//La formació d’una identitat: construcció i consolidació d’un poble i un catalanisme popular i d’esquerres

La formació d’una identitat: construcció i consolidació d’un poble i un catalanisme popular i d’esquerres

Fugint dels debats entorn el concepte de nació i apartant-se d’una noció d’identitat lligada a la terra o a la sang, Josep Fontana parteix de la concepció de la identitat com una realitat d’una llarga existència compartida que ha anat conformant aquesta identitat col·lectiva i una cultura pròpia que ha proporcionat als catalans un sentit de connexió i pertinença. No és només la llengua o la cultura el que ha portat a que, a dia d’avui, siguem un poble amb un fort sentit d’identitat, sinó també unes formes d’entendre la societat i la nació.

Malgrat que l’autor inicia la seva recerca i estudi amb la primera comunitat humana que es pot identificar amb Catalunya, un territori que havien conquerit els francs entre Girona i Barcelona i on s’havia instal·lat un protectorat carolingi, es separa del relat tradicional i simplificat dels orígens de la independència que oculten la realitat d’una construcció de la unitat territorial llarga i complexa. Les terres que havien sigut comtats francs, cap l’any 1000, no formaven una unitat política, sinó que eren una “juxtaposició de comtats independents units per una identitat de llengua i una comuna acceptació de la preeminència barcelonina”.

A través de la successió de les diferents etapes històriques, Fontana intenta explicar d’una forma raonada la construcció de l’estat-nacional -que s’hauria donat d’una manera molt prematura en comparació a la resta d’Europa-, així com la del desenvolupament d’un sistema protoconstitucional durant l’Edat Mitjana -Diputació del General, Consell de Cent- que acabaria evolucionant en una voluntat de participació democràtica més avançada de la que es podia arribar a donar a Castella -i, posteriorment, a la resta de l’Estat-. Un altre dels punts crucials fou el record d’un passat idílic per part de l’aristocràcia i burgesia catalana per la memòria del passat imperial mediterrani i la recuperació d’una fiscalitat i Hisenda pròpia.

Un dels punts que, alhora, fan crucial i imprescindible la seva obra és l’aproximació que hi ha cap a les capes socials més oblidades de la història: els camperols, els treballadors assalariats i, entre ells, les dones. El relat tradicional de la nació sol remotar-se a temps inmemorables, d’èpica i gesta: les victòries dels grans reis de la Corona d’Aragó, l’expansió pel Mediterrani -moltes vegades edulcorant l’actuació dels almogàvers i la Gran Companyia Catalana durant les lluites contra els turcs-, la resistència de 1714 -encarant-lo com una lluita contra Espanya, quan els dos bàndols, austracistes i filipistes, coincidien a optar per mantenir-se units a Espanya, encara que amb un rei diferent, i eren partidaris de conservar les institucions-, o la feina d’uns intel·lectuals burgesos a finals del segle XIX per recuperar una llengua i una cultura que, realment, mai s’havia perdut.

La identitat dels catalans s’ha construït, sobre tot, per la lluita de les classes populars per la seva emancipació i per la seva resistència a les empentes dels intents de retallades de drets i llibertats per part de la noblesa i la burgesia. Foren els criats, els masovers i les dones, els que van mantenir viva la llengua catalana, en contraposició d’uns terratinents, una aristocràcia i uns notaris que van adoptar el castellà com a eina d’ascens social. El mèrit que s’ha volgut atribuïr als protagonistes de la Renaixença culta no està fonamentada: tenint com a exemple a un Bonaventura Carles Aribau que, malgrat la seva pàtria, no tenia cap interés en el cultiu de la llengua catalana. La majoria dels pares d’aquesta Renaixença no tenien el català com a llengua de la seva vida quotidiana, i no la parlaven a casa ni en família. 

Els intents de castellanitzar Catalunya per part de la monarquia espanyola van resultar fracassats degut a que els camins que havien seguit el Principat i Castella foren molt distints des de la Edat Mitjana, i les seves respectives evolucions havien configurat societats que tenien característiques pròpies. Les constitucions havien nascut a Catalunya de les necessitats reals de la societat i havien contribuït a configurar la identitat que defineix als catalans com a poble: una identitat que es va mantenir amb els vençuts i que resultava impossible abolir-la per llei. La renúncia a modificació del dret civil català després de la caiguda de Barcelona manifesta l’existència d’una societat en què les regles que regeixen les relacions privades eren tan diferents de Castella com fer impossible la substitució -de fet, això explica el malestar social que va provocar l’intent d’unificació del dret civil durant el segle XIX.

És curiós com, ja des del segle XVIII, es manifesta la irritació dels governants i administradors castellans en comprovar que els catalans, tot i ser vençuts i reprimits, seguien sent diferents. No s’entenia que un procés d’assimilació hauria demanat uns mètodes molt distints que els de la substitució del vell marc polític per un altre imposat. El 1714 va significar el final de l’estat català, però no de la seva identitat. El desconeixement de la pròpia identitat nacional dels catalans i els intents d’assimilació per part del govern central van ser constants durant els segles següents, fins el punt que, 218 anys després, el polític espanyol Manuel Azaña va fer constatar com “podríamos preferir que en este estado hubiese triunfado en España una política de asimilación, de unificación, […], a mi me hubiera parecido un empobrecimiento de la riqueza espiritual de España. Pero el caso es que esto, parezca bueno o malo, no ha ocurrido”. I si l’assimilació no havia estat possible ja als segles XVIII-XIX, quan el sentiment local era més dèbil, menys podria fer-se llavors.

La catalanització de la cultura popular estaria associada a l’ascens d’una política democràtica en mans de figures com Anselm Clavé o Valentí Almirall. De la mateixa manera, que aquesta política democràtica obriria les portes a la participació política d’una majoria que havia sigut silenciada per un sistema que els marginava i els excloïa per la seva classe social i adquisició econòmica. Una majoria que va ser la protagonista del segle XX: la que va aconseguir la jornada de 8 hores, la que fou punta de llança del moviment revolucionari i sindical, la que va sortir als carrers a celebrar la proclamació de la II República i que va tornar a sortir, cinc anys després, per defensar-la; fent fracassar el cop d’estat dels revoltats. Una majoria que va ser reprimida, durant l’època monàrquica, democràtica i franquista, per defensar la seva sobirania i emancipació. 

En els temps que corren, aquesta és una obra imprescindible per, donant una mirada al passat, reflexionar sobre el nostre present i fer una ullada al futur. Són curiosos els paral·lelismes que en podem trobar en la història del nostre passat llunyà en errors que hem comès en el nostre passat proper: la història ens ha mostrat que quan a Catalunya hi ha hagut majories del catalanisme popular, d’esquerres i republicà, ha sigut la gran aliada de transformació de l’Estat. Contra el relat del catalanisme conservador, Catalunya ha participat en les grans experiències de democratització i de justícia social de tot l’Estat: des de el republicanisme federal de Pi i Maragall, passant pel Congrés de Sants de l’anarcosindicalisme de Salvador Seguí, continuant per la proclamació de la II República per part de Macià i Companys i finalitzant amb els moviments de resistència antifranquista durant la dictadura -cal recordar que fou a Catalunya on es van formar Comisions Obreres i el paper del PSUC en la mobilització antifranquista de la classe treballadora catalana-. Cal recordar també, el paper de la burgesia catalana que quan li va convenir va pactar amb la oligarquia espanyola, prioritzant la classe a la nació, afectant directament a les llibertats del poble català.

El context de finalització de “La formació d’una identitat” és un complex: Catalunya, i Espanya, es trobava sortint d’una crisi econòmica que havia desmantellat el sistema de serveis públics nacionals degut a les polítiques d’austeritat portades pel govern de l’Estat i la Generalitat. Són temps d’inquietut social en què el país pateix unes taxes de pobresa d’un 25%, en què la Reforma Laboral de 2012 -que encara no s’ha derogat- ha generat una situació insostenible per a la joventut, condemnant-la a la precarietat. El 15-M és recent: els ciutadans s’adonen que la crisi és un problema sistèmic, de dalt a baix, i, alhora, això significa un creixement de la politització de la societat en la recerca de la construcció d’una forma de fer política diferent: més democràtica, més participativa. 

Paral·lelament al 15-M, també es produeix una altra resposta col·lectiva l’11 de setembre de 2012 als carrers de Barcelona, expressant la necessitat d’un canvi profund sota el crit d’independència. Sent aquesta una continuació, ¿natural?, de la gran manifestació de 2010 com a resposta al Tribunal Constitucional al crit de “Som una nació, nosaltres decidim”. Segons Josep Ferrer i Llop, antic rector de la UPC, l’explosió sobiranista va agafar per sorpresa a l’oligarquia catalana que encara intentava sufocar-la amb crits al diàleg per part de la gran patronal i la banca.


Fontana finalitza l’obra davant un futur incert i la possible fallida d’una democràcia inestable i tramposa. Tot i que afirma que com a historiador no té la tasca, ni capacitat, d’aventurar cap on es dirigirà aquest futur, sí que comenta que és difícil afirmar si s’acabaran els conflictes ja plantejats degut a la manca de capacitat de gestió dels partits per trobar solucions a les exigències de canvis profunds que demana la societat. Tot i això, es referma en el sentiment que “ha perdurat en el temps i que ha arribat amb plena vigència al present, havent resistit a cinc cents anys d’intents d’assimilació, amb tres guerres perdudes, sotmès a llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui”.

Lucía Aliagas Picazo