Ens hem reunit per parlar de la situació actual de la joventut treballadora amb el Pau Cruz, portaveu nacional de l’Eina – Joves de l’Intersindical, la Laura Bonet, portaveu nacional d’Avalot – Joves de la UGT i la Lucía Aliagas, coordinadora nacional d’Acció Jove – Joves de CCOO. 

Com heu viscut aquest 1 de maig?

Laura (Avalot): Per mi va ser el meu primer 1 de maig com a portaveu nacional,  Angoixa, perquè no tens les coses controlades, però el nostre primer de maig es podria definir amb la paraula “il·lusionant”. Veure com al primer any podem fer això, em fa pensar de cara al futur, què podem fer als següents? Il·lusionant.

Pau (Eina): Innovador, perquè és la primera mobilització juvenil unitària, no s’havia fet mai perquè ens trobàvem circumscrits en les manifestacions als sindicats grans, CCOO UGT i la Intersindical. Era bona oportunitat pels joves per expressar, la nostra veu pròpia, les nostres problemàtiques que fins ara es trobaven oblidades. 

Com per exemple, el tema de la salut mental, era un tema que feia temps que volíem atacar i costava que sortís. També m’agradaria afegir, el tema de la falta de consciència del que és l’1 de maig, de situar-se com a diada del calendari polític, com si ho són el 8 de març o l’11 de setembre, ens queda feina per fer en aquest sentit. Hem de fer veure a la gent, que l’1 de maig és una diada amb la mateixa importància que les altres i que també hem de sortir al carrer.

Lucía (AJ): Com sempre angoixant, és un dia principal de calendari sindical. Al contrari de jornades anteriors, va estar molt positiu en l’àmbit de mobilització perquè vam tenir l’oportunitat de desenvolupar un projecte unitari en l’àmbit d’associacionisme juvenil. Era una cosa que feia un any que intentàvem. Poder fer la mobilització del dia 7, amb el conjunt de joventuts polítiques i els consells de joventut, és molt gratificant poder donar una visió d’unitat dins de l’associacionisme juvenil, concretament des del sindicalisme. Incidint en una problemàtica com és la precarietat juvenil. 

Parleu de precarització de la joventut, com està actualment la joventut en el món laboral? En quin context s’emmarca aquesta mobilització?

Laura (Avalot): La darrera reforma laboral, sí que és veritat que ha incidit en certes coses, però l’acomiadament continua sent pràcticament gratuït. Sempre es busquen fórmules per continuar acomiadant, com per exemple acomiadar en període de prova. A part d’això també tenim la situació d’incertesa que ens impossibilita l’emancipació. Avui en dia treballar ja no significa emancipar-se, ni tan sols parlem només d’accedir a un habitatge (sigui lloguer o compra). Si no de no poder d’estalviar, ni poder tenir un nivell de vida digne.

No ens podem permetre serveis, ni productes bàsics, aquesta situació al final fa que la salut mental es vegi afectada perquè no tens visió de futur. I no parlem de la inflació de preus, ser joves significa ser precari.

Pau (Eina): Podríem citar moltes dades, però per resumir-ho, el problema de la joventut és que quan mires totes les estadístiques està el doble de pitjor que la població total. Si mires l’atur, la parcialitat, la temporalitat… Passa el mateix. Ens trobem en un context on els joves tenen unes condicions de vida que són molt pitjors que les que tenen la resta de la població. Això genera incertesa, que fa que ens trobem en un context de precarització.

Això no només passa per les dinàmiques pròpies de l’estat espanyol, que té un mercat laboral molt inestable, i que segueix sense apostar per sectors productius que creiem que són importants per una millora de les condicions laborals, parlo de reindustrialització. Sí que és veritat que ara tenim el pacte nacional per la indústria, però encara estem molt lluny de la taxa d’industrialització que hauríem de tenir.

L’estratègia de la Unió Europea és la de la desregulació, drets que abans teníem garantits  a poc a poc van desapareixent. Ells parlen de flexiseguretat, la part de flexibilitat sí que la compleixen estrictament, es donen moltes facilitats a les empreses per poder acomiadar, rebaixar condicions, suspendre convenis… En canvi, la part de seguretat no existeix i els contractes de pràctiques són contractes brossa, l’atur depèn exclusivament dels dies treballats… Al final el que acabem tenint és un model de flexiprecarietat: molt males condicions de treball i moltes facilitats a les empreses per acomiadar, etc. A la darrera reforma laboral veiem que perdem drets i que no es recuperen.

Lucía (AJ): La precarietat no és qüestió d’atzar i  per l’impacte que té en la salut mental vam fer la mobilització davant de Foment del Treball. Si sumes la inestabilitat fruit de baixos salaris de no poder accedir a un habitatge digne, a tenir una vida no haver de sobreviure. Això té un impacte molt directe en com ens relacionem amb el nostre entorn i a la nostra salut mental. Si mires les dades situació emocional del jovent català veus que la primera causa de mort no natural del jovent és el suïcidi, això no es parla suficient. Es va veure amb la pandèmia, però ja venia d’abans i s’ha consolidat, l’estrès, l’angoixa i la depressió són els principals problemes de malestar emocional.

Aquesta situació és multicausal, no és només per la precarietat. Hi ha altres problemàtiques com és el patriarcat, el racisme, la LGTB-fòbia. La realitat és que són problemes col·lectius, no estàs trist perquè ets un ofendidito, ni generació de vidre sinó que al final t’han portat a tenir aquest problema crònic. Per això vam voler posar dins del debat mediàtic que aquesta precarietat ens perjudica quant a construcció de vides dignes, però també emocionalment.

A més la precarietat té un impacte directe en la participació política i sindical del jovent. La classe treballadora primer es preocupa per poder subsistir i arribar l’endemà. I després s’involucra políticament i socialment. I això li passa al jovent i també a la població més vulnerable, les dones i la població migrada. Tenim un problema democràtic perquè la precarietat impedeix que el gruix de la població pugui intervenir en política.

Parlant de precarietat, és veritat que la impossibilitat d’emancipar-se dels joves està afectant a la salut mental? Com relacioneu aquests dos temes?

Laura (Avalot): Al final no poder establir aquest projecte de vida, no poder viure sinó sobreviure. Lligat al tema de la participació, crec que vivim en una societat cada vegada més individualista i basada en les pantalles. Per tant, cada dia estàs més sol, estàs en la teva pròpia bombolla. I a més afectat per informació que ni crítiques. I això fa que no tinguis una salut comunitària i et veus frustrat per no poder crear un projecte ni a curt termini. Frustració de no poder progressar. A més si no tens els ingressos necessaris, no pots tenir assistència psicològica privada. Els joves de vint-i-cinc anys tenen un sou anual mitjà de 13.000 €, si necessitem una sessió de teràpia al mes, que són uns 54 € estem destinant el 30% del sou en atenció psicològica. Precarietat vital vol dir precarietat en tots els àmbits de la vida.

Pau (Eina): Tema salarial és brutal, si tu mires quan ha pujat el cost de vida, en els últims quatre anys és un 12%. Després si mires els sous en els convenis col·lectius et trobes amb uns salaris que no han augmentat ni un 4%, un 3,75%. És molt preocupant, perquè el cost de vida no para d’apujar i els salaris es mantenen, les empreses tenen més beneficis i els treballadors no percebem la part el que ens toca. Un de cada quatre joves té problemes de salut mental, i que els casos han pujat des del 2020 més d’un 75%. Si mires la taxa d’emancipació veu que l’any 2007 hi havia un 32% de joves emancipats i ara un 17%. És urgent que es millorin les condicions de vida i de treball. La precarietat s’ha traslladat a tots els àmbits de la joventut treballadora.

Lucía (AJ): Actualment, a l’estat espanyol la salut mental està totalment privatitzada per culpa de les retallades, això dificulta l’accés universal a una bona atenció psicològica digne. La salut mental està totalment medicalitzada, et donen hora cada tres mesos i una pastilla. La pastilla ha de ser un suport que acompanya la teràpia, perquè pot generar persones dependents a la medicació. En aquest sentit, qui pot va a la privada, i que no pot o no és atès o és sobrediagnosticat. És un problema molt greu, perquè al final estem expulsant de la salut pública a la joventut treballadora. Parlant de salut també podríem parlar de com afecta la precarietat en els hàbits de la vida, com per exemple menjar malament. 

Com veieu espais compartits com els del dia 7?

Laura (Avalot): Torno a posar la paraula “il·lusionant”, que millor que oblidar les sigles i reivindicar no les diferències sinó la nostra veu pròpia com a joves que som. És un bon camí que hem agafat, moltes vegades ens encallem en coses, però hem de recordar coses com les del dia 7 per poder avançar junts.

Pau (Eina): Nosaltres també ho valorem molt positiu, perquè fa molt de temps que no es feien coses juntes, és important en aquest context estar units on hi ha un auge de l’extrema dreta i el PP i el PSC han arrasat a les eleccions. El món sindical hem de fer contrapoder als interessos conservadors que actualment estan marcats a l’agenda política, que hi hagi unitat d’acció és crucial, malgrat les diferències.

Lucía (AJ): En un context en què la dreta està organitzada a la patronal, allà quan decideixen una cosa ho fan tots units i actuen unitàriament. Dins del sindicalisme de classe costa fer propostes unitàries. Ho valorem molt positiu, sempre costa trobar punts en comú tot i estar d’acord en les màximes de la qüestió. Crec que anar avançant a dins de l’associacionisme juvenil, és molt positiu per anar junts en contra de la precarietat i poder donar una resposta. És un pas per demostrar aquesta força que té el jovent. Al final això no és una cosa que neixi del no-res, fa temps que treballem junts, fem resolucions dins dels consells de joventut per anar aconseguint coses.

Perspectives de futur després de les municipals i amb les generals en dos mesos?

Laura (Avalot): Al final el futur ara mateix és desil·lusionant, la nova situació crea frustració. No vull dir que sigui una situació inesperada, però no ens agrada, continuarem posant-hi ganes, força i unitat.

Pau (Eina): Veiem un canvi de cicle. Veníem d’un moment amb el procés independentista a Catalunya que era molt positiu. Perquè havia permès que actors que normalment es troben en l’eix ideològic dins de la dreta fessin polítiques més progressistes del que era habitual. En aquest sentit, veiem que l’escenari és un altre que l’únic que ens queda és l’incompliment de les promeses del govern més progressista de la història que va dir que ho derogaria tot i no ha derogat la llei mordassa, ni la reforma laboral i no ha aprovat encara l’estatut del becari.

Ara sense haver recuperat les proteccions prèvies del 2012, que tampoc eren res de l’altre món, ja tenim a sobre la conflictivitat laboral. Les empreses ja veuen venir doncs que ara el govern torna a estar de la seva banda, ens hem de constituir com a contrapoder, defensant tots els drets. Això implica més negociació col·lectiva i afiliació sindical, a Catalunya només hi ha un 10% de treballadors afiliats a un sindicat. La feina actual és de mobilització i organització, de ser als carrers, perquè no ens en queda un altre.

Lucía (AJ): Crec que és el que comentàvem abans, pel que fa a associacionisme juvenil, fa un any i mig que tenim una proposta molt clara amb propostes unitàries, d’anar a una en l’àmbit sindical. Portàvem un cicle als consells sense resolucions sindicals i ara som els pesats que sempre en presentem. Hem fet la mobilització al 7 de maig que ha anat molt bé.

Actualment, tenim un viratge polític, que veníem d’un cicle que era il·lusionant i tirava cap a l’esquerra, que l’hegemonia a escala de discurs era l’esquerra. Això està canviat i comença a haver-hi un viratge reaccionari a la dreta i el vot d’esquerres prefereix l’abstenció. Aquí perillen les petites conquestes que tant han costat aconseguir en el darrer cicle. Tant en l’àmbit municipal on es consolida la dreta i a escala general, tant si guanya la dreta com si guanya el PSOE suportat pel PP.

El nostre paper és defensar el que hem aconseguit, defensar que no s’ha aconseguit de manera gratuïta i que és molt fàcil que ens ho treguin. L’esquerra s’ha de posar les piles si volem tenir un futur bo per la classe treballadora.

Si tot el que passa ara amb un govern d’esquerres, en uns mesos amb un de dretes serà molt pitjor. Una qüestió que és molt important, és que des de l’esquerra es recuperi l’orgull de classe. Tornar a parlar de classe treballadora un altre cop, la dreta està aprofitant el retorn d’identitat. I això des de l’esquerra no s’ha aprofitat, no s’ha parlat de la identitat de la classe treballadora. Nosaltres som treballadors, i com a treballador no pots votar al partit que votarà el teu cap. És un punt que s’ha de tenir en compte, per què estem a un sindicat de classe i no estem a la patronal? I hem de parlar en aquests termes. Si hem d’anar a un retorn de la conflictivitat, de l’organització més de base i volem explicar als treballadors perquè hem de fer vaga tenim un problema molt greu si no ho fem d’aquesta manera.