És difícil arribar al 17 d’octubre, dia internacional per l’erradicació de la pobresa, i no donar-li una perspectiva feminista i de classe per veure com aquest fet és un factor tan transversal que afecta a tots els àmbits de la vida d’una dona. Perquè quan parlem de feminització de la pobresa no només ens referim al fet que hi ha més dones pobres que homes, sinó a una situació de desigualtat estructural que les situa en una posició d’inferioritat social i cultural que determina l’adquisició de recursos per desenvolupar les seves capacitats.

Perquè de tots els fets que poden influir en que una persona sigui pobre, ser dona és un factor principal. Per no parlar del que suposa ser dona i immigrant en una societat racista, classista, masclista i LGTBfòbica.  

Aquesta situació de desigualtat i incertesa que vivim les dones afecta a tots els àmbits de la vida: el laboral, l’econòmic, l’esfera domèstica, el de les relacions socials i de cures, el residencial i el de les polítiques que regeixen les nostres vides.

En l’àmbit laboral es reflecteix directament en les taxes de desocupació, que no han deixat d’incrementar-se després del començament de la crisi econòmica de 2007 i que estan assolint nivells molt preocupants en aquest últim any degut, evidentment, a la pandèmia del coronavirus. S’ha produït una evolució de la taxa mundial de desocupació per gènere des de 2007 fins a 2020, any en el qual la taxa global desocupació femenina era aproximadament 0,3 punts percentuals superior a la masculina, que es mantenia estable en un 5,3% des de 2018. Cal destacar, a més, que les previsions apunten a un creixement en la taxa d’atur entre les dones a curt termini, fins a situar-se en un 5,7% per aquest any 2021.

Aquesta realitat prové des de fa dècades i inclou a més treball domèstic no assalariat, treball en el mercat informal, bretxa salarial en relació amb els homes, diferent remuneració per la mateixa tasca laboral, i inestabilitat laboral, entre altres. Per part seva, la prevalença d’aquest fenomen té a veure amb la falta de polítiques públiques per part dels governs que es troben vinculades de manera transversal a la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, lleis que assegurin contingents, polítiques de la millora en redistribució de la riquesa, polítiques que obliguin a incloure la perspectiva de gènere en els àmbits empresarials, control sobre els contractes de treball per a evitar precarització i informalitats, subsidis en llars monoparentals, etc. 

[Per a més informació sobre la relació de les dones amb el treball, podeu consultar anteriors articles publicats en Maig: “La classe treballadora té rostre de dona i de dissidència”, de Paula Cabezas, “Ni una, ni dues: la triple jornada laboral de les dones”, de Paula Quílez, i “La desigualtat laboral”, de Sofía Lorenzo.]

Però és que aquestes mancances que trobem arrelades a una esfera laboral, estan directament relacionades amb el treball de cures o labors reproductives que històricament les dones han hagut de realitzar en l’àmbit domèstic.

El fenomen de la doble presència és clau per identificar com el rol com treballadora assalariada queda relegat a un segon pla, com un treball complementari que, en tot cas, ha de ser compatible amb les labors reproductives. En el moment en què la conciliació laboral no sigui efectiva, les que paguem les conseqüències econòmiques i laborals com per exemple una reducció de jornada, som les dones. I això no només comporta una reducció de salari sinó que en molts casos també comporta una pèrdua d’independència econòmica i  la perpetuació de les càrregues excessives que provoca aquesta dedicació a la llar.

També el fet que les tasques de cures i de la llar no siguin considerades un treball repercuteix en l’economia de les dones en privar-les d’un salari i fer-les econòmicament dependents. Això repercuteix en la manca de cotització d’aquestes dones i impossibilitat d’assolir una pensió, cosa que empitjora les seves condicions socials i el seu creixement econòmic.

[L’article “Per un dret feminista” de la Maria Monsálvez, publicat a la Realitat, profunditza en les desigualtats que es troben les dones en el dret, i en concret en el dret laboral]

La desigualtat habitacional de les dones va lligada al rol familiar de ser les proveïdores del benestar, cosa que és impossible sense una llar, i és que les dones manquen encara de manera desproporcionada de seguretat en la tinença d’aquests béns. Aquesta inseguretat habitacional també afecta la salut de les dones en produir angoixa i en moltes ocasions trastorns d’ansietat i depressió. 

I és que la pobresa no és només la falta de diners, sinó els factors socioculturals que impossibiliten portar una vida digna. La dona que es troba sempre a una posició de major vulnerabilitat social, no només s’enfronta a un menor poder adquisitiu sinó que a això se li suma la dificultat d’accés a un habitatge, la impossibilitat de pagar un lloguer, l’amenaça de patir un desnonament o la pobresa energètica.

Però és que aquest fet es troba directament relacionat amb la mancança de polítiques públiques que ens protegeixin i que evitin la vulneració dels nostres drets bàsics. De fet, avui el parc públic de lloguer a Catalunya tot just representa el 2% del total d’habitatges, un fet insuficient en un context marcadament especulatiu en què, novament, els preus de compra o de lloguer es disparen.

Tots aquests factors es troben multiplicats quan la dona és immigrant. I és que la Llei d’Estrangeria és una generadora per se de pobresa. Els requisits legals totalment inassumibles i classistes posen una barrera d’entrada insalvable per a les dones migrants que arriben al nostre país, limitant el seu accés a un treball digne i a unes condicions humanes.

I encara que aquestes desigualtats sempre hi han estat, en moments de crisi som les dones les que acabem pagant encara més les seves conseqüències. La crisi de la Covid-19 ens ha deixat més exposades precisament degut als rols que se’ns assignen a la societat i a l’escala econòmica, on els índexs de pobresa i la bretxa entre homes i dones s’han fet encara més patents.

On els treballs de cures (educació, sanitat, treball domèstic, dependentes) van portar a les dones a que estiguessin més exposades que els homes a contraure malalties, com va ser la Covid-19. O com els acomiadaments van afectar principalment a les dones. O el confinament va fer que l’economia submergida s’aturés deixant encara més excloses a moltes dones. O com el teletreball va produir a una major precarietat, major risc de violència de gènere i un augment de les càrregues de treball juntament amb la prolongació de la jornada laboral. 

És per això que un any més no podem deixar de reivindicar com la pobresa continua acarnissant-se amb nosaltres, com sempre paguem les crisis, com hem d’aguantar les precarietats laborals, com patim major risc de violència, i sobretot com ens intenten silenciar. Necessitem solucionar l’arrel del problema, necessitem polítiques públiques feministes que tinguin present aquest biaix que la pobresa i la desigualtat provoca en nosaltres.

Àrea de Feminisme de la JCC

Originalment publicat a La Realitat.