Estem en un moment d’estrès social: la joventut només es troba en un cercle de sobreformació, manca de recursos i explotació laboral, tot envoltat d’un màrqueting amb el lema de “Si vols, pots”. Davant la situació actual, és normal veure com les joves busquem maneres de finançar la nostra vida les quals ens facin menys mal tant en salut com en societat. No hem d’oblidar la capacitat que tenen el capitalisme i la societat de consum d’aprofitar-se de tota mancança al seu abast, alimentant-se i entrant a les vides d’amics, veïns i familiars. Sembla com quan una sèrie de Netflix es fa famosa, però en aquest cas no ens aporta res i potser ha vingut a quedar-se per sempre.

No és gaire difícil entrar a un bar avui i trobar-se una màquina escurabutxaques. Des de principis dels anys noranta fins ara, aquestes màquines són a cada bar i també a cada saló de joc. Tots hem vist com aquests aparells han anat evolucionant, al principi eren el simple i famós 777 i després variants d’aquests amb moltes llumetes, sons i colors; ara, però, hi ha una amalgama de jocs en pantalla digital molt ben animada. El canvi de les màquines escurabutxaques és sorprenent, però en cap moment ha canviat el seu objectiu. De fet, el compleixen millor que abans amb la sensació de pseudoaleatorietat que estan mitjanament obligades a fer sentir als seus usuaris. Un negoci durador amb unes pràctiques que s’han estès a molts models i formes de negoci.

El màrqueting agressiu és una de les claus del negoci de l’atzar, amb còpies barates d’eslògans dels Estats Units i famosos (dels clàssics pels més grans i influencers pels més joves), han aconseguit que la gent entri en aquest cercle des dels seus mòbils, ordinadors o la casa d’apostes més propera amb l’objectiu que els nostres barris, tant dins de casa com al carrer, es deixin els diners en la seva trampa eterna. Aquestes empreses, òbviament, mai diran que la banca sempre guanya i que tot està preparat perquè mai surtis de la seva teranyina. La regulació del govern de l’estat respecte a tot aquest màrqueting digne de pel·lícula de cyberpunk, tot i que sembla un feix de llum, és insuficient, ja que a l’internet, que és on avui en dia estem la majoria de persones, aquest no desapareix, sigui de forma directa o indirecta.

El videojoc com a servei és un altre pilar de l’atzar i sobretot de la iniciació de molts joves en aquest món. No us espanteu, no té res a veure amb videojocs com Animal Crossing, sobre el qual podeu trobar un article en aquesta mateixa revista, sinó d’un model que ha anat evolucionant des dels anys noranta. Començant pel pagament mensual de videojocs com  World of Warcraft i acabant amb tota la col·lecció de videojocs, sobretot  de mòbil, que es coneixen com a “Free to Play”, encara que realment amaguen una trampa i és tota una sèrie de microtransaccions amb diferents objectius. No és pas desconegut el terme “lootboxes”: unes caixes que a partir d’un preu sempre igual (potser un descompte si compres packs o semblant) pots obtenir diferents objectes pel joc de forma aleatòria. Aquests objectes poden ser millors o pitjors depenent del context del videojoc, i no és estrany veure influencers en stream o vídeo durant hores i hores obrint aquestes caixes fins que troben els objectes que volen. Tot plegat, el que s’ha explicat és una variació dels típics jocs d’atzar, però en comptes d’obtenir diners directament són objectes virtuals, que, de fet, en molts casos es venen directament d’usuari a usuari a canvi de diners, “et voilà”: ja tenim exactament el mateix amb un sol pas afegit. La Xina ja ha començat a regular aquest tipus de mercat, en canvi nosaltres ja anem tard!

L’empresa Konami coneguda per videojocs com “Bomberman”, “Castlevania”, “Metal Gear Solid” i el joc de futbol “Pro Evolution Soccer” té moltes cares i ens funciona perfecte com a exemple d’allò que volem explicar en aquest article. Konami com a empresa no només participa en el desenvolupament de videojocs, tot i que ja no inverteix pas el que invertia abans, també és molt famosa, sobretot al Japó, per la fabricació de màquines escurabutxaques. Sí, tal com llegeixes, una empresa de la mateixa manera que veu una oportunitat en un joc per nens petits com Bomberman, també en veu en una forma d’oci que podríem anomenar “antagònica” com és un joc purament d’atzar. El problema es troba en com ha evolucionat aquesta empresa i amb el que passa en aquesta indústria teòricament innocent quan les dues formes de concebre el joc es fusionen. Konami com a empresa fa uns 7 anys va decidir que aniria reduint la producció de videojocs per poder continuar amb la de jocs d’atzar. Aquesta decisió es va prendre per motius de benefici econòmic, tot i això, fa dos anys va trobar la panacea: va anunciar el retorn d’un videojoc molt famós seu d’una forma terrible pels seus fans, amb una màquina escurabutxaques. No és pas l’únic exemple d’aquesta empresa: actualment, segueixen traient reciclats de videojocs antics seus amb el model explicat abans del videojoc com a “servei”.

Com podeu veure, no ens podem escapar d’aquest model, ja que, fins i tot, han aconseguit que sigui un estil de vida. Les famoses criptomonedes, amb l’especulació actual del mercat, no paren de recordar-nos a això: un dia compres, a l’altre no tens res, i a la inversa, però tot a una velocitat semblant al que acabem d’explicar, menysvalorant la força de treball i amb una promesa buida que només a uns pocs els arriba. Centralitzant encara més la riquesa, difícil és no trobar-se a una família que s’ha quedat destrossada per culpa de la ludopatia, o a un amic dient que ha perdut tants euros invertint en bitcoin, Ethereum o qualsevol d’aquests noms trets d’una sèrie de ciència-ficció.

Necessitem polítiques que facin pedagogia sobre els problemes que pot ocasionar això: no només fa perdre diners a la gent del nostre barri, sinó que la ludopatia és una malaltia que, tot i que té cura, aquesta necessita un procés llarg i difícil. També minva el nostre autocontrol, necessitem polítiques que prohibeixin el que es pot anomenar un robatori a mà armada, on aquesta arma és la tecnologia i la publicitat.

Àlvaro Mellado i Carolina Weber

Membres de l’Àrea d’Oci i Cultura de la Joventut Comunista de Catalunya

Article originalment publicat a La Realitat.