És comú trobar-se en els moviments comunistes i sindicalistes un ambient masculinitzat, on els protagonistes són homes cis blancs que reprodueixen l’estètica soviètica, per tal de semblar més fidels als orígens i bases teòriques de la ideologia. Com en tots els altres aspectes de la vida, les dones, les persones racialitzades, les persones amb diversitat funcional o les persones LGTB, han sigut relegades a un segon pla i s’ha invisibilitzat la seva participació en la lluita pel moviment obrer. En són exemples Daniel Guérin durant els anys noranta, que apuntava la incompatibilitat amb la qual s’havia trobat de ser revolucionari i homosexual; o Samantha Hudson com a icona actual, que porta als mitjans de comunicació un discurs caracteritzat per la divergència de gènere, amb bases marxistes.

Però tot i els esforços per la seva invisibilització, sabem que la presència en la lluita de classes de les persones LGTB ha estat significativa al llarg de la història. Per exemple, la França del 1971 va veure alçar el Front Homosexual d’Acció Revolucionària (FHAR) durant l’1 de maig d’aquell mateix any, que no només denunciava la discriminació social i institucional que patien, sinó que, portant una perspectiva anticapitalista de l’alliberament sexual, van dirigir-se a un moviment obrer poc inclusiu de l’època per generar debat i fer-se un lloc en la lluita. Sota el lema “som treballadors homosexuals”, volien visibilitzar la vulneració de drets laborals que patien en ser acomiadats per motiu de la seva orientació. Com que en aquell moment les lleis penalitzaven l’homosexualitat, quasi la meitat de les persones condemnades eren treballadores, però cap directiu d’empresa, deixant palès que la classe era el factor determinant. En una primera instància i atès el reaccionarisme del Partit Comunista Francès i dels sindicats, que consideraven l’homosexualitat una desviació petit-burgesa, la mobilització va ser rebutjada; però això no va aturar al FHAR de continuar reivindicant que el capitalisme no només explotava, sinó que s’aprofitava d’altres opressions per a fer-ho.

N’és un altre exemple Lesbians and Gays Support the Miners (LGSM), un grup de lesbianes i gais que, entre el 1984 i 1985, es van ajuntar per donar suport a les vagues de miners que va haver-hi al Regne Unit a causa de les polítiques del govern de la Thatcher. Davant l’amenaça de privatitzar la indústria i prescindir de milers de treballadors, LGSM van unir-se a la causa dels miners, que estaven a més, sent reprimits pels cossos policials durant les manifestacions, per lluitar plegats contra les injustícies socials i la vulneració de drets fonamentals, aconseguint recaptar fons per les famílies en vaga. L’acceptació del col·lectiu LGTB en aquesta vaga no va ser fàcil per culpa de la LGTB-fòbia del moment, però força comunitats de miners van acabar acceptant el suport, de tal manera, que aquests van començar també, a unir-se a la causa del col·lectiu.

I ho veiem actualment als Estats Units, quan el 2022 va ressorgir el moviment sindicalista – que estava en decadència des de l’època d’en Reagan – després de la creació del sindicat Starbucks Workers United a finals del 2021. Aquest nou moviment sindicalista, que no es veia des del 1965, no només ha aconseguit mobilitzar treballadores d’empreses on mai havia existit l’organització sindical, sinó que també ho ha fet incorporant una perspectiva anticapitalista, antiracista, LGTB, i feminista. De fet, les persones del col·lectiu Queer que estan a primera línia del moviment, deixen clar que la identitat de gènere i la classe estan relacionades i que calen ambdues alliberacions per l’emancipació real.

És per això que, des de la Joventut Comunista de Catalunya, creiem que l’alliberament de totes les persones dissidents de gènere i orientació sexual ha de venir, i vindrà, amb el trencament de la societat de classes i amb l’enderroc del sistema de producció capitalista. En tant que l’opressió de les persones del col·lectiu LGTB no és individual ni independent de l’opressió de classe, no podem permetre que el discurs liberal i interclassista burgès, així com el pickwashing, calin en la societat i s’assentin com el discurs predominant, que nega l’heterogeneïtat del col·lectiu i lluita per l’emancipació i l’escalament social de només unes poques. Ser conscients que el capitalisme troba en el col·lectiu LGTB un nínxol de mercat del qual treure’n benefici, ens ha de fer buscar eines per detectar-ho i evitar caure en el blanquejament de la seva opressió. Així com hem de lluitar perquè el col·lectiu LGTB sigui inclòs i representat en els moviments sindicals actuals, visibilitzant la doble opressió i dotant-nos d’eines de protecció i prevenció davant la discriminació laboral, institucional i social que pateixen.

Àrea de Moviment Obrer i Àrea de LGTB de la Joventut Comunista de Catalunya