No és exagerat afirmar que la Memòria Històrica ha tingut un protagonisme cabdal en la vida pública d’aquests darrers anys, obrint sovint portades als mitjans de comunicació, sent objecte de debat en el si de la política parlamentària i revifant la polèmica de la ‘ideologització’ de ‘l’statu quo apolític’.

Què té de política la memòria però?

Tot

L’objectiu de la memòria, com diu el mateix nom és recordar, recordar aquells qui han estat silenciats durant dècades, a casa nostra, per una versió oficial de la història.

Les narratives històriques són en essència ‘tendencioses’ com ho és tota manifestació quotidiana, al final la política no és sinó una manera de veure el món; una cosmovisió que ens fa percebre i viure la vida d’una forma o una altra. És absurd doncs pensar de manera convençuda que la història pot ser objectiva sense obviar ingènuament o en el pitjor dels casos, malintencionadament, el relat d’altres punts de vista.

En atenció a això, de la mateixa forma que una ferida com la de la Guerra Civil no va guarir després de quaranta anys de putrefacció reaccionària, no cicatritzarà ara ‘per art de màgia’ deixant-la en mans de l’atzar en un context encara postfranquista: no enfrontar els fantasmes del passat significa doncs ser còmplice i subscriure la narrativa que el 1939 va aixecar-se per esclafar-nos.

Soc de l’opinió que no hi ha veritats absolutes, tanmateix, reconèixer el feixisme com una de les cosmovisions més vils i antihumanes que han pogut ser mai engendrades és un exercici demòcrata bàsic que s’hi aproxima bastant. Cal enarborar la bandera de la justícia, impregnar-nos de coneixement, crear nova cultura i democratitzar-ne l’accés, promoure la recreació històrica, dur la batalla per la nostra cosmovisió humanista i comunista a les escoles, a les institucions, llars i tots els confins de la terra.

Siguem tan valents a l’hora de reparar i reconstruir la consciència col·lectiva com el feixisme va ser cruel a l’hora de segrestar-la!

Àlex Sasplugas