//Possibles perquès de la bretxa de gènere en el treball

Possibles perquès de la bretxa de gènere en el treball

El 22 de febrer va ser el Dia Europeu per la Igualtat Salarial i des de l’Àrea de Feminisme de la JCC hem pensat fer-ne cinc cèntims per poder visibilitzar la desigualtat que patim les dones obreres al llarg de la nostra vida laboral.

Fa temps que s’escolten els termes de bretxa salarial o bretxa de gènere en el mercat de treball i primer volem posar sobre la taula les definicions de cada un dels conceptes per entendre les diferències: la bretxa salarial és la distància en la retribució mitjana entre dones i homes ocupats; i la bretxa de gènere és la desigualtat en l’accés i les condicions de les dones al mercat laboral, pel simple fet de ser-ho. Ambdues desigualtats responen a les desigualtats estructurals que afecten dones i homes.

Segons el Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT) la bretxa salarial al mercat laboral espanyol anava en augment fa no massa anys, sent la diferència del 21,87% el 2008, del 23,99% el 2013 i del 16,4% en la mitjana europea. I si és cert que ara a Catalunya ha anat disminuint a poc a poc, sent el 2018 la diferència del 22,2% segons INE i IDESCAT, el canvi és lent i insuficient i res ens assegura que torni a augmentar segons els canvis que es vagin produint en el sistema de producció i interessos del capital. De fet, i segons dades del govern, el 2021 les dones cobraven 6.350 € de mitjana a l’any menys que els homes.

Per mencionar altres dades que ens contextualitzin recalquem que segons IDESCAT, el 2020, Catalunya va acabar amb una diferència del 8,8% entre homes i dones quant a taxa d’ocupació. És a dir que el 57,25% de la població ocupada eren homes i el 48,4%, dones.

També és important mencionar que el 92,53% de les excedències per cura d’infants les agafen les dones mentre que només el 7,47% restant les agafen els homes; així com el 79,06% de les excedències per a cura de familiars les fan les dones, amb un 20,94% dels homes (Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, 2019). I segons les últimes dades del Centre d’Estudis d’Opinió del 2020: els homes dediquen una mitjana de 12,7 hores a la setmana a les tasques domèstiques, mentre que les dones en dediquen 22,5 hores a la setmana de mitjana.

Però, tenint en compte l’ampli marc legislatiu que regula i assegura la igualtat salarial tant a escala autonòmica, estatal com europea; com pot ser que les dones siguin les treballadores més precàries i que els sectors més feminitzats a causa de la segregació horitzontal siguin els més precaris? Doncs la causa és multifactorial, ja que és un cúmul de situacions que impedeixen que les dones siguin tractades per igual als llocs de treball o tinguin les mateixes oportunitats que els seus companys, així ho explica molt bé un projecte de recerca sobre La Brecha Salarial y la Brecha de Cuidados. Dos Factores de Desigualdad de Género, de la Universitat de València i el Instituto de la Mujer.

Partim de la base que els valors liberals valoren molt la presència física de la persona en el seu lloc de feina perquè això implica esforç i dedicació, indica que la persona es desviu i s’entrega per la seva feina. Sabem (per les estadístiques mencionades a dalt) que els homes són els que més espais de treball ocupen, per tant, se’ls valora més. En seguir tan present la divisió sexual del treball i en tenir marcats els rols de gènere des de la infància, les dones encara són les que més s’ocupen del treball domèstic (reproductiu) no remunerat i, en conseqüència, són les que més feina fan fora del treball productiu, on els homes s’enfoquen més. Això porta al fet que la seva promoció laboral es vegi perjudicada i l’empresa compti abans amb l’home que amb la dona –ja que sap que l’home no s’agafarà hores per acompanyar als infants al metge, no s’agafarà l’excedència per cuidar a la gent gran de la família, etc.–. Les dones, en veure afectada la seva promoció, no aconsegueixen ocupar mai condicions laborals millors (amb sous més dignes, horaris més flexibles, jornades més conciliadores, contractes més estables…) i, per tant, mai arriben a ocupar els espais on es prenen les decisions, impedint així aportar una perspectiva de gènere i defensar els interessos de les dones treballadores en tots els espais que afecten el treball assalariat.

Tornant als valors que té la nostra cultura del treball, veiem com les habilitats relacionades amb els homes, com ara l’esforç físic per la seva condició i capacitat física, el risc o perillositat que prenen, o la intel·ligència, són altament valorades (i, per tant, premiades monetàriament) mentre que les capacitats relacionades a les dones (intel·ligència emocional, delicadesa, cura…) no són valorades. Això també és així perquè en un sistema de producció i consum, el que es prioritza i es valora econòmicament són els treballs que impliquen algun tipus de futura producció material (informàtica, programació, tecnologia, investigació…). “Casualment” aquells sectors més masculinitzats. Mentre que les feines que no produeixen res pel capital de forma directa, sinó que ofereixen un servei social i són l’analogia del treball reproductiu no remunerat (personal de neteja, integració social, atenció a persones dependents, etc.) estan desvalorades i feminitzades.

Podem resumir-ho en que les diferents categories professionals, que han estat construïdes a partir dels rols de gènere atribuïts a dones i homes al llarg de la història, no estan igualment reconegudes i hi ha un clar desprestigi per aquelles més feminitzades perquè per la lògica capitalista no són directament productives i, per tant, els recursos invertits en aquestes són ínfims. Mentre que, per contra, aquelles més masculinitzades són les més productives i útils pel creixement del capital ergo les més valorades i ben pagades.

Així doncs, i el que es demana des d’institucions i òrgans polítics, caldria igualar la valoració de les categories professionals, així com tenir més transparència en els processos de promoció per assegurar que no es discrimina a la dona i es donen igualtat d’oportunitats. Això implicaria una inversió de recursos més elevada i un reconeixement del treball de cures com a remunerat i inclús fer-ne oferta pública, per evitar-ne la privatització i explotació.

Però la Joventut Comunista de Catalunya sabem que res d’això serà suficient mentre continuï existit un patriarcat que dictamina uns rols sexistes i desiguals segons el gènere atorgat a la persona i mentre encara existeixi el treball assalariat, que oprimeix a la classe treballadora, i en especial, les dones. Hem de lluitar per l’alliberació de totes les persones obreres i trencar amb la jerarquització de les categories professionals.

Àrea de Feminisme de la JCC