Paràsits, la pel·lícula sud-coreana dirigida per Bong Joon-ho ha arrasat en els premis de cinema més importants del món, collint 4 estatuetes daurades, entre les que es troba el premi gros, Millor pel·lícula de l’any 2019, fet inèdit en la llarga trajectòria d’aquests premis. Per primera vegada en la història dels Premis Oscar, una pel·lícula de parla no anglesa aconsegueix el màxim guardó de l’Acadèmia. Evidentment també ha guanyat el premi a Millor pel·lícula de parla no anglesa, assenyalant l’innecessari d’una categoria que serveix, poc més que per evidenciar el complex de superioritat imperial que caracteritza les relacions internacionals dels Estats Units.
Però Paràsits és molt més que una fita en la història d’aquests premis, és a més, un meravellós relat de l’aferrissada lluita de classes en l’actual Corea del Sud. Sense entrar en terreny de spoilers, Paràsits barreja amb genuïna organicitat gèneres dispars com la comèdia, el drama, el suspens i el terror, en una obra de bellíssima accessibilitat i fluïdesa. El cinema d’autor, que ja ha après els trucs dels blockbusters, sap mantenir-te enganxat a la butaca i amb la boca oberta fins al mateix últim pla.
A partir d’aquí hi ha referències suaus a detalls avançats de la trama de Paràsits. Deixa de llegir si encara no has vist la pel·lícula i vols arribar completament verge.
Paràsits s’esforça a posar el capitalisme en el punt de mira, sense personificar ni exagerar, apunta de forma tranquil·la però directa a l’origen de la desigualtat social, es fixa en l’estructura i no en els noms propis, ni idealitza la classe treballadora ni tampoc demonitza els rics. La pregunta que cal fer-se arribats a aquest punt, és: Com pot una pel·lícula tan netament política com Paràsits collir èxits tan espectaculars en un mercat com el nord-americà, el mercat del “Keep politics away from [introdueix qualsevol disciplina cultural]“? I la resposta és senzilla, perquè no ofereix cap alternativa a aquest drama capitalista tan brillantment retratat.
Paràsits és una pel·lícula profundament pessimista en la seva conclusió i aquest pessimisme es fa especialment patent en una escena en la qual l’anterior mestressa de claus i el seu marit, en el seu clímax de victòria sobre la família Kim (la família humil), a la sala dels Park (la família adinerada) i amb el telèfon mòbil a les mans, comencen a imitar de manera burlesca als presentadors dels informatius de Corea de Nord. La lluita interna, dins del substrat social més desfavorit es fa especialment patent quan aquest mateix substrat del precariat fa saltar pels aires qualsevol indici de solidaritat i consciència de classe al burlar-se del comunisme “personificat” en els presentadors del telenotícies de Corea de Nord (deixant de banda les valoracions específiques que ens pugui suscitar l’experiència nord-coreana).
D’aquesta manera se’ns diu que aquella ideologia que tant van témer les elits burgeses de tot el món durant el segle passat, és ara supèrflua per a aquesta gent, per a la gran majoria de classe obrera, per a les masses despolititzades i alienades, i més concretament, per a l’antiga majordoma i el seu marit, els més desfavorits pel sistema, els de més avall de la piràmide.
La victòria cultural del capitalisme salvatge fins i tot sobre aquells als quals més desfavoreix i ofega és devastadora però real, el pessimisme de Bong Joon-ho respecte a la superació del capitalisme és devastador però real. El director fa seva aquella frase de Fredric Jameson que diu “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme” i malgrat que s’entreveuen pinzellades d’esperança, sobretot gràcies a Kim Ki-woo i a Kim Ki-Jeong, els fills de la família Kim, el panorama és desolador i em temo que és gràcies a aquesta manca d’horitzó sumat a un treball tècnic i artístic impecables els que han portat a Paràsits al cim del cinema mundial.
Sigui com sigui no podem més que alegrar-nos que aquest tipus de cinema comenci a ser admirat i reconegut arreu del món i encara que, en aquesta ocasió, Bong Joon-ho ens deixi sense encant, la seva humilitat i brillantor com a professional i ser humà, juntament amb l’elenc d’actors i tècnics darrere d’aquesta producció, ens permeten mantenir interessantíssimes converses al voltant de tots els factors que envolten a aquesta meravellosa pel·lícula i entreveure una mica de llum a la fi del túnel.
Joan Pascual