Tal com resava l’article del secretari general de Comunistes de Catalunya, l’Hector Sánchez, a Cuartopoder, la celebració de la jornada electoral del 14 de febrer ha deixat més incògnites que certeses sobre la taula [1]. En un moment complex, on semblem trobar-nos al final d’un cicle que no s’acaba de tancar i a l’inici d’un cicle que no acaba d’obrir-se, uns comicis marcats per l’impacte sanitari, econòmic i social de la pandèmia de la covid-19 obren camí a la incertesa, els dubtes i els camins del mig.
L’abstenció, la por a abatre
No és objectiu d’aquest article analitzar per què podem parlar de fi de cicle, ja hi ha prou textos que analitzen i detallen tots els ets i uts d’aquest fet, ni tampoc fer-ho sobre l’inici d’un nou cicle, i és que les cartes encara no són (del tot) sobre la taula. Aquest article pretén, doncs, ser imatge d’un moment, l’actual, on les pors, les reserves i les desconfiances marquen l’acció política de tots els actors.
Quina era, doncs, la por per excel·lència d’aquesta convocatòria electoral? Simple i fàcil: l’abstenció. Els efectes de la pandèmia sobre la participació electoral els havíem pogut comprovar amb anterioritat: des de Galícia (58,88%) i el País Basc (50,78%), que van haver d’endarrerir les seves eleccions, als Estats Units (65%) o Equador (64%), el cas que més marcat va quedar a la retina dels partits polítics catalans va ser la de Portugal, on les eleccions presidencials van tenir una participació del 39,49%, fins a 10 punts inferior a la participació del 2016.
Així, i tot emmarcat en la incertesa sobre la data final de celebració de les eleccions, els dies previs al 14 de febrer van suposar per als partits la recerca d’un equilibri entre la defensa i la crítica de la gestió de la pandèmia, especialment en el seu vessant sanitari, i la defensa de la seguretat per anar a votar, per tal de no desincentivar (encara més) la mobilització de l’electorat, sabent que ni tan sols la màxima de “la dreta sempre va a votar” es compliria. El resultat el coneixem totes: una participació del 53,42%, 25 punts per sota de la (extraordinària) participació de les darreres, que va fregar el 80%, en un context altament polititzat per, recordem-ho, moments àlgids del Procés com la DUI i la posterior aplicació de l’article 155 de la Constitució (que, de fet, va ser qui va convocar les eleccions). Aquest 53%, a més, quedarà gravat als registres, i és que és la participació més baixa des de l’any 1978, superant la marca de l’any 1992, on la participació només va assolir el 54,9%. Les pors, doncs, es confirmen, i és que l’enquesta postelectoral del CIS serà útil com mai per saber fins a quin punt, en el joc de la participació el 14F, tots els partits han estat perdedors: tot i això, les esquerres en el seu conjunt han aconseguit augmentar el seu nombre d’escons, el que ha trencat amb la màxima abans esmentada: això es trenca, però, en el cas dels comuns, que han seguit perdent vots tot i quedar-se amb els mateixos escons.
El fals oasi social (i judicial) del 14F
Les pors polítiques, però, no eren les úniques presents sobre la taula. O, més ben dit, les pors dels partits polítics.
Un bon nombre de decisions judicials van esperar a la setmana a partir del 15 de febrer: la detenció de Pablo Hasél, la Fiscalia recorrent el tercer grau dels presos polítics independentistes, el Tribunal Suprem rebutjant la querella d’Òmnium Cultural i Izquierda Unida contra Joan Carles I, l’exculpació de Cristina Cifuentes en el cas dels màsters, el Tribunal Constitucional tombant el primer recurs a la sentència del Procés… molts són els exemples com moltes són les conseqüències d’aquestes decisions.
En els dies previs a la convocatòria es vivia una calma tensa, un fals oasi de pau que es va trencar només dos dies després de les eleccions. La detenció de Pablo Hasél va ser el detonant d’una onada de mobilització i presència als carrers, amb continuïtat al llarg de la setmana, que s’ha de llegir com un esclat de ràbia del jovent contra una nova detenció que atempta contra un dels drets més bàsics com és la llibertat d’expressió, però també és un esclat contra l’atur juvenil, el preu del lloguer, la precarietat laboral i vital i molts altres factors que han trobat en la detenció d’un raper el seu catalitzador.
Per la seva banda, els mitjans de comunicació estan centrats a fer campanya i a condicionar la configuració del nou Govern, en un intent d’empènyer ERC cap al bloc d’ordre, amb PSC i Comuns (i amb el vistiplau de les organitzacions empresarials), tot allunyant-la de Junts per Catalunya i, especialment, de la CUP.
El pacte aritmèticament possible, però políticament inviable
Per primera vegada d’ençà de l’inici del Procés, l’independentisme ha superat la majoria absoluta en escons, i ho ha fet precisament en un moment percebut com de debilitat del moviment independentista, degut especialment al desgast i les tensions generades arran de la gestió de la crisi de la Covid-19, però també per les desavinences entre els dos socis de govern i les dificultats i contradiccions de la CUP per entrar a ser un partit d’estabilitat i suport del govern. Tot i aquest escenari tan poc propici, accentuat per la jugada del PSC de situar al capdavant de la candidatura a la persona que més hores de televisió ha acumulat al capdavant de la pandèmia, l’exministre de Sanitat Salvador Illa, l’independentisme ha aconseguit 74 escons.
El pacte Tripartit que fa aigualir la boca del sector empresarial a casa nostra [2], el que uniria a ERC amb el PSC i els Comuns, compta ja d’entrada amb un important (i obvi) escull: els vetos creuats entre ERC i PSC. Encara que aquestes diferències s’hagin intentat minimitzar, tal com deia la periodista Sara González en una piulada: “Els que fa anys que seguim a peu de carrer la política catalana, sabem des de fa temps que l’acord entre el PSC i ERC no és possible, que el veto creuat és inamovible, amb document signat o sense”.
Tot i que PSOE, Comuns i ERC poden arribar a certs acords en l’àmbit estatal, cal tenir sempre present que cada nivell de govern respon a les seves pròpies lògiques: així, que ERC pugui arribar a acords en l’àmbit estatal ha de ser llegit des del punt de vista de la capacitat d’influència en el govern de l’Estat, així com cohesionar i teixir xarxa amb la resta de forces republicanes perifèriques per tal d’evitar que la clau de la governabilitat recaigui en mans de la dreta. Aquesta lògica, però, no es pot replicar al nivell català: la Generalitat és l’espai on més fortament confronten els projectes de PSC i ERC perquè és l’espai on xoquen els projectes d’ambdues formacions per Catalunya. Per tant no, el problema no és d’aritmètica: el problema és d’arrel, és profund i és insalvable.
No només això, però: la proposta arriba en un moment on el govern de coalició de l’Estat sembla més enfrontat i enquistat que mai, amb debats profunds en àmbits centrals com el feminisme o els lloguers. Per tant, tot i les fotos i les reunions, aquest acord sembla no passar pel seu millor moment i es correria el risc d’impregnar el govern català de les disputes dels dos socis del govern de l’Estat.
El pacte socialment desitjable, però aritmèticament impossible
D’altra banda, un altre pacte que ha estat omplint tuits i les ments de les esquerres a casa nostra és un que, en aquest cas sí, té problemes d’aritmètica: el que uniria a ERC, la CUP i els Comuns.
Aquest pacte, que numèricament no és possible perquè només suma 50 escons (li’n faltarien 18), és important per un altre motiu central: l’hegemonia del catalanisme polític progressista. Cent anys després de la primera vegada d’aquesta situació, l’esquerra té l’oportunitat de tornar a prendre les regnes de la catalanitat, impregnant-la de valors i de cultura política, tot posant sobre la taula la fi d’un cicle: la de l’hegemonia de Convergència. Aquestes eleccions obrien l’escenari a PSC i ERC per disputar-se l’hegemonia del catalanisme: l’estratègia del PSC, descaradament anant a pescar el vot de Ciutadans, i acusat d’haver anat abandonant el catalanisme des de l’època de Maragall, ha deixat la porta oberta a una ERC que, aquesta vegada sí, ha aguantat la pressió i li ha plantat cara als seus competidors, convertint-se en segona força en nombre de vots i empatada en primera posició pel que fa al nombre d’escons. Tot i això, el PSC li ha acabat guanyant la partida en nombre de vots: jugar a competir en hiperventilació amb Junts per Catalunya (i també la CUP) mai ha donat, dona ni donarà bons resultats a la formació republicana.
Així doncs, que la idea d’un pacte dels tres partits d’esquerres es posi sobre la taula significa un gir definitiu en el Procés, malgrat que materialment encara no sigui possible, i especialment ratifica la idea de la fi d’un cicle que ens ha deixat amb debats tensos, mobilitzacions massives i, sobretot, un alt grau de politització que pot acabar amb un desencant de la política que, en aquesta ocasió, ha quedat barrejat amb una pandèmia mundial.
L’obertura del nou cicle, però, exigirà un canvi de mentalitat especialment en les darreres tres forces polítiques esmentades si, d’una vegada per totes, volen liderar el país: ERC ha de deixar voler de competir en els termes de Junts per Catalunya; els comuns han de deixar d’ignorar a la CUP, acceptant les contradiccions que els planteja l’existència d’aquesta formació i, en paral·lel, deixar de voler ficar amb calçador al PSC en qualsevol pacte; i la CUP ha de ser, d’una vegada per totes, un partit a l’alçada, acceptant que l’èxit futur de la formació (i de Catalunya) depèn de la seva capacitat per ser més permeables i sumar a més actors en una candidatura més àmplia que pugui ser paraigua de l’esquerra catalana anticapitalista.
Per concloure, tot recollint el fil inicial, aquestes eleccions s’han erigit en una convocatòria clàssica de final de cicle, tot i l’excepcionalitat del context, manifestada en el fet de la quantitat d’interrogants oberts i, paradoxalment, la poca capacitat per fer canviar l’escenari polític. Per fer canviar les coses, caldrà que els partits polítics de l’esquerra sobiranista prenguin la iniciativa i es moguin, creïn subjectes diferents capaços d’incidir i, en definitiva, de generar el que serà el nou cicle. En aquests moments d’interregne, on apareixen els monstres, serà una tasca col·lectiva de les forces democràtiques aïllar i combatre Vox, també des de les institucions, per evitar normalitzar l’odi i el feixisme, així com impedir que puguin condicionar qualsevol aspecte del nou cicle.
Cristina Bedmar Batalla
Notes
[1] Sánchez, H. (2021): En el interregno, Cuartopoder.
[2] La gran empresa pide a ERC un pacto de gobierno con PSC y Comuns, La Vanguardia
