A la Revista Maig ja hem publicat dos articles sobre la Festa do Avante!, un escrit pel Ferran Laparra, on ens explicava a grans trets què és la Festa, i un altre de la Cristina Bedmar on relatava la seva experiència al que es coneix com a brigada llarga i que us recomano que llegiu abans si no ho heu fet ja. 

Jo havia escoltat diverses vegades com era d’impressionant la Festa do Avante! i, quan va sorgir l’oportunitat, em vaig llençar sense pensar-m’ho massa a la brigada llarga. El grup de dotze persones que ens havíem apuntat érem totalment nous en tot això de muntar l’Avante, només un camarada havia assistit a la brigada curta i gairebé la meitat ni tan sols eren membres de l’organització (sí, podeu venir encara que no sigueu de la Joventut Comunista de Catalunya).

Amb poca experiència, però moltes ganes, vam començar a organitzar la nostra arribada a Lisboa. Algú que no recordo va proposar anar amb AVE fins a Madrid i després agafar un bus des d’allà fins a la capital portuguesa. Encara no entenc com ens va semblar bona idea a tots fer vuit hores d’autobús, però el cas és que vam decidir comprar-li el pla. Ens devia convèncer dient que ens sortiria més barat (spoiler: no ens va sortir més barat). El tren que sortia de Barcelona ho feia d’hora al matí, així que calia que tothom estigués ben preparat. Quan semblava que tot ens havia sortit rodat, resulta que uns camarades havien hagut d’agafar un taxi per anar a buscar la tenda, ja que se l’havien oblidat. Per qui no ho sàpiga, la zona on dormen els treballadors de la Festa és una zona de càmping, així que si no portes tenda, doncs…

Finalment els camarades van arribar a temps i no es va consumar la tragèdia. El viatge en tren va ser plàcid i no hi va haver problemes per arribar a Madrid. Un altre tema és com vam arribar fins a Lisboa després de vuit hores en autobús, passant dues hores per Extremadura a 41 graus i amb un aire condicionat que, si bé existia, no es notava gaire. La Festa do Avante!, però, no es troba en realitat a Lisboa, sinó en una ciutat als afores que es diu Amora, així que tocava de nou agafar un tren fins allà. No portàvem ni cinc minuts caminant des de l’estació d’Amora cap al festival quan des d’un cotxe ens van cridar l’atenció i ens van preguntar si un sac de dormir que havien recollit era nostre. Un camarada se l’havia descuidat a l’estació. Recordo de nou que havíem de dormir en una zona de càmping…

De l’estació a la Festa do Avante! es triga aproximadament uns 20 minuts, això si no et perds, que és exactament el que ens va passar. Imagineu caminar, durant 40 minuts, amb les tendes i l’equipatge a sobre, per un camí gairebé tot de pujada. Ni la Llarga Marxa de Mao, amics i amigues. Finalment, vam arribar i vam experimentar per primer cop la camaraderia dels portuguesos quan, malgrat estar tancant el menjador després d’un dia dur de feina, ens van deixar passar i ens van servir un contundent sopar per recuperar les forces.

Després d’un dia de descans, que vam aprofitar per fer turisme, va començar la feina i va ser exactament el que ens havien dit: pintar parets. Durant uns dies vam pintar la zona de la Ciutat Internacional (on hi ha la paradeta de Comunistes de Catalunya i la Joventut Comunista de Catalunya) mentre ens anàvem coneixent entre nosaltres. Vam conèixer també als camarades de la Joventut Comunista de Portugal, que ens van convidar a fer festa amb ells el primer dia i amb els quals hi va haver plena sintonia des d’aleshores. Cap al tercer o quart dia de pintar, ens vam dividir en dos grups i, mentre uns van seguir pintant, uns altres van anar amb un home que conduïa un tractor a fer ves a saber tu què. Aquest home és l’Alberto, un veterà camarada portuguès a qui tothom coneix amb el malnom de Pisca. 

En Pisca podia semblar un senyor gran entranyable a l’estil de l’avi de l’Heidi, però en realitat vam acabar descobrint que s’assembla més al Follet Tortuga de Bola de Drac. Tots vam acabar experimentant la seva conducció del tractor amb sis (o deu, o vint) persones al remolc com si hagués de guanyar el campionat de Fórmula 1. A més, resulta que si anaves amb ell havies de recollir fustes, palets, tubs de ferro o escombrar pinassa per les diverses zones de treball de la Festa do Avante!, una feina molt més cansada que pintar. Així que als descansos entre zona i zona, en Pisca ens anava convidant a beure allò que ell anomena “agua amarela”. El primer dia a més, vam descobrir que té una granja, i ens va convidar a tots a formatges i cansalada. Des d’aleshores vam treballar sempre amb ell i es va acabar convertint en el nostre avi portuguès.

Amb els camarades de la Joventut Comunista de Portugal ens vam anar trobant a les tardes després d’acabar la feina. Vam conèixer al Bruno, al Pontes, a la Xana, a la Carolina, al Miguel, al Faya, a la Rita, a la Inês, a la Daniela i a molts més. Ens vam entendre fàcilment tot i que la llengua va resultar un obstacle més gran del que ens pensàvem (que sí, que són llengües romàniques i s’assemblen i tal i qual, però això és la teoria). Per facilitar la comunicació, ens vam ensenyar mútuament paraules i expressions típiques. Així, nosaltres vam acabar incorporant expressions com “fofo” (“cuqui”), “fofocas” (“tafaneries”), “drenastico” (sense traducció exacta, però es fa servir quan alguna cosa és genial) o un gest amb les mans que ve a significar “és el teu problema”. Els portuguesos d’altra banda van acabar incorporant expressions (en castellà això sí, el català el deixem pel 2022) com “no tengo el horno para bollos”, “relaja la raja” o “tengo salseo para cotillear”. Tafaneries o “cotilleos” com podeu deduir, també n’hi va haver molts durant la nostra estada, però no és aquest el lloc on explicar-los.

Una setmana més tard va arribar la brigada curta i van experimentar de forma intensiva tot el que nosaltres portàvem vivint una setmana. A més, vam començar a preparar-nos per la Festa do Avante! en si, tres dies de festival on ens va tocar fer dos torns de barra i cuina a la nostra paradeta i que ens vam repartir per tal que no ens haguessin d’acabar recollint amb l’escombra i la pala. Després d’una experiència tan intensa, el comiat es va fer difícil per a tothom, i encara ara ens entristeix saber que quan ens aixequem al matí no vindrà en Pisca amb el tractor a recollir-nos, ni que no ens trobarem amb els nostres nous amics de la Joventut Comunista de Portugal al bar.

M’he deixat moltes experiències viscudes, per raons d’espai i perquè penso que és millor que cadascú visqui la Festa do Avante! a la seva manera i amb la màgia de no saber ben bé què esperar. Tot i que en moltes ocasions va ser una experiència dura, personalment no només no em penedeixo d’haver viscut la brigada llarga sinó que, si puc, l’any que ve hi tornaré a anar. Des d’aquí animo a tots i totes les camarades de la Joventut Comunista de Catalunya i a tothom que vulgui a apuntar-se i participar. I a aquells i aquelles que l’han viscuda amb mi aquest 2021, els demano que hi tornem junts per viure una Festa do Avante! 2022 encara millor.

Xavi Pizarro Homs