La memòria històrica és una pedra angular en la construcció de les societats, i aprendre-la és un deure per a tots els seus individus. Però on queda la memòria històrica en l’educació actual? Un estudi anomenat La memoria histórica en los libros de texto escolares, dirigit per Roberto García González, Ana Salas Rodríguez, Henry Mauricio Ortiz Osorio i Enrique Gutiérrez ens mostra vuit pautes que afecten molt negativament al seu aprenentatge.
El primer és l’extensió que se li dedica. Tot i que la II República, la guerra civil la dictadura i la postguerra comprenen gran part del segle XX espanyol, als llibres de text n’ocupa només el 9%. A més, es parla quasi únicament de la guerra en si, sense aprofundir en la postguerra ni la dictadura franquista, ni les implicacions que van tenir i encara tenen.
En segon lloc, l’ocultació. En nom de la neutralitat, esgrimint el lema de no hay que abrir heridas, molta informació important es silencia i s’encobreix per tal de no “ferir sensibilitats”. Però això no és neutralitat; això és falsificar la història, és mentir sobre els fets que han tingut lloc.
En tercer lloc, la insensibilització a la que es sotmet una part essencial de la història. Si ja s’explica poca cosa de la postguerra, gairebé no es fa esment de la repressió franquista. Un exemple ben il·lustratiu: als llibres de text ocupa més espai la Mariquita Pérez, una nina famosa del règim franquista, que la seva pròpia repressió, especialment els paseíllos.
En quart lloc ens trobem amb la falsificació de la història. Els fets són tergiversats i manipulats per una dreta nostàlgica, que recorda amb complaença els dies de la dictadura. Ni Franco va crear la Seguretat Social, ni va permetre al país prosperar, ni es vivia millor sota el seu règim.
En cinquè lloc, l’ús que es fa del llenguatge a l’hora de parlar d’aquests temes. S’utilitzen paraules de manera tendenciosa per minimitzar o magnificar determinats fets. En comptes de cop d’estat, parlen del gloriós alçament nacional, en comptes de conquestes socials, parlen de perdició i llibertinatge.
En sisè lloc apareix l’anomenada Teoria de l’Equidistància, que ens presenta un conflicte regular on dos bàndols van lluitar en igualtat de condicions. Això és completament fals. El bàndol franquista va cometre un alçament militar il·legal amb el suport monetari i armamentístic de les grans potències feixistes del moment. Va ser planificat metòdicament i comptava amb soldats i mercenaris regulars. El bàndol republicà en canvi, va ser conformat majoritàriament per ciutadans sense formació militar ni armes que lluitaven per l’ordre constitucional establert. Per tant, es pot apreciar que els dos bàndols estaven en situacions molt diferents.
Molt lligat a la Teoria de l’Equidistància es situa el setè punt, on els dos bàndols són equiparats. S’estableix un fals paral·lelisme al·legant que ambdós van cometre actes menyspreables. Si bé és cert que tothom va cometre barbaritats en un primer moment, els republicans ho van prohibir ràpidament, sota penes molt greus. En canvi, el bàndol franquista ho va instigar i dur a terme fins a pràcticament la mort de Franco.
Finalment arribem el vuitè punt: el tabú. Fins i tot dins del secretisme que envolta la memòria històrica, hi ha coses que encara no es poden assenyalar. La confiscació de béns dels republicans, la lluita antifranquista i sobretot la implicació eclesiàstica a la guerra i a la dictadura romanen pràcticament amagats.
Els pobles, les societats, fem la història, però també vivim d’ella. Una societat que recorda, ensenya i aprèn de la història és una societat rica que avança cap al futur sense arrossegar greuges. Per això és tan important que la memòria històrica sigui present en l’educació, sobretot per a les noves generacions. És necessari saber el que ha passat i com i per què ha passat.
No és una qüestió d’obrir velles ferides, és que les ferides que no es netegen no es curen. I encara que en el procés les ferides piquin, sempre serà millor a deixar que s’infectin.
Tenim prohibit oblidar; allà on hi hagi memòria sempre hi haurà justícia, hi haurà futur.
Paula Quílez Relaño