És l’adopció una realitat aïllada? L’adopció és un procés que es duu a terme des de fa segles: la podem veure en l’antiguitat, on s’adoptaven nens per temes dinàstics, o a l’època dels romans, quan el paterfamilias donava en “adopció” el seu fill a canvi de diners. Tot i que aquesta va ser la realitat de les classes altes fa centenars d’anys, és important no confondre aquestes adopcions amb el fet que un infant de classe baixa pobre fos abandonat i, llavors, passés a ser esclau d’una altra família. A l’edat mitjana, la noblesa no volia adoptar, ja que “destorbava el dret del llinatge”, però l’Església va començar a promoure les adopcions dels nens sense recursos i així es van fundar els primers orfenats. 

Aquest mes de novembre és el mes de l’Adopció, tenint el 9N com a Dia Internacional de l’Adopció. En aquest article intentaré explicar-vos tot allò que la societat no ens explica però que les persones adoptades vivim cada dia; amb això vull dir que és un article subjectiu redactat des de la meva experiència personal.

La política del fill únic es va establir a la Xina cap a finals de la dècada dels anys setanta per controlar la natalitat de la població i va acabar a finals d’octubre del 2015 quan el Partit Comunista Xinès va aprovar la reforma de tal política. Aquesta primera versió de la política només et deixava tenir un segon fill amb algunes excepcions, com que a les zones rurals o en les  minories ètniques es donés el cas que el primer infant fos una nena; tot això ha comportat una disminució demogràfica de les dones a la Xina que ha impulsat al tràfic femení per poder vendre-les com a esposes, entre d’altres motius i, amb això, a un munt de nenes òrfenes, entre elles jo.

La major part de persones que hem estat adoptades no només tenim dubtes, curiositats, sentiments estranys… sinó que també aguantem comentaris fora de lloc. La nostra vida comença com la de tothom, però tot canvia en el moment en què naixem i la nostra família ens rebutja o ens desitja un altre futur millor del que ells ens poden oferir. Llavors és quan tenim diferents sortides: morir per falta de necessitats, ser donades a una altra família, ser abandonades al carrer o portar-nos directament a l’orfenat amb una màxima discreció. En el meu cas vaig ser abandonada i trobada enmig d’un carrer als 8 dies de vida i, posteriorment, em van portar a un orfenat on em vaig passar els primers anys de la meva vida. Tot això ens ha portat a diverses preguntes de les quals mai tindrem resposta com “qui és la meva família de veritat?” o “la meva vida és igual de valuosa que la dels meus companys de classe?”. 

També hi ha aquell sac, sí, sí, aquell sac ple de preguntes i afirmacions subjectives de comentaris que sempre hem rebut i seguim rebent. Molts d’aquests estan relacionats amb diferents discriminacions, des del racisme occidental que patim les nascudes a la Xina fins a la ignorància col·lectiva i construïda per la societat eurocentrista. Hem sentit comentaris com “però qui són els teus pares de veritat?”, o “segur que et tornaran a abandonar, com ja van fer”. I, és normal que es facin aquests comentaris? Sí, és normal i està normalitzat. Es fan així com qui pregunta “avui és divendres, sopem pizza?”, però el que no podem oblidar, ni deixar de banda, és que es fan sense saber com afecta aquest tema a la persona, sense pensar en les conseqüències, sense saber si aquesta persona té alguna espècie de lligam de manera directa amb els pares biològics. Normalment no s’acostuma a saber absolutament res dels pares biològics però que cada cas és un món diferent sense saber-ne l’exactitud. Però héh! També hi ha el típic comentari de “parles molt bé el català per ser xinesa” fent-lo des del punt dels prejudicis físics. El racisme en l’àmbit adoptiu –i no adoptiu– també està normalitzat. Què em vol dir, que per haver nascut a la Xina no puc saber parlar bé el català? Doncs miri, aquí a mà dreta té l’escola on he crescut i après igual que vostè.

Gran part d’això és degut a una pressió social que tenim totes les persones que hem tingut una relació directa amb l’adopció, ja siguis la persona o la família adoptiva. La cosa és: i ja es parla de tota aquesta pressió social? Doncs mireu, no. Moltes de nosaltres hem sentit que els preguntaven als familiars propers per quants diners ens havien comprat, com si, pel simple fet de ser unes nenes petites, ens fes ignorants de per se i no fóssim capaces de sentir i processar el que l’entorn diu. No es pot tractar un infant com si fos un cactus o un pitxer.

La pressió social també ens porta a voler definir-nos en una identitat: soc xinesa? Soc catalana? Normalment, això, malauradament, no ho escollim nosaltres sinó que ho escull la societat. També hi ha la pressió d’escollir la família adoptiva o la biològica; si escollim l’adoptiva ja ens en podem oblidar de la biològica i no tornar a parlar-ne mai més. Què defineix una família? Realment volem una família o és el sistema capitalista que vol que formem una família perquè ell mateix se’n beneficiï? La família es crea en el moment en què el primer infant neix? I si tinc dos aniversaris? Com pot ser que algú tingui dos aniversaris? Potser li donem massa importància a la genètica però és que per nosaltres, les adoptades, és molt important. Tenim l’aniversari del dia que vam néixer però després tenim un altre, però és clar, aquest ja és una mica més tabú. I si us dic que aquest segon és el dia que em van adoptar? Doncs sí. Però jo prefereixo donar-li més importància al primer ja que aquest any vaig decidir que no volia celebrar que feia 15 anys, volia celebrar que feia quinze anys una dona valenta i empoderada va donar part de la seva vida per mi renunciant-me així després del part. També celebro que durant els meus primers anys de vida, diferents dones em cuidessin a l’orfenat tan bé com van poder. 

Sempre he tingut la frustració que jo he sigut l’única persona que conec que ha vist la seva mare però no recorda res d’ella, i és que sempre tindré el dubte de quants anys tenia, de quina cara feia, de què treballava –si és que treballava–, si ara ja és morta o encara segueix viva, si ella realment estimava el meu pare biològic o va ser un d’aquests hòmens que ja coneixem que es va aprofitar d’ella per la seva situació socioeconòmica, quants germans tinc –ja que hi ha una gran possibilitat que en tingui degut a la Política del Fill Únic que abans he esmentat–, etc. No tinc res material ni cap record d’ella, absolutament res, fins que em vaig adonar d’una cosa: i és que l’única cosa que la meva mare biològica em va deixar, i encara conservo, soc jo mateixa.

Martina AiXuan Quiles Puig

Imatges de Jorge Carrillo

Article originalment publicat a Realitat.