Europa. Any 1946. Fa dotze mesos del final de la Segona Guerra Mundial i tot just comencen els Judicis de Nuremberg. L’Alemanya Nazi ha estat vençuda i els seus Camps de Concentració i Extermini alliberats. Poc es sap encara del que ha passat durant la guerra, de les atrocitats que s’hi han comès. L’únic que es sap és que la guerra ha estat devastadora, i cada nova informació que es fa pública és més esgarrifosa que l’anterior.
Israel. Any 1948. Comencen a arribar d’Europa els primers supervivents de l’horror nazi; del 1948 al 1951 Israel rebrà 332.802 jueus fent l’Aliyah, el retorn de la diàspora a la Terra Promesa. Ja és de coneixement públic el que són els camps nazis i que s’hi feia dins, però s’han filtrat pocs detalls; només se sap del cert que han estat brutals per a tots aquells que el règim feixista va declarar enemics públics, com el poble jueu o el gitano.
És en aquest clima que arriba a Israel un supervivent del Camp de Sobibor, a la Polònia ocupada. Tot i el trauma viscut, intentava explicar què havia estat la Shoáh, tot el que les víctimes de l’Holocaust havien patit. Un dia, mentre descrivia com un dels guàrdies nazis del camp, Ivan Demjanjuk, l’havia fuetejat 80 vegades per divertir-se, va veure com un home li comentava a la seva dona en hebreu que els supervivents havien patit tant que ja no distingien què era real i què no i que per tant no se’ls hi havia de fer massa cas. Com la gran majoria de jueus ashkenazís, que provenen dels països eslaus, parlava yiddish, la llengua pròpia d’aquesta comunitat i el seu domini de l’hebreu no era massa avançat, però si el suficient per entendre’l. Per a ell, això va ser la fuetada número 81.
La incredulitat i el menyspreu d’aquest comentari va anar ajuntant-se fins a formar el que coneixem com el negacionisme de l’Holocaust, una doctrina política sorgida a la dècada dels 60 que rebutja l’existència d’aquest, tenint com a dogma que la Shoáh i tot el que l’envolta és una conspiració jueva que té com a objectiu l’avenç del poble jueu i els seus interessos a expenses dels altres pobles. Coincidentment, el negacionisme és considerat pels historiadors reals una teoria conspiratòria antisemita.
Els negacionistes afirmen que l’anomenada Solució Final dels nazis no pretenia eliminar a ningú, simplement volien deportar a qui ells consideraven indignes o inferiors. Neguen l’existència dels Camps d’Extermini i Concentració, així com la de les càmeres de gas, i que totes les morts que es van produir van ser casualitats i en cap cas part d’un pla d’extermini planificat. A més a més xifren el total de morts durant aquest període en un màxim de mig milió de persones, en comptes dels entre 16’1 i 19’6 milions de persones que es calcula que van ser assassinades.
Totes les seves teories, però, són basades en percepcions i sentimentalismes i no han aportat mai cap mena d’evidència. D’altra banda, tenim una miríada de proves per corroborar que efectivament la Solució Final va ser planejada i executada. Comptem amb tota classe de documentació escrita, audiovisual i fotogràfica, evidències materials, com els propis camps de concentració i els cossos dels assassinats, i milers de testimonis, tant de les víctimes com dels botxins, així com les fluctuacions demogràfiques d’aquell període. De fet, és el genocidi més ben documentat de la història; als Judicis de Nuremberg es van arribar a reunir més de 3.000 tones de documentació. És important assenyalar que cap dels criminals nazis va negar el sistema d’extermini sistemàtic, només la seva implicació i/o participació.
De fet, avui dia negar l’Holocaust és absolutament il·legal en disset països del món, castigat amb diferents multes, serveis comunitaris i fins i tot amb penes de presó, però en molts indrets encara no hi ha repercussions per aquest crim. A l’Estat Espanyol era delicte fins que l’any 2007 el Tribunal Constitucional va reformar l’article 607 del Codi Penal, sobre crims de genocidi, on es va decidir que justificar-ho seria constitutiu de delicte, però no negar-ho pròpiament.
Que sigui delicte no és trivial, té un motiu molt clar al darrere. L’Holocaust és un dels fets més hòrrids i monstruosos de la història de la humanitat i és la nostra obligació que mai es torni a repetir res remotament semblant. Una de les vies per fer-ho és no deixar que s’oblidi.
Philip Bialowitz, un supervivent de la Shoáh, ha afirmat sempre que pels presos el més importat era explicar el que estava passant, que el món veiés l’horror que s’havia provocat. I això prevalia fins i tot en els moments més crítics. A Sobibor, on ell va estar reclòs, hi ha haver una revolta de presos, en la que Bialowitz va participar. Durant la batalla, enmig de les bombes, els crits i les bales, Leon Feldhendler, un dels seus organitzadors, es va enfilar a una taula i va cridar “Si sobreviviu, doneu testimoni! Expliqueu-li al món què és aquest lloc!”. I tots els supervivents del camp van complir la promesa.
Nosaltres no érem allà, ni vam fer cap promesa, però tenim el deure de continuar el seu llegat. Hem de seguir difonent la història, amb tots els seus capítols foscos inclosos, ajudant a les víctimes i castigant als criminals. En definitiva, hem de ser humans.
Paula Quílez Relaño
