//Necessitem Utopies, i les necessitem ja

Necessitem Utopies, i les necessitem ja

És urgent construir utopies. Quan parlo d’utopies, no parlo de mesures parlamentàries, ni tan sols de propostes programàtiques. Parlo de definir quin model de vida volem defensar com a classe treballadora, i després traduir-ho a una acció política concreta. 

El darrer viatge que vaig fer abans d’aquesta pandèmia va ser a Berlín, amb la meva parella. Vam anar de vacances a l’estiu del 2019, ara fa una vida. Hi ha moltes anècdotes d’aquell viatge com un dia que ens va diluviar amb el que vam batejar com a “Berlín tropical”. Una altra de les anècdotes és que ens vam trobar a un antic company de la Facultat de Física a un Decathlon, que ens va entrar amb un “perdoneu sou, físics?”, d’aquí vam acabar fent un sopar a Kreuzberg, el barri turc de Berlín, on vam descobrir que allà et posen una salsa a les patates calcada a l’allioli. Però l’anècdota que il·lustra el que vull explicar va passar quan al museu de l’RDA, per cansament, ens vam asseure i vam veure dos o tres cops els vídeos publicitaris d’estil soviètic. Als vídeos es podia observar la vida de la classe treballadora de la república socialista. El museu els intercalava amb un clar missatge polititzat contra l’RDA, però s’ha de mirar més enllà. Vam flipar: pisos, feina, vida social, una clara orientació a la comunitat, un excel·lent sistema educatiu, etc. Després, quan vam recuperar energies, vam seguir amb la visita. Ens havien aconsellat anar al museu perquè hi havia una reproducció d’una llar de l’RDA. No m’esperava el que vaig veure.

Allà estàvem, enmig del museu, i un ascensor de l’època va aparèixer. L’ascensor amb dues portes comunicava per una banda amb el museu i per l’altra, amb el hall d’un pis de l’RDA. Vam fer un salt al passat, encara que per molta gent aquell salt bé seria un salt al futur. I és ben coneguda l’emergència habitacional que assola Barcelona, també Cerdanyola, Sabadell, Terrassa, Hospitalet, Badalona, Rubí, i un llarg etc., però també Berlín. No cal que us digui que l’equipació del pis supera amb escreix el que a avui dia paga molta gent. Clarament, una batalla perduda. 

Cal que considerem el següent, l’esquerra parlamentària ha renunciat a la necessitat de construir una utopia socialista. Bona part dels partits polítics d’esquerres amb representació política a la institució fa temps que han renunciat a una clara voluntat de construir una alternativa a la distopia capitalista, sinó que centren la seva acció política en la clara voluntat de fer una gestió adequada del malmès estat del benestar. En part és normal, sense voler justificar cap posició, ens trobem amb un marge d’acció dins el sistema molt estret.

El tancament de la crisi de règim que ha suposat el darrer cicle, anomenat per Xavi Domènech com el cicle “del 15-M i l’1-O”, condiciona la capacitat de gestió dins el sistema capitalista dels diferents subjectes polítics, sobiranistes o no, que volen representar els interessos de les classes populars a Catalunya, i també a l’Estat. Aquest tancament, a més a més, facilita un escenari d’aïllament partidari, és a dir, davant la incertesa de l’obertura del nou cicle, les pors partidàries augmenten i no es propicien condicions subjectives per crear proposta política. I en conseqüència, la classe treballadora perd capacitat de construir una unitat popular, un subjecte polític on situar aquesta utopia socialista. 

És urgent construir utopies. No podem, ni volem, ser falsos autònoms tota la vida. No podem, ni volem, una liberalització de l’obertura del comerç per fins turístics. No podem, ni volem, treballar els set dies de la setmana, que és el que passarà si a Barcelona els comerços obren cada dia. No podem, ni volem, pagar més de la meitat del nostre sou en cost de la vida, especialment en habitatge, que és el que passa diàriament als nostres barris. No podem, ni volem, pagar la crisi climàtica nosaltres, sortir perdent del Green New Deal, que és el que passarà quan comencem a copagar per utilitzar infraestructures del territori ja amortitzades (com les autopistes) quan no arriba una xarxa pública de transports, que és clarament barcelonacentrista. No podem, ni volem, pagar les conseqüències de la darrera crisi neoliberal perquè som la generació que només hem conegut precarietat. 

Precisament, és en aquest context on entra la importància de no travessar línies vermelles. De no renunciar. On els camins del transformisme s’acceleren, on es venen i es compren voluntats. I on els que van ser quadres polítics als interessos de les classes subalternes, passen a ser-ho de les classes dominants. 

Tot això us pot semblar una ximpleria. Però cal mirar Madrid per entendre què significa perdre la batalla cultural. Els milers de joves que celebren la “Libertad” d’Ayuso no són fatxes. Són, de fet, majoritàriament classe treballadora. Ayuso és el producte d’anys de construcció d’hegemonia. Mentre l’esquerra madrilenya estava pendent de ser la crossa del PSOE, la dreta madrilenya creava hegemonia. El pes cada vegada més gran del sector serveis, el model urbanístic, l’escola concertada, les privatitzacions del sistema de salut, no tan sols afavoreixen als seus en termes de classe, també modulen el dia a dia de tota la població i construeixen hegemonia. Ayuso no és populisme, té un programa ben determinat en defensa de les elits i la classe dominant. Però l’amaga, ja no sota una bandera, sinó sota el model de vida de la “Libertad”. Llibertat per desfasar els dies que tens festa, a canvi de ser ben productiu per currar gratis a les pràctiques de la Uni, o per quatre duros a la restauració madrilenya. Un model de vida dissenyat per ser funcionals esclaus del sistema capitalista.

El que volem és viure dignament, sense haver de gastar més de la meitat dels nostres ingressos en un pis o una casa, tant se val si de propietat o no. El que volem són feines dignes, treballar menys per treballar millor. El que volem són EPI i condicions laborals pel teletreball. El que volem són contractes fixos en una empresa per tota la vida, doncs sí, és un dret i és nostre. El que volem és energia verda i la volem pública, és a dir nacionalitzada. El que volem és internet a totes les cases, que ningú es quedi enrere. Volem complexos públics de vacances a l’estil de l’RDA o l’URSS? Doncs, sí somos. Ho volem, perquè cal construir utopies. I construir utopies és això, és mirar l’RDA o l’URSS, però també Cuba que resisteix després de dècades de bloqueig. Aprendre a rescatar elements de la vida quotidiana d’aquests països que podem aplicar a la nostra realitat concreta i construir hegemonia.

Recentment, he descobert a l’Henar Álvarez (sí, arribo sempre tard), i en un dels darrers podcasts de Buenismo Bien, quan parlaven sobre l’actitud paternalista dels diputats d’esquerres al Congrés, deia: “[…] revolucionario es que no hagas recortes en sanidad, ni en educación, que me bajes los alquileres… Eso sí es revolucionario, no darnos mensajitos para hacer retuits […] ¡Estoy hasta el coño de todo el mundo, del primero al último! No digo que todos sean iguales, ni nada de eso, pero me tienen hasta el coño, todo el mundo”. Doncs això, menys lliçons, més utopia i més batalla cultural

Ismael Benito Altamirano, Secretari General de la JCC

Recursos: 

Imatge de la reproducció de la casa de la RDA al museu:
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d8/DDR-Museum_Berlin_Wohnzimmer_01.jpg

Tall del programa Buenismo Bien emès el 2 de juny de 2021: https://www.youtube.com/watch?v=N4pPVB5qAes