Anàlisi de l’Episodi I de Star Wars, diseccionant la filosofia Jedi i altres conceptes
L’any 1977 es va estrenar en cinemes una pel·lícula anomenada A New Hope (Una nova esperança). Va ser l’inici de Star Wars -el seu Episodi I-, donant inici a una de les sagues més reeixides de la història del cinema, que ocupa un lloc d’honor indiscutible en el nostre imaginari col·lectiu. La franquícia es desenvolupa en forma de pel·lícules, sèries, videojocs, còmics i un univers expandit que ha estat refugi de tot tipus d’històries centrades més enllà dels arguments principals. Al cinema ha donat lloc a tres trilogies, les pel·lícules de les quals estan numerades segons el seu lloc en la línia cronològica de Star Wars: la trilogia original (Episodis IV, V i VI), entre 1977 i 1983; les preqüeles (Episodis I, II i III), entre 1999 i 2005, i la nova trilogia (Episodis VII, VIII i IX), des de 2015 i amb finalització prevista en 2019. A més, s’han realitzat dos spin offs i una pel·lícula d’animació centrats en personatges i esdeveniments concrets de la mitologia de Star Wars.
La saga, començant pel seu Episodi I, és fonamentalment una història familiar i de resistència en la guerra. En una galàxia indefinida (només sabem d’ella que està molt, molt lluny), un Imperi feixista liderat per Palpatine i el seu lloctinent Darth Vader expandeix el seu poder, trobant-se amb l’oposició d’una Aliança Rebel encapçalada per la Princesa Leia Organa, del planeta Alderaan. Un jove somiador del planeta Tatooine, Luke Skywalker, s’uneix a l’Aliança. El grup ho completen, entre altres, el carismàtic contrabandista Han Solo, el seu fidel company Chewbacca (Chewie per als amics) i els droides C3-PO i R2D2.
En aquesta sèrie d’articles, començant per l’anàlisi de l’Episodi I, intentarem analitzar des d’una perspectiva ideològica la franquícia, centrant-nos en les pel·lícules estrenades fins avui (ull amb els spoilers si no esteu al dia!). Per a això, primer començarem analitzant les creences i espiritualitat en la societat de la saga, després les relacions socials i de poder que s’estableixen entre els molts i molt variats habitants d’aquesta galàxia, i finalment, la representació del gènere i els seus rols.
Un dels conceptes de Star Wars que més ha transcendit a la cultura popular és la Força, que ja apareix a l’Episodi I de Star Wars. Abstracta i d’enorme influència en els esdeveniments descrits en la saga, l’emblemàtic Obi-Wan Kenobi la hi defineix a Luke com “… un camp d’energia creat per totes les coses vivents. Ens envolta, ens penetra i manté unida la Galàxia”. Així doncs, és un ordre natural que manté en equilibri totes les formes de vida, assegurant-se que tot ocupa el seu lloc i que cada procés natural segueix el seu propi camí.
Els usuaris actius de la Força es divideixen en dos grups antagònics: els Sith i els Jedi. L’Ordre Jedi és el més semblant a una ordre monacal que trobem en aquesta saga. Confinats a una vida cèlibe i desenganxada de tot plaure material, els Jedi aconsegueixen amb un dur entrenament (la majoria de les vegades iniciat en la infància) un domini de la Força. Aconsegueixen canalitzar el seu potencial natural per integrar la Força totalment en la seva forma de vida, i quan la seva existència cessa, no és que morin, sinó que “es fan un amb la Força”. Seria simplista definir el domini de la Força com poder interferir en les ments alienes, aixecar objectes per telecinesis o fins i tot teletransportar-se: encara que són accions que veiem realitzar als Jedi gràcies al seu intens entrenament, ser un usuari actiu de la Força va molt més enllà i només es pot comprendre si tenim en compte el caràcter profundament espiritual d’aquesta.
Els Jedi de Star Wars proposen una doctrina de perfil clarament estoïcista en la qual un no es deixi portar per les emocions, perquè els dos impulsors principals de la nostra conducta (l’amor i l’odi) no impedeixin la unió del nostre “jo” amb la Força com un element viu més dels quals componen l’ordre natural de l’Univers. Els Sith representen el Costat Fosc d’aquesta visió: usen la Força per a propòsits individualistes que satisfacin les seves necessitats de poder, fomentant el que ens deixem portar per sentiments extrems i no que romanguem al marge d’ells, com els Jedi.
Quan l’ingenu Luke es llança a l’aventura i inicia el seu entrenament com Jedi sota la tutela del Mestre Yoda, ho fa mort de curiositat per la llegenda entorn del seu (ell creu que) difunt pare, un Jedi extremadament poderós. Com és ben sabut en la història del cinema, el seu progenitor és Darth Vader (i Leia és la seva germana, com després comentarem). D’expert Jedi a terrorífic lloctinent de l’Emperador Palpatine, Vader experimenta una brutal evolució en la saga i s’ha convertit en el vilà per excel·lència del cinema. Com el seu fill Luke, Vader compta amb un passat infantil al planeta Tatooine, on va néixer sota el nom d’Anakin Skywalker.
En les preqüeles explorem la seva vida abans de caure al Costat Fosc. Els Jedi Obi-Wan Kenobi i Qui-Gon Jinn detecten en el nen Anakin un enorme potencial per a la Força, per la qual cosa decideixen entrenar-ho com Jedi. La raó de les seves enormes capacitats innates és que és, literalment, fill de la Força: no va ser concebut mitjançant la relació sexual de la seva mare amb una altra persona, sinó que va ser un embaràs “espontani” creat per la Força. Els paral·lelismes amb Jesucrist són més que evidents. Igual que la missió de Jesucrist era lliurar al món del pecat, la destinació d’Anakin era portar equilibri a la Força, cosa que va fer, d’una manera inesperada: mentre que abans de la seva caiguda al Costat Fosc l’Ordre Jedi estava en plena expansió i comptava amb centenars de membres, quan Anakin dóna pas a Darth Vader, després de les guerres clon i el sorgiment de l’Imperi Galàctic, queden només dos Jedi (Yoda i Obi-Wan) i dos Sith (el propi Vader i l’Emperador Palpatine).
En els següents articles analitzarem quin paper va exercir l’estoica Ordre Jedi (que insta als seus pupils a desenganxar-se de les emocions humanes) en la caiguda del jove Anakin al Costat Fosc, i com això es pot entroncar amb les representacions de la masculinitat en la galàxia. Anakin, que ja per si mateix presenta clares tendències al desequilibri emocional, es veu sumit en una espiral d’odi i preocupació pels seus éssers estimats que ho empenyen a caure al Costat Fosc. Podríem dir que va ser en gran part l’Ordre Jedi la que ho va empènyer al mateix, ignorant les necessitats emocionals del pobre nen de Tatooine que troba a faltar a la seva mare però al que insten a desfer-se d’aquests sentiments perquè “la por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al sofriment i el sofriment porta al Costat Fosc”.
No obstant això, el domini de la Força és una excepció en els personatges de la saga més que la norma. La majoria d’ells poden tenir més o menys potencial en funció dels seus midiclorians, unes criatures microscòpies que actuen com a mesurador biològic que posa de manifest la major o menor inclinació “natural” per força d’algú, i que es transmet de pares a fills. Cal destacar que, quan es va introduir el concepte dels midiclorians en la trilogia preqüela, els fans es van indignar perquè consideraven que forçava una explicació que es pretèn científica a una cosa que sempre havia resultat atractiva precisament pel seu misteri i el seu caràcter espiritual.
Midiclorians apart, l’entrenament propi de la vida Jedi, i per tant la capacitat de convertir-se en un Mestre, és un camí que només pocs trien. Això dóna motiu a una reflexió sobre l’etern debat nature vs nurture (“naturalesa vs criança”): fins a quin punt som com som perquè la nostra genètica així ho programa o perquè ens desenvolupem així al llarg de la nostra vida? Prenguem com a exemple el cas de Luke i Leia, fills bessons d’Anakin i Padmé Amidala: tots dos posseeixen un gran potencial per ser de la mateixa sang que Anakin, però només Luke pren la senda Jedi i es converteix en un Mestre. Leia mostra una gran sensibilitat innata per a la Força, la qual cosa li permet, entre altres coses, “notar” en el seu interior quan a algun dels seus éssers estimats li succeeix alguna cosa especialment rellevant (com quan es moren). No obstant això, com mai s’entrena com Jedi, sinó que opta per una vida dedicada a la política i la guerra, no arriba a ser una experta usuària de la Força.
En aquestes històries també hi ha lloc per a l’ “ateisme”: al principi de la trilogia original, Han Solo considera la Força una faula. De caràcter escèptic i pràctic, poc donat als misticismes, aquest contrabandista convertit a membre de l’Aliança Rebel no es fia de res que no pugui veure amb els seus propis ulls i prefereix centrar-se en el necessari per sobreviure en comptes de caure en parenceries intel·lectuals. Al llarg de la saga, mentre la seva relació amb Leia, Luke i altres membres de la Resistència s’accentua i es va enfrontant a enemics amb poders més enllà del que ell pot entendre, passa d’un clar escepticisme (i fins i tot burla) a un silenciós respecte per la Força i tot el que implica en les persones que li importen.
Podem concloure que, encara que la Força no es presenta en les pel·lícules com una religió ni un culte, sinó com el que manté en equilibri i harmonia tot el que ocorre en la naturalesa, la manera en la qual els personatges la tracten si que té clars tints eclesiàstics (fins i tot veiem “opositors” o incrèduls, com l’“ateu” Han Solo dels inicis). Des de la mateixa Ordre Jedi i la seva organització a la forma en la qual els personatges confien en alguna cosa que no poden veure ni saben definir amb exactitud, però sí poden “sentir” en el profund del seu ésser, la Força és el més semblant a un sistema religiós que podem observar en la galàxia molt, molt llunyana.
Sofía Lorenzo González
Si t’ha agradat l’anàlisi de l’Episodi I, pots llegir ara l’Episodi II:
Star Wars i la ideologia, Episodi II: Relacions socials i jerarquies de poder
