“M’atreviria a aventurar que Anònim, que tantes obres ha escrit sense signar, era sovint una dona”
Virginia Wolf, Una habitació pròpia, 1929
L’escriptura i la literatura, és a dir, l’art i la ciència de narrar, són una de les bases de la civilització humana. En ella recollim el saber i la història d’ahir, d’avui i de demà, per una infinitat de propòsits i en una multitud de formes i plasmem històries i fets fantàstics, novel·les escrites per fer-nos somiar i reflexionar.
Perquè allò que no està escrit està condemnat a desaparèixer.
Malgrat que històricament l’educació ha estat reservada al gènere masculí, la literatura sempre ha tingut cabuda per a tothom. De fet, la primera autora identificada a la història de la humanitat, i també la primera poetessa, és Enheduanna d’Akkad, una suma sacerdotessa sumèria. Nascuda al segle XXIII aC, Enheduanna va escriure 42 himnes i tres obres completes, entre les quals destaca L’exaltació d’Inanna, on parla de la seva devoció a aquesta deessa de l’amor, la guerra, la bellesa i la justícia. Amb els seus elogis, mescla relats de la seva pròpia vida i com la fan sentir, tot en clau poètica. La seva crònica és un dels pilars en què descansa la literatura humana, al costat d’obres com El poema de Gilgamesh, El Codi d’Urukagina o La Llegenda d’Etana. La d’Enheduanna, però, és l’única firmada.
No només això, la primera peça literària llarga de prosa narrativa també pertany a una dona, Murasaki Shikibu, que el 1008 dC va escriure El relat de Genji, que explica la vida del fill de l’emperador i una concubina que és degradat a plebeu. És considerada la primera novel·la moderna, la primera novel·la psicològica i la primera novel·la a considerar-se un clàssic. També la primera autobiografia en llengua anglesa és d’una dona, Margery Kempe. Durant la dècada de 1430 va escriure El llibre de Margery Kempe, on descriu els seus viatges i les seves experiències vitals.
Tot i això, hi ha determinats gèneres literaris que pateixen un fort intent de segregació per raó de gènere. Un dels més obvis és la ciència-ficció. Si parlem d’aquesta literatura, sovint es pensa en la Fundació, d’Isaac Asimov, o 2001: Una odissea espacial, d’Arthur C. Clarke, o la Guia de l’autoestopista galàctic, de Douglas Adam. El gènere sembla girar entorn dels homes, i vivim una forta envestida contra el paper i la posició de les dones en ell. En aquest clima, val la pena recordar que aquest gènere té nom de dona.
Perquè va ser una dona qui va crear els pilars per la ciència-ficció. Margaret Cavendish va escriure el 1666 Un nou món flamejant, una novel·la sobre les aventures d’una noia que descobreix un món utòpic al qual s’accedeix a través del Pol Nord. L’obra de Cavendish constitueix el primer registre literari d’una novel·la fantasiosa que avui dia anomenen protociència-ficció. A més a més, és la primera obra firmada per una dona a tot el continent europeu.
Però no és fins al 1818 quan trobem la primera obra realment de ciència-ficció, de la mà de Mary Shelley i la seva novel·la Frankenstein o el Prometeu modern, on narra la història de Víctor Frankenstein, un científic que investiga com reviure persones i que, en la seva recerca, crea un monstre aterridor. L’obra de Shelley es va convertir ràpidament en una de les obres puntals de la ciència-ficció i en una icona popular internacionalment reconeguda. El mateix Asimov, considerat per molts el pare de la ciència-ficció, reconeixia el paper de Shelley com a la veritable fundadora. Va arribar a afirmar que “Mary Shelley va ser la primera a utilitzar els nous descobriments científics, que ella va avançar fins al màxim extrem lògic. Això és el que fa de Frankenstein la primera veritable història de ciència-ficció”.
També va ser una dona qui va inventar el concepte dels vigilants emmascarats. El 1905 Emma Orczy va escriure La Pimpinella Escarlata, on els membres d’una societat secreta es disfressen per dur a terme missions per salvar innocents. Els vigilants es convertirien més endavant en els precursors dels tan aclamats superherois moderns, com Daredevil o Wonder Woman.
Queda clar, doncs, que les dones pertanyem i creem literatura des de l’inici dels temps i alguns dels seus gèneres ens els fem nostres. Particularment la fantasia i la ciència-ficció, on les dones han estat lliures per somiar un món millor i més just on han pogut ser lliures, malgrat les restriccions de la realitat material.
Perquè escriure ens fa lliures. I perquè passi el que passi, no hi ha barrera, pany, ni forrellat que es pugui imposar a la llibertat de la ment.
Paula Quílez Relaño
