El col·lectiu LGTB té una història plena d’efemèrides fruit de la lluita incansable d’aquelles que van combatre el sistema cisheteropatriarcal que les violentava, marginalitzava i estigmatitzava. Totes som conscients de l’origen del mateix Orgull a Stonewall Inn i com va néixer amb un fort component de classe quan les pàries es van revoltar contra l’acció arbitrària dels cossos policials a les zones freqüentades per membres del col·lectiu, en aquest cas Greenwich Village.
Aquestes protestes, però van anar molt més enllà del vessant del gènere i l’orientació sexual i van tenir un fort component de classe, posant en manifest altres opressions com era el racisme. No només es van produir als Estats Units tot i que el discurs hegemònic sempre centra els esdeveniments cabdals a les fronteres de l’imperi yankee. Van tenir un ressò internacional, afectant també a l’Estat Espanyol i Catalunya. L’any 1977 es va celebrar el primer Orgull a l’Estat Espanyol, a Barcelona, organitzat pel Front de l’Alliberament Gai de Catalunya i va aplegar a més de set mil manifestants. El moviment LGTB de l’època reclamava principalment la derogació de la famosa Ley de Vagos y Maleantes que criminalitzava el fet de ser LGTB (així com la prostitució i la mendicitat), com a eina per assolir vides sense por, vergonya ni violència.
Encara que el discurs hegemònic que ha reconstruït aquells fets ho ha intentat amagar i invisibilitzar, una de les lletres del col·lectiu que va encapçalar aquelles manifestacions, protestes i revoltes va ser la T. Lesbianes, bisexuals i trans encara patim les conseqüències de la capitalització del moviment LGTB i els mitjans (així com el discurs polític) se centren en la figura de l’home blanc homosexual (i com no, masculí i sense ploma) per representar al col·lectiu. Sortir-se d’aquest discurs que alhora acaba sent friendly amb el sistema (i que planteja que el principal problema del col·lectiu LGTB és no poder comprar bebès a Ucraïna) implica atacs, campanyes d’odi i ofensives reaccionàries contra aquelles que denuncien el seu oblit i exigeixen els drets que se’ls van ser negats. En aquest sentit, fa ja més de 10 anys l’activista Michelle Rachell Crandall va impulsar la commemoració del Dia de la Visibilitat Trans davant la manca de festivitats que visibilitzessin les vides trans (la més remarcable al calendari seria el Dia de la Memòria Trans el 20 de novembre, dedicat a la memòria de les persones trans assassinades víctimes de la transfòbia). Per a celebrar l’existència i la realitat trans en vida i alhora sensibilitzar sobre les problemàtiques concretes que la comunitat pateix, es va establir el 31 de maig com el dia de la visibilitat trans.
Legislativament, ja no es pateix una persecució sistemàtica per part de l’Estat, però encara avui segueix existint un estigma cap a la comunitat trans (fet que s’ha vist encara més present en els últims mesos amb el debat, i l’odi, que ha generat la discussió de la Llei Trans). Podem veure com avui en dia encara se segueix veient les persones trans com “homes disfressats de dones” o “dones vestides d’homes” i com això s’utilitza com a forma de negar els seus drets; nens i nenes de totes les edats tenen por a l’hora de “sortir de l’armari” per la reacció dels seus familiars o companys. El procés de canvi de sexe és molt dur psicològicament i socialment: impediments legals per fer el canvi de nom, esforç econòmic per la mastectomia o el tractament hormonal, entre altres exemples. La comunitat trans és una de les més castigades a la societat, tenint uns índexs de marginació social, assassinat, suïcidi i prostitució altíssims. No només han de sortir de l’armari, sinó que pateixen una patologització i estigmatització continuada per un sistema mèdic patriarcal, racista i classista. A més, fins al 2011, a l’hora de denunciar violència de gènere, les persones trans estaven desprotegides davant un sistema que ignorava la seva existència a menys que la seva identitat gaudís de reconeixement legal. Tot i això, és important que aquesta igualtat legal es materialitzi, i que el paper dels mitjans de comunicació no es limiti en tractar en masculí o ignorar a les dones trans assassinades per les seves parelles. És per això que valorem positivament que la Llei Trans intenti paliar les conseqüències d’aquesta patologització i garanteixi en drets socials a la comunitat. Als Estats Units, el 47% de les persones trans són víctimes d’abús sexual almenys un cop a la seva vida: oblidar-les significa deixar-les a la seva sort i ser còmplices dels seus assassinats.
Més enllà de la tasca legislativa, un dels espais que encara no són segurs per a la comunitat trans (ni per part del col·lectiu LGTB) és el món educatiu: les dades expressades al “Diagnòstic de les realitats de la població LGTB a Barcelona”, publicat per l’Ajuntament l’any 2009, presentaven que el 45,5% de les persones enquestades havien patit transfòbia o homofòbia als seus respectius centres educatius. La majoria de queixes expressades en l’estudi estaven enfocades en com els centres educatius estaven caracteritzats per una visió de la societat heterosexista, en mancar referents LGTB, i per la falta d’oferta d’una educació afectivosexual veritablement integradora. Tot i que els últims anys hem pogut viure un avenç en la visibilització d’aquesta realitat, els centres educatius segueixen sent escenari d’assetjaments transfòbics i homòfobs. Tenint en compte que la pubertat i l’adolescència són etapes claus en la construcció de la pròpia identitat, la construcció d’un ideal de masculinitat tòxica contraposada a la feminitat i al “maricón” fa que la seva transgressió sigui especialment castigada i que sigui molt difícil per les joves LGTB sortir de l’armari i estimar-se.
En dies com avui és crucial reivindicar la necessitat de construir espais segurs per a la comunitat trans en tots els aspectes de la vida: des del món sanitari fins a l’educatiu, així com el món laboral i en general l’espai públic. Les organitzacions d’esquerres i comunistes tenim una tasca importantíssima per fer que això es materialitzi i que cap jove visqui amb por per ser qui és. És per això que també és crucial denunciar tota forma de transfòbia als nostres espais. Si tenim com a objectiu construir un horitzó emancipador sense opressions ni violències, no podem oblidar que dins la nostra trinxera es troben els companys i companyes trans que pateixen en les seves carns les conseqüències que aplica el capitalisme i el patriarcat cap a aquelles que transgredeixen la norma i els rols establerts.
Àrea LGTB de la Joventut Comunista de Catalunya