com a classe treballadora i alhora ser espai per transformar la nostra realitat socioeconòmica de forma col·lectiva. 

L’exemple del model que Glovo, Uber i Amazon ens volen imposar és un perillós precedent pel nostre model de relacions laborals i pel futur de l’Estat de Benestar: no es quedaran amb el transport de mercaderies o de persones, sinó que voldran imposar-lo com a règim general del mercat de treball. Ens trobem amb psicòlogues, guàrdies de seguretat, advocades i mestres que comencen a patir la trampa dels falsos autònoms. Darrere d’aquest nou model, vestit de “col·laboratiu” i de “modernitat”, es troba la pitjor cara del neoliberalisme: la que ens explota i que, a més, ens exigeix que estiguem agraïts. L’economia de plataformes és un perill pel conjunt de la classe treballadora.

Carmen Juares

Secretaria de Noves Realitats del Treball de la CONC (en el moment d’escriure l’article)

Lucía Aliagas

Coordinadora Nacional d’Acció Jove – Joves de CCOO