//La situació de les dones que treballen en àmbits científics: una mirada actual i crítica

La situació de les dones que treballen en àmbits científics: una mirada actual i crítica

Com sabeu, el passat 11 de febrer es va celebrar el Dia de la Dona i la Nena en la Ciència. I ara ve, per descomptat, el 8M, el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Ens va semblar molt interessant poder recopilar casos reals de dones que treballen o van treballar en algun dels àmbits STEM (Science, Technology, Engineering, Mathematics, és a dir, Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques). Mitjançant una enquesta titulada “La situació de les dones que treballen en àmbits científics”, vam aconseguim reunir 13 dones que ens expliquessin la seva situació i experiència sent científiques, pràcticament totes entre Catalunya i Galiza. Aquí teniu un resum dels nostres resultats.

De les 13 enquestades, més del 80% va treballar o porta treballant en ciència entre 3 i 7 anys; la trajectòria més curta és d’1 any, i la més llarga, d’una dècada.

Respecte al tipus de contracte a l’inici de la seva activitat laboral, van gaudir d’un contracte predoctoral de la Xunta de Galiza, de la beca FUAC (sigles de Fundación Universidade de A Coruña, una institució privada de caràcter benèfic-docent, constituïda per a la promoció, desenvolupament i finançament de les activitats pròpies de la Universidade de A Coruña i que ofereix unes certes beques per a remunerar les primeres experiències laborals de les persones recentment graduades), en algun cas del contracte predoctoral FPU (ajudes per a la formació de professorat universitari, atorgades pel Ministeri d’Universitats), del contracte predoctoral FPI (ajudes per a la formació de personal investigador, també atorgades pel Ministeri d’Universitats), i del contracte de garantia juvenil (una iniciativa del SEPE per a facilitar l’accés de les persones joves al mercat laboral). El ja extint amb la recentment aprovada reforma laboral contracte d’obra i servei va ser en algun cas el primer que se’ls va oferir en l’àmbit científic a alguna de les enquestades (a una d’elles després se li va atorgar una FPI, amb una pròrroga a causa de la pandèmia). Resulta alarmant que tres dones refereixin haver fet pràctiques laborals sense cap remuneració econòmica.

En l’actualitat, amb data de realització d’aquesta enquesta (finals de febrer de 2022), les situacions laborals són diverses: una persona es troba aturada a l’espera de la resolució d’una nova beca, una altra continua amb el contracte predoctoral de la Xunta i una es troba realitzant un postdoctorat en la University College of London. Hi ha casos que continuen contractades amb FPU o FPI, amb un contracte anual, d’obra i servei o temporal encarregant-se d’un projecte durant un any. Una dona afirma haver estat sempre contractada, des de setembre de 2016, a excepció de 15 dies de transició entre del contracte d’obra i servei a la FPI, sense remuneració econòmica. Quatre de les dones enquestades ja no treballen en ciència: han passat per una FPI o per un contracte d’obra i servei. Una de les dones explica haver estat en pràctiques durant dos anys.

La majoria afirma haver tingut més companyes dones d’“el seu mateix nivell”, és a dir, per exemple, si estan en etapa predoctoral, referint-se a altres persones que també ho estan. Tres consideren que existeix o existia paritat en els seus entorns laborals, i una persona comenta que, en tots els laboratoris en els quals va estar, la piràmide de gènere s’inverteix en passar de l’etapa predoctoral a la postdoctoral o en els llocs d’investigadors principals (coneguts normalment com a PI, sigles en anglès de Principal Investigators, és a dir, els encarregats de la direcció i supervisió d’un determinat projecte de recerca). En relació a això, gairebé la meitat de les enquestades diu haver-se trobat amb més supervisors homes, entenent la figura del supervisor com aquella persona que avalua i guia el seu treball. La resta diu que la majoria de les seves figures de referència eren dones o que la situació estava repartida equitativament entre dones i homes.

Quan són preguntades sobre si van escoltar comentaris masclistes en el seu entorn de treball, la gran majoria de les enquestades diu que sí. Una considera que no eren una cosa freqüent, però sí que recorda haver-los escoltat quan es va embarcar amb el seu grup de recerca en un vaixell oceanogràfic. Una altra dona explica que treballava en una empresa amb un taller annexionat en el qual s’escoltaven comentaris masclistes i que a més l’home encarregat del magatzem tenia en la seva oficina, a la vista del públic, la foto d’una noia nua. Una de les enquestades comenta que el seu cap la va desacreditar en una ocasió en un correu electrònic grupal del laboratori, instant a tothom a no fer-li cas al seu criteri, alguna cosa que mai va fer amb cap dels seus companys homes.

Quant al fet de sentir-se discriminades per ser dones, la majoria de les enquestades diu que sí, que ho van experimentar, tant sovint com puntualment; en paraules d’una de les participants, “em sentia menys escoltada”. Una altra afirma que solament li va provocar aquesta incomoditat una dona supervisora, la qual cosa al·ludeix al fet de la misogínia interioritzada que segueix present en la nostra societat i que la diferència de poder supera a vegades a la sororitat que hauria d’imperar en els llocs de treball. Una enquestada relata que l’encarregat de IT del seu laboratori va menysprear una idea seva, però temps més tard, quan aquesta idea la va proposar un company home, es va acceptar sense problemes.

A les participants també se’ls va preguntar si s’havien sentit alguna vegada víctimes de discriminació o violència de qualsevol tipus (física, emocional, sexual, laboral…) per raó de gènere en el seu treball: vàries diuen que no necessàriament en les seves pròpies carns, però sí que tenen amigues o companyes que van passar per experiències similars. Una persona assenyala moments d’incomoditat per actituds del cap de grup cap a alguna de les seves companyes, i una dona explica que el cap va intentar besar a diverses de les seves empleades en un sopar d’empresa, la qual cosa directament és assetjament laboral i sexual. A més, tres de les enquestades diuen que en alguna ocasió es van sentir tan manipulades o atacades psicològicament pels seus companys o supervisors que això va repercutir fins i tot en el seu ritme de treball.

Diverses de les participants diuen que van abandonar o abandonarien la ciència per les dificultats a les quals com a dones estan exposades en aquesta mena de treball, incidint en la precarietat i en els sacrificis que comporta estabilitzar-se en ciència amb la conciliació amb la vida familiar i personal. Una vegada més, trobem un exemple típic de l’anomenat “sostre de vidre”, és a dir, les dificultats a les quals ens enfrontem les dones per a avançar en les nostres carreres laborals a causa dels obstacles que el masclisme i la societat patriarcal posen a les nostres vides. Consideren que la precarietat laboral tristament relacionada amb el món de la ciència (sous baixos, inestabilitat, etc) afecta molt a les dones, però en algun cas es comenta que els fons públics tracten per igual (igual de malament) a homes i dones.

En ser preguntades sobre si van notar menyspreu (ignorar-les, no valorar el seu treball…) en el seu centre de treball cap al personal no científic (per exemple: netejadores, administratives, etc; sectors, en definitiva, àmpliament feminitzats), la majoria de les enquestades consideren que sí. Una persona comenta que existeix un gran classisme entre el personal científic i tècnic, aconseguint moltes vegades el personal científic més publicacions. Una altra explica que en general hi havia un ambient de respecte, encara que apunta al fet que era el personal científic femení el que parlava més sovint amb les professionals de la neteja i que mai va veure als homes parlar amb elles.

Segons les respostes recopilades, és evident que existeix un problema important de desigualtat entre gèneres en les ocupacions científiques. Les solucions proposades per aquestes dones passen per proposar que se les valori d’igual forma que als seus companys homes, una situació que consideren que no es dona per culpa del masclisme de la societat en general i del patriarcat. Moltes incideixen en la importància de la visibilitat de referents femenins en tots els nivells d’educació, tant per a oferir-los models a les noves generacions com per a corregir els errors de supervisors de més edat que segueixen estancats en pensaments masclistes, sobre els quals se suggereix que podrien assistir a jornades de reflexió puntuals per a intentar fer-los pensar sobre com ells mateixos tracten a les seves ocupades dones.

També es parla de la necessitat d’un servei d’atenció psicològica en els centres de recerca al qual poder recórrer per a bregar millor amb la tensió emocional. Diverses dones estan d’acord que els caps explotadors haurien de rebre penalitzacions en ciència per la seva mala supervisió, com que se’ls prohibeixi acollir a nous aprenents, que deixin de rebre diners per als seus projectes de recerca, que es puguin eliminar les seves càtedres i que es pugui indemnitzar a les dones afectades pels seus abusos. Es comenta la necessitat que existeixin plans d’igualtat de gènere específics per a cada centre i poder descomptar de les avaluacions del treball les baixes maternals i paternals (moltes beques ja ho fan, permetent una millor reincorporació després d’embarassos i una major implicació dels homes científics en la criança de la seva descendència). També es parla de conscienciar-nos com a dones de la nostra vàlua per a assumir llocs de responsabilitat i sacsejar-nos els rols de gènere imposats que ens porten moltes vegades a ajudar desinteressadament i a tenir treballs de cures no reconeguts, fent que no ens sentim “suficients” o còmodes en un primer pla, quan moltes vegades estem tant o més capacitades que els homes que acaben representant aquestes posicions. Es critica el mecanisme de publish or perish (publicar o morir), tan estès en la recerca científica actual, segons el qual compta més la quantitat de publicacions que la qualitat d’aquestes, dificultant enormement compaginar la vida privada amb la professional.

Tot l’anteriorment exposat ens porta a reafirmar-nos en la nostra posició que ara, més que mai, hem de lluitar tots els dies per tenir unes condicions laborals dignes, en en el pla econòmic, social i psicològic. Les obreres de la ciència mereixen, com totes les altres dones treballadores, uns entorns de treball que siguin còmodes i amables i que els permetin desenvolupar la seva activitat laboral de la forma més enriquidora i completa possible. Agraïm enormement a totes les dones participants en aquesta enquesta la seva sinceritat i col·laboració. Molt ànim, companyes!

Sofía Lorenzo González