De la mà de dones com Joséphine Baker sorgeix a les societats occidentals durant les primeres dècades del segle XX un intens debat: és acceptable que les dones mostrin els seus pits en públic? En aquella època es deia que el topless representava un atemptat públic contra la decència i, per tant, havia de ser condemnat. Un segle més tard, les mateixes societats segueixen debatent sobre la moralitat d’aquest acte, tot i que, teòricament, les dones haurien de poder fer topless a tots els llocs on els homes poden, ja que la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, als seus articles 1 i 2, reconeix la igualtat entre homes i dones en els seus drets i llibertats sense cap mena de discriminació.
Les últimes dades, de l’any 2019, ens indiquen que fer topless encara és il·legal a molts països del món. Rússia, Irlanda, Egipte, Tailàndia o Argentina en són exemples. La prohibició acostuma a basar-se en el manteniment de l’ordre i la moral pública, afirmant que els pits nus d’una dona a una platja o piscina poden alterar-los. I als llocs on és legal, molts cops les dones es troben amb problemes per fer-ho; escridassades, insults o vídeos i fotografies sense el seu consentiment. Fins i tot a algunes piscines arriben a negar el dret a fer topless, tot i que legalment no ho poden fer. Resulta increïblement hipòcrita prohibir que es vegin els pits de les dones a la platja o a la piscina i permetre totes les imatges i vídeos hipersexualitzats a qualsevol televisió pública.
A l’hora de prohibir el topless femení, es fan servir cinc arguments principals: els pits de les dones són òrgans sexuals, són més grans que els dels homes, els infants els poden veure, són zones erògenes i atempten contra la moralitat pública. Tot seguit enderrocarem aquests arguments.
Primerament, els pits no són un òrgan sexual, són glàndules amb la finalitat biològica d’alimentar els nounats. Evidentment, a la nostra societat els pits estan sexualitzats, però pràcticament tot el cos femení també ho està, això doncs, no justifica el fet d’haver de tapar-los. En segon lloc, prohibir el topless amb l’argument que els pits femenins són més grans que els dels masculins és arbitrari i a més fals. Hi ha dones amb pits molt petits i homes amb el pit molt gran, així doncs, si s’utilitza aquest argument, s’haurien de prohibir també els pits dels homes. En tercer lloc, tapar-los perquè els infants no puguin veure’ls és tant com dir que els pits són quelcom vergonyós que ha de ser amagat, i no és així. A més, fent-los visibles normalitzem el cos de la dona, de manera que, quan els nens i les nenes creixin, no s’avergonyeixin del seu cos ni els hi sembli obscè o indecent. En quart lloc, els pits poden, efectivament, ser zones erògenes, però ho poden ser tant els de les dones com els dels homes, per tant, aquest argument tampoc és vàlid.
Finalment, desmuntats els quatre arguments anteriors, només ens en queda un: no es pot fer topless perquè va contra la moral pública, un constructe social que pretén regular el comportament individual i col·lectiu sobre què és correcte i el que no. La moral pública actual afirma que fer topless és indecorós. I què és una cosa o una persona indecorosa? És quelcom sense dignitat, sense decència, tan obscè que no mereix respecte i/o ofèn.
Però per què és obscè que una dona ensenyi els pits? Perquè la societat masclista i patriarcal en la qual vivim cosifica i hipersexualitza les dones, de manera que qualsevol cosa que fem o qualsevol part del nostre cos pot considerar-se sexual, ho sigui o no. Perquè com a dones se’ns atorga poc més valor que a un objecte, i la nostra importància segueix estant determinada per la nostra bellesa i la nostra pertinença a un sol home. Seguint aquesta lògica, una dona a qui molts homes veuen els pits perd valor com a mercaderia, ja que perd exclusivitat. Aquest és un pensament profundament retrògrad i sexista, contra el qual totes les feministes hem de lluitar.
Les dones no som objectes, no som nines a l’espera que algú decideixi quina roba ens posa i ens treu, o què considera apropiat que ens posem. Nosaltres ho decidim, perquè el cos és nostre. La manera en què compartim el nostre cos ens pertany. Com podem dir que les dones som lliures si no tenim control sobre el nostre propi cos? No podem. I com que no acceptem aquesta resposta, lluitarem perquè canviï. Perquè mentre hi hagi una sola de nosaltres oprimida, cap de nosaltres serà lliure.
Paula Quílez Relaño
Fotografies de Jorge Carrillo
